Jo sóc gai!

Estàvem parlant que als nens i nenes no els podem discriminar per raó de sexe i va sorgir el tema de l’homosexualitat. Vaig intentar no donar-hi més importància al fet dient-los que no anem preguntant les tendències sexuals dels nostres nens i nenes, i que de la mateixa manera que una persona heterosexual pel sol fet de ser-ho no es llança com un animal en zel al damunt de l’altre sexe, una persona homosexual tampoc. Que en tot cas ens hem de preocupar pels temes sexuals en les persones homosexuals de la mateixa manera que ens preocupem, si és que ho fem, de les heterosexuals, és a dir, com a persones que són independentment de les seves tendències sexuals. Aquests raonaments van anar derivant al fet que a determinades edats alguns nens i nenes poden burlar-se’n de certes manifestacions homosexuals i que el nostre deure era evitar-ho intentant l’acceptació de tothom com a persones. I d’aquí es va derivar al fet que tot plegat són etiquetes que la societat ens posa i que nosaltres també posem per diferenciar-nos d’aquells que no són com nosaltres. En un racó de la classe hi havia un xiuxiueig d’una noia i un noi que començaven a discutir-se. Jo ja sabia per on anaven els trets perquè aquella noia s’havia mostrat molt intransigent en moltes coses, tancada de pensament havia posat una barrera a tot allò que pogués fer trontollar, ni que fos una mica, les seves conviccions que després vaig saber que eren ultrareligioses. Aquí la cosa anava que tractava als homosexuals com a malalts o viciosos a qui no tenia per què tolerar. Cada vegada el xiuxiueig es feia més gran i hi havia més alumnes implicats, fins que vaig decidir acabar-ho de forma dràstica: “noia, li vaig dir, jo sóc gai! Tens algun problema amb mi?” Està clar que no li vaig canviar cap de les seves conviccions, però almenys vaig poder acabar de donar la classe amb un silenci absolut.

Rubèn Fornós i Casares