L’Escola d’educadors i educadores en el Lleure l’Empordà convidada a llegir el dictat per reivindicar la immersió de la llegua catalana a l’escola
L’Escola d’educadors i educadores en el Lleure l’Empordà ha estat convidada a llegir-lo en un dels molts torns on com un degoteig han anat passant ciutadans i ciutadanes per escriure les paraules, que en aquest cas, els hi ha dictat Rubèn Fornós en representació de l’escola sobre un text de Lluís-Anton Baulenas. Tots els altres lectors han estat diversos representants de la comunitat educativa de Palamós i Sant Joan.
Els participants al dictat poden recollir el text en una carta adreçada al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya exigint-li que revisi la seva interpretació de les sentències del Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional i revoqui la interlocutòria que atempta contra un model educatiu consagrat a les nostres lleis i que garanteix l’aprenentatge del català, del castellà i d’una tercera llengua. Un model que uneix i no separa, que és avalat per la comunitat educativa i per la mateixa Unió Europea. Que funciona i cohesiona socialment el país i que és el resultat d’un ampli consens ciutadà, acadèmic, polític i social.
El text dictat ha estat aquest:
"No ens podem fer enrere
La nostra és una gran terra. Terra de bona gent vinguda de tot arreu. Sempre ha estat així i sempre serà així. Arriben i es troben amb la paradoxa catalana: una petita nació, la independència de la qual es remunta tan enrere que ja gairebé se n’esvaeix el record, i una persistència, una tossuderia: la llengua pròpia. Després de la dictadura franquista, durant els anys vuitanta, es va creure que calia donar un cop de mà al català. No tant per compensar el mal sofert, sinó per situar-lo en posició de resistir i continuar endavant cap a un futur tecnològic i global on les nacions i les llengües petites no hi tenen cabuda.
La Catalunya dels vuitanta, com l’actual, era plena de gent vinguda de tot arreu d’Espanya. Catalans castellanoparlants que van comprendre un fet obvi: la força del castellà era i seria tan i tan abassegadora que no hi havia res a témer si es donava una mica de preferència al català. D’altra banda, era l’única manera que els seus fills, nascuts i criats a Catalunya, poguessin arribar a disposar de l’herència que, com a catalans, també els pertanyia: la llengua i la cultura del país. Les institucions van actuar on van poder per tal de crear uns àmbits on el català fos majoritari: l’administració, l’escola i la televisió autonòmica. La generositat d’aquells catalans castellanoparlants dels vuitanta —mai no van plantejar cap problema, al contrari, ho van rebre amb alegria i esperança— va permetre d’implementar, per exemple, el sistema d’immersió lingüística a les escoles durant l’educació primària.
Cal insistir-hi perquè després no diguin que no ho hem advertit: cedir una certa preeminència al català en uns quants àmbits administratius —sempre salvaguardant el dret individual de cada persona— va ser un dels pactes de l’anomenada transició espanyola. L’any passat, el Tribunal Constitucional espanyol el va trencar. Si es trenca aquest pacte, s’obre la porta al fet que es puguin trencar tots, fins i tot els més sagrats.
Al segle XXI, la generositat dels vuitanta del segle passat ja no existeix. Cadascú va a la seva. Es perd la memòria del per què de les coses i tot es polititza pel simple fet que vivim en un estat on hi ha eleccions cada any i mig. Però tot té un límit. Fins i tot la manca de responsabilitat històrica."
La Catalunya dels vuitanta, com l’actual, era plena de gent vinguda de tot arreu d’Espanya. Catalans castellanoparlants que van comprendre un fet obvi: la força del castellà era i seria tan i tan abassegadora que no hi havia res a témer si es donava una mica de preferència al català. D’altra banda, era l’única manera que els seus fills, nascuts i criats a Catalunya, poguessin arribar a disposar de l’herència que, com a catalans, també els pertanyia: la llengua i la cultura del país. Les institucions van actuar on van poder per tal de crear uns àmbits on el català fos majoritari: l’administració, l’escola i la televisió autonòmica. La generositat d’aquells catalans castellanoparlants dels vuitanta —mai no van plantejar cap problema, al contrari, ho van rebre amb alegria i esperança— va permetre d’implementar, per exemple, el sistema d’immersió lingüística a les escoles durant l’educació primària.
Cal insistir-hi perquè després no diguin que no ho hem advertit: cedir una certa preeminència al català en uns quants àmbits administratius —sempre salvaguardant el dret individual de cada persona— va ser un dels pactes de l’anomenada transició espanyola. L’any passat, el Tribunal Constitucional espanyol el va trencar. Si es trenca aquest pacte, s’obre la porta al fet que es puguin trencar tots, fins i tot els més sagrats.
Al segle XXI, la generositat dels vuitanta del segle passat ja no existeix. Cadascú va a la seva. Es perd la memòria del per què de les coses i tot es polititza pel simple fet que vivim en un estat on hi ha eleccions cada any i mig. Però tot té un límit. Fins i tot la manca de responsabilitat històrica."
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada