La dinàmica del rumor

La dinàmica del rumor la vaig descobrir en el Sanduk, Guia per a la formació dels educadors i les educadores en interculturalitat i immigració - Programa Calidoscopi - Secretaria General de Joventut - Fundació Jaume Bofill, (2000).

Aquesta guia recull un munt de dinàmiques de grup, la majoria d’elles clàssiques, que es van adaptar per a la seva finalitat, però, que com la majoria de les dinàmiques de grup es poden adaptar a un munt de circumstàncies.

Originalment, la dinàmica del rumor apareix com una dinàmica per explicar el model clàssic de comunicació i els elements que el composen: emissor, receptor, codificació, soroll, canal, etc.

Aquesta dinàmica té una gran similitud amb el “joc del telèfon”.

Separes el grup, la majoria són observadors i la resta participen directament de la dinàmica un a un i s'esperen a fora de l'aula de tal manera que no poden escoltar ni veure res del que hi passa.

Expliques una petita història, no importa quina. A vegades pots utilitzar un conte o una notícia real del diari, el que vulguis, o simplement una frase. Tradicionalment s’ensenyava una fotografia i prou.

Fas entrar a una persona del grup que està a fora de l'aula. Aquesta ha d'escoltar i veure allò que expliques, llegeixes i ensenyes. A partir d'aquí, serà el participant de la dinàmica qui ho expliqui només amb la seva veu, és a dir, si hi ha alguna imatge ja no apareixerà més i si s'ha llegit un text tampoc, a un altre participant. I aquest a un altre, i aquest altre seguirà la cadena, i així fins a que tothom hagi escoltat l'explicació.

Els observadors, els únics que coneixen la història real o la imatge, veuen com aquesta es transforma totalment de manera exagerada, sense cap aparent sentit i de forma totalment irreal.

És divertit observar com la història o la imatge es va transformant i deformant a mesura que s’explica més i més cops.

Al començament, totes i tots quedem “perplexos” pel nou contingut que no té res a veure amb el que volíem dir. A vegades la història o la imatge agafa un sentit ben el contrari del què realment volíem dir i, a vegades, ni tan sols té sentit.

Amb aquesta dinàmica, que la podem fer servir per a moltes ocasions, ens serveix per parlar d’un munt de coses.

En els cursos de monitores i de monitors, per exemple, si la fem servir per a la sessió d’Educació Intercultural ens ajuda per encetar el tema pel que fa a la comunicació i el llenguatge i la transformació de la realitat segons la percepció de cadascú de nosaltres.

Les persones tenim una percepció diferent de la realitat si no aprenem a mirar les coses d’una forma global. És a dir, donant la volta a totes les situacions. A vegades ens quedem amb allò que veuen els nostres ulls, però, la realitat pot anar molt més enllà.

Quan veiem i escoltem una notícia a la televisió, només veiem i escoltem allò que el periodista vol que veiem i escoltem. Amb això no estic dient que el periodista manipuli d’una forma conscient, és clar, tot i que això també sol passar. L’únic que dic és que el periodista disposa d’una càmera que grava una sèrie d’imatges i s’informa d’una sèrie de coses i després transmet per la televisió només allò que ha gravat i ens diu allò que li han dit. Però, el treball del periodista, moltes vegades, no té perquè ser la realitat precisa d’uns fets en concret.

I allò que diuen “no et creguis res fins a que ho vegis amb els teus ulls” potser no és del tot del cert, ja que, potser fins i tot, el que veuen els teus ulls no té perquè ser del tot real. Vull dir que les persones codifiquem en el nostre cervell allò que hem vist, però ho codifiquem a través dels nostres coneixements, i n’extraiem les nostres pròpies conclusions, raonades o no, però, són les nostres conclusions només. I potser la vertadera realitat no té perquè ser com ens l’hem pensat.

És fàcil, partint d’aquesta base que en el nostre món existeixi racisme, xenofòbia, divisió constant de pensaments que acaben en conflicte, el xoc cultural per exemple. Ja que moltes persones estan carregades de prejudicis que de forma involuntària, sobretot, o voluntària van adquirint al llarg de la vida i formen part de les seves creences.

Amb aquesta dinàmica podem analitzar això que expliquem:

• Què fa contribuir a la transformació d’una història quan aquesta passa de veu a veu?
• Com projectem allò que veiem o observem?
• Què són els prejudicis?

L’educació intercultural que no és res més que la interrelació de diferents cultures gràcies a actituds com l’escolta activa, l’empatia i la tolerància a la diversitat, va més enllà de la relació entre cultures, sinó que també té en compte la relació entre persones i gènere.

Però, això ho deixarem per a una altra ocasió.

Eva Fornós Puigvert