Educar per al progrés dels pobles

A classe m’he trobat amb alumnes que s’han manifestat obertament racistes i altres que essent-ho ho han dissimulat o senzillament no han obert boca.

Ens els cursos intensius d’aquesta passada setmana santa, l’Eva, la meva filla i professora d’aquesta escola, es va trobar amb un cas d’una alumna que va distorsionar una classe amb els seus comentaris racistes. Després de reflexionar-hi vaig donar instruccions a tots els professors que no havien de perdre ni un segon a classe per discutir si els monitors hem de comportar-nos de forma racista o no, que d’acord amb la Convenció dels drets del nen del 1989, ratificada per Espanya aquell mateix any, per llei no podem ser-ho. I vaig posar com exemple el fet que a les autoescoles ningú discuteix amb el professor els senyals de trànsit, sinó que aquest els ensenya i prou, els ensenya a respectar i prou, ensenya quines són les conseqüències de la seva infracció i prou. En cap cas entra en una dinàmica de discussió amb els alumnes per a la seva justificació.

Però, ara, la meva consciència em fa anar més enllà. Quan a classe detectem actituds racistes ens hem de quedar de braços plegats o hem de convidar a aquests alumnes a que es dediquin a una altra cosa?

Dins del món de l’educació en el lleure no hi tenen cabuda. I no només ens cal parlar d’actituds racistes, sinó que podem parlar també d’actituds antidemocràtiques, masclistes, d’intransigència religiosa, etc.

A les nostres classes hi ha alumnes, molts d’ells ja d’una certa edat, que ja tenen un criteri propi molt format i que difícilment podran canviar si la seva actitud és tancada.

El repte de les nostres classes està en aconseguir-ho o, si més no, fer-los entrar el dubte. Però, malgrat ho aconseguim o no, hem de deixar clar quina ha de ser la seva posició davant els nens i nenes quan faci el seu treball de monitor o de monitora.

Ara bé, hi ha alumnes que es manifesten obertament, que raonen o que els fas raonar, i ets testimoni de la seva evolució, però, n’hi ha d’altres que han posat barreres infranquejables al seu davant.

És només en l’etapa de pràctiques on es pot veure realment quina és la seva actitud, el seu comportament, la seva orientació... vers els nens i les nenes.

Per això és tant important que el director que tutoritza les pràctiques estigui a l’aguait ja que en definitiva és ell qui diu si aquesta persona és o no apta per fer de monitor o de monitora.

El compromís democràtic basat en el respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals és la gran esperança del progrés (Carta de París per a una Europa Nova. 1990) i aquesta esperança s’ha dipositat en l’educació dels nostres nens i nenes.

L’educació en el lleure que tradicionalment s’ha avançat a l’educació formal en aquests aspectes, avui, ha d’estar amb els ulls ben oberts per tenir cura que això continuï essent així perquè aquest àmbit tradicional del lleure educatiu s’ha ampliat sobretot a l’entorn escolar i els agents educatius, nous monitors i monitores no procedeixen, la gran majoria, dels àmbits dels moviments educatius de lleure i, per tant, ens hem d’assegurar que tenen clar quin és el seu paper com educadors i educadores, també ells, per al progrés dels pobles.

És a dir, amb un compromís democràtic basat en el respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals.

Rubèn Fornós Casares