El dret a la intimitat

En Joan és un bon nen, no provoca mai problemes. És l’hora de recollir per tornar a casa, ha passat tres dies de colònies i no ha provocat cap conflicte. Està plorant desconsoladament. La Mireia, una de les monitores, se li acosta i li demana què és el que li passa. En Joan, que ja té 8 anys, li diu que li han robat la llanterna. És una llanterna nova que li van comprar expressament per venir de colònies. La Mireia li diu a en Joan si pot ser que l’hagi perduda, però en Joan, segur ell, li assegura, quasi li jura, que la llanterna la tenia dins la bossa. La Mireia li demana quan va ser l’última vegada que la va fer servir i en Joan li contesta que ahir mateix, en el joc de nit. No para de plorar, cada vegada més desconsolat. La Mireia explica el cas a la directora, la Montse. La Montse reuneix la trentena de nens i la resta de monitors: la Julieta i en Ramon. Diu als nens i nenes que portin tots les seves bosses. Els situa a tots formant un cercle i els diu que deixin la bossa al davant i les comença a buidar una a una regirant-ho tot buscant a llanterna... Deixo que cadascú de vosaltres, estimats lectors, acabeu aquesta història. La Montse pot trobar la llanterna dins d’una bossa o pot no trobar-la. Pot anar a buscar-la en el lloc on es va fer el joc de nit i trobar-la o no. Un nen o nena la pot trobar i quedar-se-la, o tornar-la. I fins i tot podem, en aquest darrer cas, fer dos finals: la Montse, la directora el felicita pel la seva acció o el castiga perquè no es creu que se l’hagi trobat, sinó que creu que aquest nen o nena s’hi ha repensat per por a que li trobessin la llanterna... Què poc importa el final en aquest escrit? La reflexió que us vull fer és l’anàlisi de la situació: el dret d’en Joan de trobar la seva llanterna i el dret de tots els nens i nenes a que se’ls hi respecti la seva presumpció d’innocència, del seu dret a la intimitat... Per respectar un dret, hem de trepitjar-ne d’altres fonamentals? Crec que hauria d’estar clar que no. Però vull anar més enllà encara: què estem ensenyant realment als nens i nenes en aquesta situació? Doncs ni més ni menys que la Montse, la directora, la persona que ostenta el poder, pot trepitjar aquests drets per tal de trobar un culpable o una llanterna en aquest cas, o ambdues coses. Quan de temps molts dels que hem viscut una dictadura ens hem pensat que això era el correcte, que el poder pot trepitjar els drets fonamentals dels ciutadans per fer complir la llei. Avui, sortosament, tenim una visió democràtica d’aquests fets: no es pot incomplir la llei per fer complir la llei Aquell qui mana, el qui té el poder, el qui té encomanat de fer complir les normes ha de ser escrupolós amb el que fa, i estrictament respectuós amb els drets de les persones. Però, oi que si no hi reflexionem en tot això podem trepitjar drets fonamentals per preservar un dret individual o millor dit: un possible dret individual?... perquè ni tant-se-val tenim la certesa de que la llanterna s’hagi sostret o s’hagi extraviat. Rubèn Fornós i Casares