Personalment sóc una noia que desitjava tenir els 18 anys per treure’m aquest títol. Estic molt contenta i satisfeta amb el curs en general i amb l’escola l’Empordà, que ha sigut la que m’ha donat l’empenta per seguir endavant amb el tema del lleure. Ens han fet treballar molt, però tot el que hem fet m’està servint immensament. dimecres, 25 / novembre / 2009
Personalment sóc una noia que desitjava tenir els 18 anys per treure’m aquest títol. Estic molt contenta i satisfeta amb el curs en general i amb l’escola l’Empordà, que ha sigut la que m’ha donat l’empenta per seguir endavant amb el tema del lleure. Ens han fet treballar molt, però tot el que hem fet m’està servint immensament. dimarts, 24 / novembre / 2009
El nou calendari escolar

Educació avança tots els processos perquè el curs pugui començar sense problemes el 7 de setembre
La preinscripció escolar del curs que ve es farà del 2 al 16 de febrer, i no el mes de març, tal com ha passat en els últims anys. El Departament d'Educació ja té a punt l'ordre sobre el calendari nou, que enviarà properament a totes les escoles del país, i que contempla l'avançament de la majoria de processos per evitar problemes en l'inici del curs vinent, que serà el dia 7 de setembre, una setmana abans que fins ara. S'avancen les oposicions i també l'assignació de places i s'allarga l'activitat en els centres, els quals mantindran l'activitat dels mestres fins al dia 7 de juliol perquè puguin preparar el curs que ve.
L'ordre, de poc més de tres folis i a la qual ha tingut accés El Punt, posa data a tots els processos. I queda clara la voluntat del departament de no deixar cap detall en la improvisació. L'avançament del curs escolar, que a partir de l'any vinent començarà el 7 de setembre, acabarà afectant tots els processos vinculats a la preparació de les classes i el funcionament dels centres educatius, que no trigaran a rebre la instrucció firmada pel conseller Ernest Maragall.
El primer canvi el notaran, sobretot, les famílies i fa referència a la preinscripció als estudis obligatoris, que es farà del 2 al 16 de febrer i que es vol deixar tancada el 9 d'abril, amb la publicació de les llistes d'alumnes admesos. El període de matriculació es reserva per la segona setmana de juny –del 7 a l'11–, i abans del final d'aquest mes les famílies rebran la confirmació de la matrícula per part de tots els centres.
Oposicions, a l'abril
La resta de canvis afecten, principalment, el funcionament dels centres i l'activitat dels docents i dels que vulguin aspirar a ser-ho amb plaça fixa. Pel que fa a aquest últim grup, Educació està acabant de considerar el nombre de mestres que vol incorporar el curs que ve. La xifra, que es mourà a l'entorn dels 4.000 professionals i se centrarà en el reforç de les plantilles de primària, es farà pública en els pròxims dies. I la convocatòria formal d'oposicions s'anunciarà després de Reis. El departament vol fer les proves a mitjan mes d'abril i no després de Sant Joan, tal com s'ha fet en aquests últims cursos, amb l'objectiu que els nous docents s'incorporin als seus destins el dia 1 de juliol, i disposaran d'una setmana per conèixer el centre i familiaritzar-se amb els seus nous companys. De fet, l'ordre firmada pel conseller Maragall estableix que les activitats del professorat programades al centre no acabaran abans del dia 7 de juliol, una instrucció que es preveu polèmica pel fet que força professionals aprofitaven la primera setmana d'aquest mes per assistir a alguna de les escoles d'estiu per a mestres que es fan arreu del territori. Des del final de curs, previst pel 22 de juny, i fins a aquesta data, els centres han de realitzar les activitats d'avaluació final, la revisió del curs, l'elaboració de la memòria i l'organització de l'oferta del curs següent. La incorporació dels professionals a la feina després de les vacances d'estiu serà l'1 de setembre, com fins ara, i d'aquí ve la necessitat d'avançar feina abans del descans estiuenc. Les instruccions del departament són clares pel que fa al calendari i als períodes de vacances, que com a novetat incorporen un descans d'una setmana al febrer o al març, una decisió que es deixa en mans dels serveis territorials, els quals tindran potestat per decidir l'ajornament de l'inici del curs en algun centre.
El departament també vol estendre la sisena hora a tots els centres educatius. La mesura, que es va introduir als centres de primària el curs 2006-2007, encara no s'ha aplicat en uns 200 municipis rurals, i Educació espera resoldre aquesta situació el curs vinent.
La jornada intensiva que molts centres escolars fan el mes de juny passarà a la història a partir del curs que ve. L'ordre del departament estableix que els centres públics i concertats de segon cicle d'educació infantil i primària han d'impartir cinc hores lectives –la sisena hora no ho és–, de les quals 3 o 3,5 seran al matí i 1,5 o 2 a la tarda. La instrucció recorda que cal respectar un marge de dues hores de descans al migdia, la qual cosa suposa, a la pràctica, l'eliminació d'una mesura que aquest curs apliquen el 56% dels centres públics –1.696– i un 23% dels privats –312–, segons dades del departament. Als centres de secundària obligatòria, les classes s'han d'organitzar de tal manera que cap alumne tingui més de dues tardes lliures a la setmana. Als d'educació postobligatòria, s'hi podrà continuar fent jornada intensiva.
Publicat a:
- El Punt Barcelona 24-11-2009 Pàgina 8
- El Punt Barcelonès Nord 24-11-2009 Pàgina 8
- El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 24-11-2009 Pàgina 7
- El Punt Comarques Gironines 24-11-2009 Pàgina 8
- El Punt Maresme 24-11-2009 Pàgina 8
- El Punt Penedès 24-11-2009 Pàgina 8
- El Punt Vallès 24-11-2009 Pàgina 8
divendres, 20 / novembre / 2009
La llei de nutrició vetarà regalar joguines amb les hamburgueses

divendres, 23 / octubre / 2009
Nou Reglament de campaments juvenils
L’objectiu principal d’aquest Reglament és atendre la demanda de creació d’una xarxa prou àmplia d’instal·lacions adequades a les necessitats pedagògiques de les acampades juvenils, organitzades per les entitats que desenvolupen el seu mètode educatiu en el medi natural. Així, es fan possibles unes infraestructures mínimes en les quals, tanmateix, queda garantida la protecció del medi natural i la prevenció. dijous, 22 / octubre / 2009
Socors!, un socorrista!

Socors!, un socorrista! Semblaria que aquest és un crit desesperat per demanar ajuda. Res més lluny de la realitat.
La llei obliga als monitors de lleure a tenir el "Nivell 1" dels programes d'atenció sanitària immediata.
Aquest és un títol que fins al dia d'avui no es pot obtenir enlloc, degut a que la Generalitat des del 1996 encara no ha establert el programa formatiu d'aquest nivell.
Per això, si un monitor o director de lleure vol fer un curs de socorrisme només té la possibilitat de fer un curs de “Nivell 2”, que és d’un grau superior, com ara el “Terrestre” o “l’Aquàtic” de Creu Roja.
Aquests cursos donen uns coneixements molt adequats per a un socorrista des del punt de vista general, però no estan pensats ni ideats per a activitats de lleure amb menors d’edat.
La figura del socorrista, en el món del lleure educatiu, en diem “responsable de salut”. Aquesta és una denominació que s’ajusta més a la realitat, ja que no és tracta d’una persona que només actua quan hi ha un accident, sinó que té també una acció preventiva i de control dels temes de salut en tots els àmbits, com ara portar el control de les fitxes de salut dels nens i nenes.
Aquesta és una tasca de molta responsabilitat i el que no pot ser és que el monitor responsable de salut només pugui rebre la formació de socorrista i hores d’ara la Generalitat no hagi aprovat el pla d’estudis específic per al “Nivell 1”, que la llei preveu especialment per als monitors de lleure.
En els cursos de socorrisme de “Nivell 2” la majoria de casos que t’exposen tenen molt poc a veure amb el món del lleure educatiu, el temari no esta preparat ni actualitzat per formar responsables de salut amb garanties suficients per actuar en contextos específics d’aquest món.
Per exemple, quan un nen o una nena té febre, quin és el protocol d’actuació?, això no t’ho ensenyen en el curs de socorrisme actual.
Amb aquesta formació de “Nivell 2”, els monitors estan preparats per treure el casc d’un motorista, per treure algú de dins d’un cotxe o, fins i tot, per ajudar a portar al món a un nadó. Tot plegat, amb la tècnica adequada i amb un protocol d’actuació molt clar. Però, ben poca cosa d’això els serà realment útil en unes colònies, en un casal d’estiu o en qualsevol altra activitat amb menors d’edat al seu càrrec.
Quedi clar que no es tracta d’escollir allò que em va bé i allò que no em va bé del curs de socorrisme per aplicar en el món del lleure educatius.
Seria un error.
Aquesta tria ens serviria per adonar-nos de les limitacions del curs, en el sentit que estem parlant, però no per estar millor formats.
Allò que en un principi podríem posar en el grup de coses que em van bé, a la practica són insuficients.
Per exemple, en el curs de socorrisme que podem fer t’expliquen l’existència del PAS i l’expliquen a través d’un accident de trànsit. Aquí podria veure una importància relativa en l’aplicació del PAS en el món del lleure educatiu. A la realitat, però, això és una de les coses més bàsiques per a la bona resolució de molts casos amb menors, tant per a l’accidentat com per a la resta de participants. Seguir aquest protocol ens ajudarà a resoldre la majoria dels casos que poden sorgir en el transcurs de les activitats educatives de lleure.
Quan jo vaig fer el curs de socorrista, ja el vaig fer amb la idea d’aplicar tot el que pogués al lleure i als menors. No va ser fàcil. En molts casos interrompia la classe per tal de preguntar al professor com podia aplicar allò que m’estava explicant, la resposta solia ser:
- “això és un curs de primers auxilis no de monitors de lleure”
No deixava de tenir raó, però, el problema és que el monitor de lleure que té aquest títol de primers auxilis haurà de fer actuacions que ningú l’hi ha ensenyat.
Quan feia el curs, el dia que tocava picades d’insectes vaig pensar:
- “Avui tocarem un tema que va directament lligat a les sortides de lleure”
Doncs bé, resulta que per problemes de temps no es va donar el tema ja que el temari era extens i els dies de classe molt justos i aquest estava considerat un tema secundari.
L’endemà, a la classe, van passar un vídeo d’aproximadament 45 minuts en el que hi sortia tot el procés del part i vam poder veure tot un part real d’una dona a la banyera de casa seva.
Aquí vaig pensar:
- “Treu-te el títol i ja et formaràs d’alguna altra manera!”
Desprès d’uns quants anys d’experiència puc dir que el curs de socorrisme que ens podem treure, ara per ara, és important fer-lo pels coneixements generals que et proporciona i com a punt de partida per a la nostra formació com a professionals del lleure, però, del tot insuficient per desenvolupar les tasques del monitor responsable de salut, o per assumir les responsabilitats d’un director de lleure.
Estic convençut que per fer de monitor responsable de salut calen uns coneixements complementaris que només l’experiència d’una escola d’educadors en el lleure ens pot proporcionar, i per aquest motiu l’Escola l’Empordà ofereix a partir d’aquest curs, als nostres alumnes, el curs Monitor responsable de salut. És per això, que quan sento en unes colònies o un casal: aviseu al socorrista, m’esgarrifo i penso: SOCORS!: UN SOCORRISTA!
SALVI FERRER NADAL
dimecres, 21 / octubre / 2009
Avaluació d’educadors en el lleure

Jugant a posar-me a la pell d’aquells i aquelles qui us dediqueu a aquesta feina, penso que teniu molt de mèrit, vull dir que, expedir o no expedir la corresponent titulació no passa pel filtre habitual d’examen escrit o oral, ni passa pel filtre d’avaluar numèricament el treball final presentat, ni tampoc, per cap mena d’avaluació psicològica sobre les aptituds per educar de que disposa l’alumne… ha de ser, sense cap mena de dubte, difícil.
Desconec com funciona a la pràctica, però suposo que, a vegades us deveu quedar amb manca de recursos objectius per considerar “apte” o “no apte” a un alumne. Parlo sense saber-ho.
A mi m’agrada molt jugar a veure les coses des de fora, i cap per vall, i del dret i del tort, perquè penso que això ens ajuda a pensar més enllà del quotidià, a ser una mica més justos quan es tracta de valorar el dia a dia i ens ajuda també a desenvolupar la comprensió i l’empatia. I, sobretot, ens ajuda a no prendre’ns les coses personalment, que també és molt intel·ligent. Però quan es tracta del dia a dia, tot el que tinc de comprensiva, també ho tinc de pràctica i també ho tinc a l’hora de posar límits. La comprensió m’ajuda a no enfadar-me, però, el límit, quan és necessari, el poso igual. Sinó no seria idealista, seria només bleda.
En un cas d’un o d’una alumne que presenti idees o comportaments totalment oposats a l’ideari del projecte educatiu i no tingui cap intenció d’escoltar i plantejar-se altres idees, com l’exemple exposat d’algú racista a les vostres classes, penso que no cal perdre gaire temps de classe explicant-se i encara menys enfadant-se.
En aquests casos és important la sang freda i escoltar-se a la persona amb molt de respecte (encara que només sigui el respecte a la diferència), això el pot descol·locar més que no pas rebre un discurs que és el que d’alguna manera busca. Aleshores, molt seriosament i molt serenament, li demanaria que presentés per escrit els seus arguments i les seves raons per pensar així i seguiria fent la classe. Li explicaria que amb aquestes idees no pot obtenir aquesta titulació, però que és lliure de quedar-se si està disposat a escoltar altres punts de vista. Que aquí es respecta el dret d’opinió però que el títol passa per altres paràmetres. Jo no he de justificar el meu ideari, és ell qui ha decidit afegir-se al curs i potser, simplement, no és el que s’esperava. I si quan toca expedir el títol encara segueix estant d’acord amb tot el que ha escrit, tindré una proba factible per no expedir-li la titulació.
Com a directora de lleure, si es tractés d’un monitor molt cabut li demanaria el mateix i faria el mateix amb el seu contracte de feina. I també m’hauria agradat que l’escola fes ja un primer filtre. Però no em molestaria en enfadar-me gens ni mica, que d’idees ja sé que n’hi han de tots els colors en aquest món. I confiar en que potser entre uns i altres, amb els anys, alguna cosa li fa clic en el cervell.
És clar que, podria agafar a la persona en qüestió i treballar el tema i jugar a donar-li la volta a les coses i amb molta paciència i molta psicologia potser podria fer-li rumiar una mica més enllà. Però, parlo des del punt de vista del docent i com a directora de lleure i també cal saber posar límits a la nostra feina i saber que nosaltres només podem posar el nostre granet de sorra a tot plegat i que no podem solucionar-ho tot. I que enfadar-se, davant de la realitat, és poc pràctic, seria com voler-la negar i no porta gaire lluny. Quan ens enfadem o alterem el receptor encara es tanca més i a nosaltres ens puja l’adrenalina i ens espatlla el dia i la classe o el projecte que duem a terme. Davant d’un conflicte, la serenitat deixa a l’altre en evidència, en canvi, si ens alterem ja només li donem l’opció de defensar-se i ja no hi ha qui ho aturi.
De petits i petites, potser, jugàvem a ser herois i salvadors, de grans, només que juguem a ser persones integres ja és molt.
Sempre dic que quan ens enfadem perdem de vista el nostre objectiu, i si el meu objectiu fos formar i avaluar un grup de persones per ser educadors de lleure, en un curs de només x hores, no em puc permetre el luxe de perdre el temps en coses que ja dono per suposades.
De la mateixa manera, és obvi que l’alumne s’ha ficat en un curs sense saber de què es tractava i és lliure de deixar-lo quan vegi que no s’ajusta a les seves idees. Potser no estaria de més recalcar això al principi del curs. Per altra banda, per a molts alumnes, la idea de fer un curs de dues setmanes i tenir una nòmina de 1200 euros resulta atractiva. Només que, estem parlant d’una feina de molta responsabilitat i basada en uns valors concrets, i suposo que això alguns i algunes no ho veuen, per sort no m’hi he trobat.
No només l’educació en el lleure, sinó que la formació del lleure també és, d’alguna manera, més universal que d’altres, en el sentit que té la valentia d’estar oberta a tothom, sense requisits acadèmics extraordinaris anteriors, ni avaluació numèrica, ni avaluació selectiva de cap mena per entrar-hi. I aquí el mèrit rau en els i les docents que teniu el coratge de fer cursos obrint les aules a tota mena d’alumnes i barrejar-los. I trobo que és un valor afegit, però, també ho fa encara més difícil. Cal ser mot valent i molt valenta, ho dic molt sincerament.
Que potser caldrà canviar alguna cosa d’aquestes amb el temps? No ho sé, el temps dirà. Però de moment així estan les coses.
Vosaltres parleu de respecte, de drets humans, de responsabilitat, de lleis, de sentit comú, de comprensió i també de saber posar límits. I no esteu parlant en una aula universitària, que no deixa de ser més homogènia i que tens quatre anys per formar i avaluar a un alumne, esteu a un aula oberta a tothom per un període de temps molt breu.
Vosaltres ho esteu duent a la pràctica alhora que ho expliqueu, sou un exemple del que ensenyeu, i això ja és més del que sovint ens trobem els alumnes a altres llocs.
Olga Fajardo i Torrent
dilluns, 19 / octubre / 2009
El Parlament aprova per unanimitat el Projecte de llei de salut pública de Catalunya

Entre les prestacions incloses, la llei afecta als menjadors escolars i menjadors de casals, en l’ambit de la protecció i vigilància; la salut alimentària i ambiental i la gestió dels riscos sanitaris (vigilància i control de les aigües de consum humà, del risc de legionel·la, brots epidèmics i alertes sanitàries...), També les activitats de lleure en referència als plans de prevenció a l’hivern (grip), actuacions davant l’onada de calor, etc.
A més, permetrà treballar contra les desigualtats en salut per raó de gènere, classe social i grup ètnic Es crea l’Agencia de Salut Pública de Catalunya, com a òrgan executiu, governat conjuntament per la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments
Catalunya disposarà de la primera llei de salut pública de l’Estat espanyol que incorpora les principals tendències internacionals en la vigilància de la salut, la promoció de la salut individual i col·lectiva, la prevenció de la malaltia i la protecció de la salut, responent al mandat de la Unió Europea d’“assegurar un elevat nivell de protecció de la salut humana en la definició i implantació de totes les polítiques” (article 152 del Tractat d’Amsterdam).
dissabte, 10 / octubre / 2009
Educar per al progrés dels pobles

A classe m’he trobat amb alumnes que s’han manifestat obertament racistes i altres que essent-ho ho han dissimulat o senzillament no han obert boca.
Ens els cursos intensius d’aquesta passada setmana santa, l’Eva, la meva filla i professora d’aquesta escola, es va trobar amb un cas d’una alumna que va distorsionar una classe amb els seus comentaris racistes. Després de reflexionar-hi vaig donar instruccions a tots els professors que no havien de perdre ni un segon a classe per discutir si els monitors hem de comportar-nos de forma racista o no, que d’acord amb la Convenció dels drets del nen del 1989, ratificada per Espanya aquell mateix any, per llei no podem ser-ho. I vaig posar com exemple el fet que a les autoescoles ningú discuteix amb el professor els senyals de trànsit, sinó que aquest els ensenya i prou, els ensenya a respectar i prou, ensenya quines són les conseqüències de la seva infracció i prou. En cap cas entra en una dinàmica de discussió amb els alumnes per a la seva justificació.
Però, ara, la meva consciència em fa anar més enllà. Quan a classe detectem actituds racistes ens hem de quedar de braços plegats o hem de convidar a aquests alumnes a que es dediquin a una altra cosa?
Dins del món de l’educació en el lleure no hi tenen cabuda. I no només ens cal parlar d’actituds racistes, sinó que podem parlar també d’actituds antidemocràtiques, masclistes, d’intransigència religiosa, etc.
A les nostres classes hi ha alumnes, molts d’ells ja d’una certa edat, que ja tenen un criteri propi molt format i que difícilment podran canviar si la seva actitud és tancada.
El repte de les nostres classes està en aconseguir-ho o, si més no, fer-los entrar el dubte. Però, malgrat ho aconseguim o no, hem de deixar clar quina ha de ser la seva posició davant els nens i nenes quan faci el seu treball de monitor o de monitora.
Ara bé, hi ha alumnes que es manifesten obertament, que raonen o que els fas raonar, i ets testimoni de la seva evolució, però, n’hi ha d’altres que han posat barreres infranquejables al seu davant.
És només en l’etapa de pràctiques on es pot veure realment quina és la seva actitud, el seu comportament, la seva orientació... vers els nens i les nenes.
Per això és tant important que el director que tutoritza les pràctiques estigui a l’aguait ja que en definitiva és ell qui diu si aquesta persona és o no apta per fer de monitor o de monitora.
El compromís democràtic basat en el respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals és la gran esperança del progrés (Carta de París per a una Europa Nova. 1990) i aquesta esperança s’ha dipositat en l’educació dels nostres nens i nenes.
L’educació en el lleure que tradicionalment s’ha avançat a l’educació formal en aquests aspectes, avui, ha d’estar amb els ulls ben oberts per tenir cura que això continuï essent així perquè aquest àmbit tradicional del lleure educatiu s’ha ampliat sobretot a l’entorn escolar i els agents educatius, nous monitors i monitores no procedeixen, la gran majoria, dels àmbits dels moviments educatius de lleure i, per tant, ens hem d’assegurar que tenen clar quin és el seu paper com educadors i educadores, també ells, per al progrés dels pobles.
És a dir, amb un compromís democràtic basat en el respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals.
Rubèn Fornós Casares
La dinàmica del rumor
La dinàmica del rumor la vaig descobrir en el Sanduk, Guia per a la formació dels educadors i les educadores en interculturalitat i immigració - Programa Calidoscopi - Secretaria General de Joventut - Fundació Jaume Bofill, (2000).
Aquesta guia recull un munt de dinàmiques de grup, la majoria d’elles clàssiques, que es van adaptar per a la seva finalitat, però, que com la majoria de les dinàmiques de grup es poden adaptar a un munt de circumstàncies.
Originalment, la dinàmica del rumor apareix com una dinàmica per explicar el model clàssic de comunicació i els elements que el composen: emissor, receptor, codificació, soroll, canal, etc.
Aquesta dinàmica té una gran similitud amb el “joc del telèfon”.
Separes el grup, la majoria són observadors i la resta participen directament de la dinàmica un a un i s'esperen a fora de l'aula de tal manera que no poden escoltar ni veure res del que hi passa.
Expliques una petita història, no importa quina. A vegades pots utilitzar un conte o una notícia real del diari, el que vulguis, o simplement una frase. Tradicionalment s’ensenyava una fotografia i prou.
Fas entrar a una persona del grup que està a fora de l'aula. Aquesta ha d'escoltar i veure allò que expliques, llegeixes i ensenyes. A partir d'aquí, serà el participant de la dinàmica qui ho expliqui només amb la seva veu, és a dir, si hi ha alguna imatge ja no apareixerà més i si s'ha llegit un text tampoc, a un altre participant. I aquest a un altre, i aquest altre seguirà la cadena, i així fins a que tothom hagi escoltat l'explicació.
Els observadors, els únics que coneixen la història real o la imatge, veuen com aquesta es transforma totalment de manera exagerada, sense cap aparent sentit i de forma totalment irreal.
És divertit observar com la història o la imatge es va transformant i deformant a mesura que s’explica més i més cops.
Al començament, totes i tots quedem “perplexos” pel nou contingut que no té res a veure amb el que volíem dir. A vegades la història o la imatge agafa un sentit ben el contrari del què realment volíem dir i, a vegades, ni tan sols té sentit.
Amb aquesta dinàmica, que la podem fer servir per a moltes ocasions, ens serveix per parlar d’un munt de coses.
En els cursos de monitores i de monitors, per exemple, si la fem servir per a la sessió d’Educació Intercultural ens ajuda per encetar el tema pel que fa a la comunicació i el llenguatge i la transformació de la realitat segons la percepció de cadascú de nosaltres.
Les persones tenim una percepció diferent de la realitat si no aprenem a mirar les coses d’una forma global. És a dir, donant la volta a totes les situacions. A vegades ens quedem amb allò que veuen els nostres ulls, però, la realitat pot anar molt més enllà.
Quan veiem i escoltem una notícia a la televisió, només veiem i escoltem allò que el periodista vol que veiem i escoltem. Amb això no estic dient que el periodista manipuli d’una forma conscient, és clar, tot i que això també sol passar. L’únic que dic és que el periodista disposa d’una càmera que grava una sèrie d’imatges i s’informa d’una sèrie de coses i després transmet per la televisió només allò que ha gravat i ens diu allò que li han dit. Però, el treball del periodista, moltes vegades, no té perquè ser la realitat precisa d’uns fets en concret.
I allò que diuen “no et creguis res fins a que ho vegis amb els teus ulls” potser no és del tot del cert, ja que, potser fins i tot, el que veuen els teus ulls no té perquè ser del tot real. Vull dir que les persones codifiquem en el nostre cervell allò que hem vist, però ho codifiquem a través dels nostres coneixements, i n’extraiem les nostres pròpies conclusions, raonades o no, però, són les nostres conclusions només. I potser la vertadera realitat no té perquè ser com ens l’hem pensat.
És fàcil, partint d’aquesta base que en el nostre món existeixi racisme, xenofòbia, divisió constant de pensaments que acaben en conflicte, el xoc cultural per exemple. Ja que moltes persones estan carregades de prejudicis que de forma involuntària, sobretot, o voluntària van adquirint al llarg de la vida i formen part de les seves creences.
Amb aquesta dinàmica podem analitzar això que expliquem:
- Què fa contribuir a la transformació d’una història quan aquesta passa de veu a veu?
- Com projectem allò que veiem o observem?
- Què són els prejudicis?
L’educació intercultural que no és res més que la interrelació de diferents cultures gràcies a actituds com l’escolta activa, l’empatia i la tolerància a la diversitat, va més enllà de la relació entre cultures, sinó que també té en compte la relació entre persones i gènere.
Però, això ho deixarem per a una altra ocasió.
Eva Fornós Puigvert
divendres, 9 / octubre / 2009
Alumnes heterogenis en una classe

Planificar una classe o una sessió per a un grup heterogeni d’alumnes planteja sense cap mena de dubte una dificultat afegida per a un professor.
Cada alumne té el seu sac de coneixements, d’experiències i ha adquirit determinats hàbits i actituds.
El nivell de significativitat dels conceptes que es treballen en una sessió són, conseqüentment, diferents per a cada alumne i, per tant, el resultat de l’aprenentatge també.
Avui, es veu al professor com un animador que incita a l’aprenentatge i a l’alumne com el protagonista de la seva pròpia formació i aquesta dinàmica és la clau de l’èxit de l’educació, però a la vegada, també, és la clau del seu fracàs.
Jo he pogut constatar-ho abastament corregint les memòries que els nostres alumnes ens presenten un cop han acabat les pràctiques i on, a l’apartat d’avaluació de les mateixes, hi hem afegit l’avaluació general de tot el curs.
Aquesta avaluació l’alumne la fa en fred i sense la immediatesa d’haver acabat les classes de l’etapa lectiva, ja que entre la data que van finalitzar aquestes classes i la data de l’avaluació han passat ja molts de dies i això és un element de control d’objectivitat bastant important, malgrat siguin opinions en les quals els alumnes s’identifiquen.
Els alumnes més agraïts i aquells que manifesten haver après més, són precisament aquells que més en saben i aquells altres quines actituds per a l’aprenentatge es van mostrar plenament obertes.
L’actitud de l’alumne com a protagonista de la seva pròpia formació és clau perquè es produeixi aquesta dinàmica d’aprenentatge.
Alumnes que es veuen forçats a venir a classe, que tot el seu esforç és aguantar les hores per cobrir l’expedient, difícilment poden tenir una actitud activa per construir aquesta formació.
Alumnes que el seu sac de coneixements, d’experiències, d’habits i d’actituds és deficitari, difícilment rebran missatges significatius, missatges que no sabran on col·locar ni com interpretar i que per tant no arribaran a entendre el per què de la seva importància.
Treballar amb alumnes heterogenis és un repte per a un professor, però encara més ho és la seva avaluació.
Rubèn Fornós Casares