Educar en valors

Els valors van íntimament lligats amb les nostres actituds i aquestes marquen el nostre comportament. De ben segur que molts de nosaltres tenim carnet de conduir. Segur que tots vam aprendre els senyals de trànsit i vam adquirir les habilitats de conduir un cotxe. De ben segur també que tots nosaltres respectem, fil per randa, tots els senyals de trànsit quan conduïm al darrere del cotxe dels Mossos, però, les continuarem respectant totes quan aquests no hi siguin? L’autoescola va destinar recursos i metodologies didàctiques per transmetre’ns aquestes actituds? A un nen li podem ensenyar el concepte de reciclatge i fins hi tot li podem transmetre les habilitats necessàries per discriminar la brossa, però el més important és transmetre-li l’actitud de reciclar. És a dir, que ho faci quan estigui sol, quan no el vigilin, per convenciment i no per por o perquè és el que s’espera d’ell, o senzillament per quedar bé davant dels altres. Aquesta transmissió d’actituds, d’hàbits, de valors, que en definitiva conformaran la nostra personalitat i conseqüentment la nostra conducta hauria de ser, al meu entendre, l’objectiu prioritari de qualsevol acció educativa. L’escola, des de fa un temps, s’ha convertit en el centre de crítiques en aquest sentit. Es diu que l’escola ensenya però que no educa pel fet que transmet coneixements i habilitats més que no pas actituds. D’aquí, tal vegada, l’assignatura d’Educació per a la ciutadania. Jo a la meva època feia una assignatura que portava per nom Educación del espiritu nacional. Abans, la dictadura tenia prou cura de transmetre els valors que li convenia als escolars. Jo encara recordo la lliçó bàsica d’aquella assignatura franquista: els quatre pilars de l’estat són Déu, pàtria, família i treball. Ara, passats els anys, on és Déu a la nostra societat?, quin és el concepte de pàtria?, quants tipus de família hi ha davant la família tradicional, beneïda per l’església i per a tota la vida? I, finalment, el treball... ja no cal ni comentar-ho. Aquells quatre pilars dels què ens parlaven s’han fet miques. Molta gent i de tota condició s’exclama dient que vivim en una societat sense valors, que s’han perdut els valors tradicionals... i no especifiquen més. De quins valors estan parlant? De la disciplina autoritària?, dels valors masclistes?, del càstig?, de la família consagrada?... potser que especifiquem, perquè si es refereixen a això benvinguda sigui la pèrdua de valors! El que passa és que vivim en una societat globalitzada i accelerada on no s’han perdut els valors, sinó que hi conviuen molts valors sense la frontera de l’espai marcat per la distància, valors molts d’ells irreconciliables per antagònics. Abans, amb uns valors transmesos de pares a fills i que no es qüestionaven semblava que la vida era més fàcil perquè les accions eren bones o dolentes, en canvi ara, qui pot marcar una línia entre el bé i el mal? i qui amb el seu comportament es pot catalogar del tot dins els esquemes del bé i del mal de cadascun de nosaltres? De ben segur que tots hi podrem estar d’acord amb els valors continguts en els Drets Humans, però a mida que avancem en els matisos, que hem de concretar-ho en accions per a la seva aplicació, que ens hi fixem en els detalls... sorgeixen les discrepàncies i les diferències. Però aquestes discrepàncies i diferències no tenen cap mena dimportància al davant de les discrepàncies i diferències entre aquells que agafen els Drets Humans com a punt de partida i aquells altres que ho fan des del punt de vista d’una ideologia determinada on determinats valors dels Drets Humans no hi són contemplats o el que seria encara pitjor, estiguessin en contradicció. L’article 29 de la Convenció dels drets de l’infant parla dels objectius de l’educació inequívocament on tant important és el què es transmet com el com es transmet. En el món del lleure educatiu podem transmetre coneixements, podem ajudar a adquirir habilitats, però, sobretot, es poden transmetre valors.

I aquesta característica és el que avui institucions, entitats i la societat en general valora més i està començant a donar prestigi al lleure educatiu i als seus professionals. Perquè malgrat aquestes diferències metodològiques entre entitats educatives de lleure, hi són presents tot un seguit de valors amb un denominador comú que dóna com resultat la convivència per damunt de tot. I això, quan és deficitari dins de moltes escoles, comença a valorar-se molt significativament.

Rubèn Fornós i Casares