Acceptar el repte de la formació

Ara fa 10 anys en Jordi i jo vam anar per primer cop, representant a l’Escola l’Empordà, a la trobada anual d’escoles de lleure. Allà vaig fer notar que si més no a la nostra zona hi havia una altra realitat, que a més d’un lleure del voluntariat relatiu al món de l’associacionisme i als moviments educatius, n’hi havia un altre de professional en el sentit que els monitors i monitores tenien entre els seus objectius personals cobrar pel treball efectuat. La constatació d’aquest fet va provocar reaccions adverses de la majoria de les escoles allà presents vers el que havia manifestat, si més no, ningú va defensar el que jo deia. Un any després, a la mateixa reunió d’escoles de lleure, des de Secretaria de Joventut se’ns advertia que ens obríssim a una nova realitat en el món del lleure, exactament la que jo un any abans descrivia. Dos anys després, ja a l’any 2002, se celebrava el 1r Congrés Internacional d’Escoles de Lleure a Aiguablava. En un dels debats, un director d’una escola de lleure lligada a un moviment educatiu escolta i que no nomenaré va abanderar la senyera d’un voluntariat intransigent i va carregar contra les escoles que ell va anomenar “privades”, concepte que va relacionar amb les escoles que no estaven relacionades amb un moviment educatiu. Posteriorment, vam saber que aquesta persona estava a sou dins d’aquesta escola i tot i que això és totalment lícit i normal, estava en contradicció total amb el que predicava. Tres anys després aquesta persona havia estat destituïda i l’escola en qüestió havia entrat en un procés de reorientació precisament perquè es volia obrir a aquesta nova realitat que tant havia criticat. En Ramon Tarrassa va presentar al Congrés d’Escoles de Lleure de Mallorca l’any 2005, el 1r Conveni Col·lectiu de Lleure i aquesta mateixa persona, a títol personal, va ser escollida persona experta per treballar la Qualificació Professional estatal del monitor/a i director/a de lleure, que tot just s’acaba d’aprovar. És oportú dir que Ramon Tarrassa és director de l’Escola de lleure de la Fundació Pere Tarrés, entitat que lideritza la major part dels esplais de voluntariat de Catalunya, la mateixa entitat que ara fa uns tres anys va muntar un congrés per explicar-se aquesta realitat (i justificar també el fet d’haver-hi entrat). Realitat que fa 10 anys la majoria d’escoles van anatemitzar (o van deixar que ho fessin amb el seu silenci) Voler aturar des de posicions talibanes aquesta realitat professional fa temps que va quedar clar que era com voler aturar un riu que poc a poc s’anava desbordant. Criticar que els monitors i monitores que representen aquestes noves realitats estan mancats de vocació, de recursos, d’il·lusió, de motivacions, etc., no condueix a res. Les escoles hem d’acceptar el repte i fer que els monitors i monitores d’aquestes noves realitats rebin els coneixements i els recursos adequats perquè estiguin preparats per fer correctament la seva feina. Aquesta nova realitat l’hem de veure com una oportunitat de portar els beneficis de l’educació del lleure a nous contextos i no com una suplantació de segona categoria i les escoles de lleure hem d’acceptar el repte de formar monitors i monitores competents per educar en el lleure.

Rubèn Fornós i Casares