Amb el número d’urgències de la Generalitat de Catalunya, el 112, jo particularment hi he tingut tres experiències, totes elles ben positives.
La primera d’elles, ara ja fa uns anys, quan una noia alumna del curs de premonitors a la casa de colònies Can Què d’Esponellà ens va agafar un atac d’ansietat. Estàvem fent un taller i feia molta calor.
Aquella noia no podia respirar i s’ofegava.
Vam retirar de l’escenari la resta d’alumnes i després de posar-la a l’ombra i en posició de seguretat, mentre en Jordi trucava al 112 jo li anava parlant intentant tranquil·litzar-la.
El 112 ens va posar en contacte amb una unitat mèdica mòbil que mentre venia a recollir la noia ens anava orientant de tot el que havíem de fer.
Se la van endur a l’Hospital de Girona, el Trueta, i jo hi vaig anar amb el meu cotxe tot al darrere.
Quan em van donar el diagnòstic vaig trucar als seus pares, no abans, ja que així ho tenim escrit en el nostre protocol d’emergències.
Una estona més tard, els pares tranquil·litzats perquè ja sabien des de bon començament que la noia malgrat l’atac ja estava fora de perill se l’enduien a casa seva. Això sí, amb els plors i la ràbia d’aquella noieta que volia tornar al curs i els metges li ho van prohibir.
Més endavant, quan vam estrenar el local a Calonge, em vaig quedar fent feina fins a les dues de la matinada.
Quan vaig anar per sortir pel passadís de les galeries on estan ubicats els locals, em vaig adonar que la reixa de ferro que dóna al carrer Major la tancaven amb la clau del pany i amb un candau del que ningú m’havia proporcionat cap clau.
Aleshores vaig decidir sortir jo i bicicleta pel patí que voreja el castell, però quina sorpresa quan em vaig adonar que l’Ajuntament tancava les portes d’accés, després em vaig assabentar, a partir de les 12h de la nit.
Vaig trucar al 112 i els vaig explicar el cas. Al cap d’una estona, imagino que curta però que a mi se’m va fer molt llarga, es va presentar la Policia de Calonge a qui vaig haver de donar moltes explicacions de què hi feia allà
I el cas més recent, ahir a la tarda, quan la meva sogra truca a la meva dona i li diu que l’àvia està a 400 de sucre i que no sap què fer.
La meva dona, la Lídia, m’ho explica i jo li dic que truqui al 112. Més o menys aquesta és la conversa:
- Bona tarda, els truco perquè la meva àvia, que té 102 ans, està a 400 de sucre i m’ha trucat la meva mare dient que no sabia què havia de fer.
- Des d’on truca?
- Jo truco des de Palamós, però la meva àvia està a Palafrugell...( i li dóna totes les dades, telèfon inclòs)
- Ja ens encarreguem nosaltres, pengi.
La Lídia diu que se’n va cap a Palafrugell i que jo estigui a l’aguait del telèfon per si truca la seva mare (la meva sogra).
Deixo passar uns minuts per no bloquejar el telèfon per si els del 112 s’hi posen en contacte i truco a la Carme, la meva sogra.
Rubèn, em diu, digues a la Lídia que anem a l’Hospital de Palamós, que no vingui, que ja està l’ambulància aquí.
Al vespre ens deien que la Lola, l’àvia, s’estava morint i avui l’hem vista més refeta que mai!
Tres experiències amb el 112 ben diferents, però totes elles m’han deixat un bon regust de professionalitat d’aquest servei.
Rubèn Fornós i Casares
Amb el número d’urgències de la Generalitat de Catalunya, el 112, jo particularment hi he tingut tres experiències, totes elles ben positives.
La primera d’elles, ara ja fa uns anys, quan una noia alumna del curs de premonitors a la casa de colònies Can Què d’Esponellà ens va agafar un atac d’ansietat. Estàvem fent un taller i feia molta calor.
Aquella noia no podia respirar i s’ofegava.
Vam retirar de l’escenari la resta d’alumnes i després de posar-la a l’ombra i en posició de seguretat, mentre en Jordi trucava al 112 jo li anava parlant intentant tranquil·litzar-la.
El 112 ens va posar en contacte amb una unitat mèdica mòbil que mentre venia a recollir la noia ens anava orientant de tot el que havíem de fer.
Se la van endur a l’Hospital de Girona, el Trueta, i jo hi vaig anar amb el meu cotxe tot al darrere.
Quan em van donar el diagnòstic vaig trucar als seus pares, no abans, ja que així ho tenim escrit en el nostre protocol d’emergències.
Una estona més tard, els pares tranquil·litzats perquè ja sabien des de bon començament que la noia malgrat l’atac ja estava fora de perill se l’enduien a casa seva. Això sí, amb els plors i la ràbia d’aquella noieta que volia tornar al curs i els metges li ho van prohibir.
Més endavant, quan vam estrenar el local a Calonge, em vaig quedar fent feina fins a les dues de la matinada.
Quan vaig anar per sortir pel passadís de les galeries on estan ubicats els locals, em vaig adonar que la reixa de ferro que dóna al carrer Major la tancaven amb la clau del pany i amb un candau del que ningú m’havia proporcionat cap clau.
Aleshores vaig decidir sortir jo i bicicleta pel patí que voreja el castell, però quina sorpresa quan em vaig adonar que l’Ajuntament tancava les portes d’accés, després em vaig assabentar, a partir de les 12h de la nit.
Vaig trucar al 112 i els vaig explicar el cas. Al cap d’una estona, imagino que curta però que a mi se’m va fer molt llarga, es va presentar la Policia de Calonge a qui vaig haver de donar moltes explicacions de què hi feia allà
I el cas més recent, ahir a la tarda, quan la meva sogra truca a la meva dona i li diu que l’àvia està a 400 de sucre i que no sap què fer.
La meva dona, la Lídia, m’ho explica i jo li dic que truqui al 112. Més o menys aquesta és la conversa:
- Bona tarda, els truco perquè la meva àvia, que té 102 ans, està a 400 de sucre i m’ha trucat la meva mare dient que no sabia què havia de fer.
- Des d’on truca?
- Jo truco des de Palamós, però la meva àvia està a Palafrugell...( i li dóna totes les dades, telèfon inclòs)
- Ja ens encarreguem nosaltres, pengi.
La Lídia diu que se’n va cap a Palafrugell i que jo estigui a l’aguait del telèfon per si truca la seva mare (la meva sogra).
Deixo passar uns minuts per no bloquejar el telèfon per si els del 112 s’hi posen en contacte i truco a la Carme, la meva sogra.
Rubèn, em diu, digues a la Lídia que anem a l’Hospital de Palamós, que no vingui, que ja està l’ambulància aquí.
Al vespre ens deien que la Lola, l’àvia, s’estava morint i avui l’hem vista més refeta que mai!
Tres experiències amb el 112 ben diferents, però totes elles m’han deixat un bon regust de professionalitat d’aquest servei.
Rubèn Fornós i Casares
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada