En el moment d’escriure aquestes ratlles acabo de fer recentment els 55 anys.
A mida que em vaig fent més gran constato amb més fermesa quan relatiu és això del temps.
Deixant de banda que el pas del temps es fa palès en el meu físic i per tant en les meves capacitats que minven poc a poc, dintre meu aquesta constatació no és tan rellevant.
La meva neta de 7 anys quan li parlo d’esdeveniments que tot just tenen un parell d’anys, si els recorda ho fa dient: “això va passar quan jo era petita”, en canvi jo els recordo com si hagués estat ahir mateix.
Aquesta relativització que fem del temps en termes generals comparant-lo amb el nostre temps d’existència ho vaig constatar molt bé quan tenia 15 anys veient pel·lícules de la II Guerra mundial. Per a mi tot allò havia passat molt de temps abans però la veritat és que a l’any 1969 només havien passat 25 anys.
Ara, des dels meus 55 anys recordo com si fos ahir quan en tenia 30, però quan en tenia 15 tot allò, amb la mateixa distància absoluta de temps, havia passat molt abans de que jo vingués al món.
Aquesta reflexió em va ajudar a fer un procés empàtic per entendre els meus pares quan m’explicaven les seves experiències de jovenets a la Guerra civil espanyola, vaig passar de pensar que això eren coses molt llunyanes en el temps a pensar que això eren vivències que estaven encara presents en ells i que d’una manera o d’una altra els afectava encara.
A vegades, als cursos de monitors hi tinc alumnes de la meva edat que comparteixen classes amb joves de 18 anys i aquesta relativització del temps queda palesa de nou quan els hi parlo de fets que per a un sector de l’alumnat tenen la sensació que van passar ahir i per a l’altre el seu sentiment és que van passar quan ells eren petits o encara havien de néixer.
Aquesta relativització del temps que es basa sobretot en les nostres experiències la fem palesa de nou quan som nosaltres els protagonistes del nostre temps o quan en som els espectadors directes.
Nosaltres som protagonistes evidentment de la nostra vida i de la d’aquells amb qui hi convivim, el pas del temps no és tan palès com quan ens retrobem amb algú que fa temps que no veiem. Et retrobes amb algun company de la infància i veient-lo constates el pas del temps no solament en ell sinó també en tu mateix. És allò que de vegades és diu dels nens petits que creixen molt a casa dels altres.
I si no tinguéssim punts de comparació com sabríem que hem crescut?
La veritat és que es faria ben difícil. Un infant va desenvolupant la seva personalitat a mida que creix i va omplint també el seu sac de coneixements i reflexions. Jo no conec ningú que d’un dia a l’altre digui que s’ha fet gran de cop, i menys a nivell dels pensaments més íntims que sempre ens acompanyen.
Quan jo tenia 8 anys plorava o em sentia dolgut perquè se’m trencava una joguina, perquè em sentia frustrat o perquè algú em rebutjava. Quina diferència hi ha amb ara?
Tal vegada he adquirit amb el temps més defenses, m’he endurit més o tinc més estratègies per superar situacions, però en el fons quina diferència hi ha en els meus sentiments actuals i els d’abans. Si em fan mal sento el dolor tant si sóc petit com gran, si m’aplaudeixen em sento bé, tant si sóc petit com gran i si m’amonesten em sento malament, tant si sóc petit com gran.
Els nens tenen sensacions i reaccions a les mateixes igual que els adults, i aquestes reaccions a iguals sensacions es diferencien entre persones de la mateixa edat en funció de molts factors que en definitiva queden reflectits en la nostra pròpia personalitat, i la diferència de reacció entre petits i grans es troba a més en les experiències acumulades, en definitiva també en com s’ha configurat la nostra personalitat.
Al davant d’això com podem pensar que als infants els podem tractar de forma diferent que als adults pel que fa a la seva càrrega sentimental?
A un adult no se l’ha de tractar amb delicadesa, empàticament, tenint en compte les seves circumstàncies, escoltant les seves raons, tenint en consideració la seva cultura, les seves limitacions, els seus trets identitaris, en definitiva respectant la diferència?
Per què doncs no ho fem igual amb els infants?
El infants pateixen depressions igual que els adults, estan sotmesos a estrés igual que els adults, senten vergonya igual que els adults, els hi agrada que se’ls feliciti igual que els adults, se senten malament igual que els adults, tenen sentit de la justícia i de la injustícia que se’ls hi fa, igual que els adults...
Si tenim en compte això el nostre tracte amb els infants serà un tracte de persona a persona, no d’adult a infant, en el sentit de que com que és petit tant se’n dóna del que li està passant. Ja li passarà!, ja creixerà!
La nostra actitud de respecte als infants passa per reconèixer en ells persones que senten, gaudeixen i pateixen, estimen i odien... igual que nosaltres.
Ara per ara el manual de com hem de tractar als infants és inequívoc, específic i vinculant... naturalment que m’estic referint a la Convenció sobre els drets del nen de l’ONU.
Rubèn Fornós i Casares
En el moment d’escriure aquestes ratlles acabo de fer recentment els 55 anys.
A mida que em vaig fent més gran constato amb més fermesa quan relatiu és això del temps.
Deixant de banda que el pas del temps es fa palès en el meu físic i per tant en les meves capacitats que minven poc a poc, dintre meu aquesta constatació no és tan rellevant.
La meva neta de 7 anys quan li parlo d’esdeveniments que tot just tenen un parell d’anys, si els recorda ho fa dient: “això va passar quan jo era petita”, en canvi jo els recordo com si hagués estat ahir mateix.
Aquesta relativització que fem del temps en termes generals comparant-lo amb el nostre temps d’existència ho vaig constatar molt bé quan tenia 15 anys veient pel·lícules de la II Guerra mundial. Per a mi tot allò havia passat molt de temps abans però la veritat és que a l’any 1969 només havien passat 25 anys.
Ara, des dels meus 55 anys recordo com si fos ahir quan en tenia 30, però quan en tenia 15 tot allò, amb la mateixa distància absoluta de temps, havia passat molt abans de que jo vingués al món.
Aquesta reflexió em va ajudar a fer un procés empàtic per entendre els meus pares quan m’explicaven les seves experiències de jovenets a la Guerra civil espanyola, vaig passar de pensar que això eren coses molt llunyanes en el temps a pensar que això eren vivències que estaven encara presents en ells i que d’una manera o d’una altra els afectava encara.
A vegades, als cursos de monitors hi tinc alumnes de la meva edat que comparteixen classes amb joves de 18 anys i aquesta relativització del temps queda palesa de nou quan els hi parlo de fets que per a un sector de l’alumnat tenen la sensació que van passar ahir i per a l’altre el seu sentiment és que van passar quan ells eren petits o encara havien de néixer.
Aquesta relativització del temps que es basa sobretot en les nostres experiències la fem palesa de nou quan som nosaltres els protagonistes del nostre temps o quan en som els espectadors directes.
Nosaltres som protagonistes evidentment de la nostra vida i de la d’aquells amb qui hi convivim, el pas del temps no és tan palès com quan ens retrobem amb algú que fa temps que no veiem. Et retrobes amb algun company de la infància i veient-lo constates el pas del temps no solament en ell sinó també en tu mateix. És allò que de vegades és diu dels nens petits que creixen molt a casa dels altres.
I si no tinguéssim punts de comparació com sabríem que hem crescut?
La veritat és que es faria ben difícil. Un infant va desenvolupant la seva personalitat a mida que creix i va omplint també el seu sac de coneixements i reflexions. Jo no conec ningú que d’un dia a l’altre digui que s’ha fet gran de cop, i menys a nivell dels pensaments més íntims que sempre ens acompanyen.
Quan jo tenia 8 anys plorava o em sentia dolgut perquè se’m trencava una joguina, perquè em sentia frustrat o perquè algú em rebutjava. Quina diferència hi ha amb ara?
Tal vegada he adquirit amb el temps més defenses, m’he endurit més o tinc més estratègies per superar situacions, però en el fons quina diferència hi ha en els meus sentiments actuals i els d’abans. Si em fan mal sento el dolor tant si sóc petit com gran, si m’aplaudeixen em sento bé, tant si sóc petit com gran i si m’amonesten em sento malament, tant si sóc petit com gran.
Els nens tenen sensacions i reaccions a les mateixes igual que els adults, i aquestes reaccions a iguals sensacions es diferencien entre persones de la mateixa edat en funció de molts factors que en definitiva queden reflectits en la nostra pròpia personalitat, i la diferència de reacció entre petits i grans es troba a més en les experiències acumulades, en definitiva també en com s’ha configurat la nostra personalitat.
Al davant d’això com podem pensar que als infants els podem tractar de forma diferent que als adults pel que fa a la seva càrrega sentimental?
A un adult no se l’ha de tractar amb delicadesa, empàticament, tenint en compte les seves circumstàncies, escoltant les seves raons, tenint en consideració la seva cultura, les seves limitacions, els seus trets identitaris, en definitiva respectant la diferència?
Per què doncs no ho fem igual amb els infants?
El infants pateixen depressions igual que els adults, estan sotmesos a estrés igual que els adults, senten vergonya igual que els adults, els hi agrada que se’ls feliciti igual que els adults, se senten malament igual que els adults, tenen sentit de la justícia i de la injustícia que se’ls hi fa, igual que els adults...
Si tenim en compte això el nostre tracte amb els infants serà un tracte de persona a persona, no d’adult a infant, en el sentit de que com que és petit tant se’n dóna del que li està passant. Ja li passarà!, ja creixerà!
La nostra actitud de respecte als infants passa per reconèixer en ells persones que senten, gaudeixen i pateixen, estimen i odien... igual que nosaltres.
Ara per ara el manual de com hem de tractar als infants és inequívoc, específic i vinculant... naturalment que m’estic referint a la Convenció sobre els drets del nen de l’ONU.
Rubèn Fornós i Casares
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada