Jugant a posar-me a la pell d’aquells i aquelles qui us dediqueu a aquesta feina, penso que teniu molt de mèrit, vull dir que, expedir o no expedir la corresponent titulació no passa pel filtre habitual d’examen escrit o oral, ni passa pel filtre d’avaluar numèricament el treball final presentat, ni tampoc, per cap mena d’avaluació psicològica sobre les aptituds per educar de que disposa l’alumne… ha de ser, sense cap mena de dubte, difícil.
Desconec com funciona a la pràctica, però suposo que, a vegades us deveu quedar amb manca de recursos objectius per considerar “apte” o “no apte” a un alumne. Parlo sense saber-ho.
A mi m’agrada molt jugar a veure les coses des de fora, i cap per vall, i del dret i del tort, perquè penso que això ens ajuda a pensar més enllà del quotidià, a ser una mica més justos quan es tracta de valorar el dia a dia i ens ajuda també a desenvolupar la comprensió i l’empatia. I, sobretot, ens ajuda a no prendre’ns les coses personalment, que també és molt intel·ligent. Però quan es tracta del dia a dia, tot el que tinc de comprensiva, també ho tinc de pràctica i també ho tinc a l’hora de posar límits. La comprensió m’ajuda a no enfadar-me, però, el límit, quan és necessari, el poso igual. Sinó no seria idealista, seria només bleda.
En un cas d’un o d’una alumne que presenti idees o comportaments totalment oposats a l’ideari del projecte educatiu i no tingui cap intenció d’escoltar i plantejar-se altres idees, com l’exemple exposat d’algú racista a les vostres classes, penso que no cal perdre gaire temps de classe explicant-se i encara menys enfadant-se.
En aquests casos és important la sang freda i escoltar-se a la persona amb molt de respecte (encara que només sigui el respecte a la diferència), això el pot descol·locar més que no pas rebre un discurs que és el que d’alguna manera busca. Aleshores, molt seriosament i molt serenament, li demanaria que presentés per escrit els seus arguments i les seves raons per pensar així i seguiria fent la classe. Li explicaria que amb aquestes idees no pot obtenir aquesta titulació, però que és lliure de quedar-se si està disposat a escoltar altres punts de vista. Que aquí es respecta el dret d’opinió però que el títol passa per altres paràmetres. Jo no he de justificar el meu ideari, és ell qui ha decidit afegir-se al curs i potser, simplement, no és el que s’esperava. I si quan toca expedir el títol encara segueix estant d’acord amb tot el que ha escrit, tindré una proba factible per no expedir-li la titulació.
Com a directora de lleure, si es tractés d’un monitor molt cabut li demanaria el mateix i faria el mateix amb el seu contracte de feina. I també m’hauria agradat que l’escola fes ja un primer filtre. Però no em molestaria en enfadar-me gens ni mica, que d’idees ja sé que n’hi han de tots els colors en aquest món. I confiar en que potser entre uns i altres, amb els anys, alguna cosa li fa clic en el cervell.
És clar que, podria agafar a la persona en qüestió i treballar el tema i jugar a donar-li la volta a les coses i amb molta paciència i molta psicologia potser podria fer-li rumiar una mica més enllà. Però, parlo des del punt de vista del docent i com a directora de lleure i també cal saber posar límits a la nostra feina i saber que nosaltres només podem posar el nostre granet de sorra a tot plegat i que no podem solucionar-ho tot. I que enfadar-se, davant de la realitat, és poc pràctic, seria com voler-la negar i no porta gaire lluny. Quan ens enfadem o alterem el receptor encara es tanca més i a nosaltres ens puja l’adrenalina i ens espatlla el dia i la classe o el projecte que duem a terme. Davant d’un conflicte, la serenitat deixa a l’altre en evidència, en canvi, si ens alterem ja només li donem l’opció de defensar-se i ja no hi ha qui ho aturi.
De petits i petites, potser, jugàvem a ser herois i salvadors, de grans, només que juguem a ser persones integres ja és molt.
Sempre dic que quan ens enfadem perdem de vista el nostre objectiu, i si el meu objectiu fos formar i avaluar un grup de persones per ser educadors de lleure, en un curs de només x hores, no em puc permetre el luxe de perdre el temps en coses que ja dono per suposades.
De la mateixa manera, és obvi que l’alumne s’ha ficat en un curs sense saber de què es tractava i és lliure de deixar-lo quan vegi que no s’ajusta a les seves idees. Potser no estaria de més recalcar això al principi del curs. Per altra banda, per a molts alumnes, la idea de fer un curs de dues setmanes i tenir una nòmina de 1200 euros resulta atractiva. Només que, estem parlant d’una feina de molta responsabilitat i basada en uns valors concrets, i suposo que això alguns i algunes no ho veuen, per sort no m’hi he trobat.
No només l’educació en el lleure, sinó que la formació del lleure també és, d’alguna manera, més universal que d’altres, en el sentit que té la valentia d’estar oberta a tothom, sense requisits acadèmics extraordinaris anteriors, ni avaluació numèrica, ni avaluació selectiva de cap mena per entrar-hi. I aquí el mèrit rau en els i les docents que teniu el coratge de fer cursos obrint les aules a tota mena d’alumnes i barrejar-los. I trobo que és un valor afegit, però, també ho fa encara més difícil. Cal ser mot valent i molt valenta, ho dic molt sincerament.
Que potser caldrà canviar alguna cosa d’aquestes amb el temps? No ho sé, el temps dirà. Però de moment així estan les coses.
Vosaltres parleu de respecte, de drets humans, de responsabilitat, de lleis, de sentit comú, de comprensió i també de saber posar límits. I no esteu parlant en una aula universitària, que no deixa de ser més homogènia i que tens quatre anys per formar i avaluar a un alumne, esteu a un aula oberta a tothom per un període de temps molt breu.
Vosaltres ho esteu duent a la pràctica alhora que ho expliqueu, sou un exemple del que ensenyeu, i això ja és més del que sovint ens trobem els alumnes a altres llocs.
Olga Fajardo i Torrent
Personalment sóc una noia que desitjava tenir els 18 anys per treure’m aquest títol. Estic molt contenta i satisfeta amb el curs en general i amb l’escola l’Empordà, que ha sigut la que m’ha donat l’empenta per seguir endavant amb el tema del lleure. Ens han fet treballar molt, però tot el que hem fet m’està servint immensament. 
Escrits
