EMPORDÀ LLEURE

Aquest estiu l'estic percebent com el més estrany de la meva vida. Bàsicament, influeixen més d'un i de dos factors. Entre ells la calor extrema a la que no hi estic acostumat, i la meva condició d'avi que m'ha obligat a adaptar moltes estones de la meva vida a aquesta condició amb plena ocupació. També treballar dia sí i dia també en els continguts del curs de manipulació d'aliments amb un nivell d'autoexigència que crec que superava les meves capacitats, i un trencament amb la rutina que et deixa més temps per a l'autocrítica. Són alguns dels factors que segurament també hi han influït a fer d'aquest estiu una temporada arrítmica, quasi de deixar passar els dies, amb la sensació de poc treball productiu i moltes estones que podrien haver estar de relax desaprofitades per una manca de programació exigent. Amb altres paraules, la sensació d'haver desaprofitat una temporada estiuenca per la manca d'organització. Després, quan hi reflexio...

La mainada que va al cau o l'esplai hi va amb ganes, amb il·lusió. La mainada que va a la majoria de casals d'estiu i va per força. Que passa? Tot són activitats d'educació en el lleure, perquè en unes hi van contents amb ganes de tornar-hi i en les altres hi van per força? Això requereix una reflexió important per poder analitzar que està passant. En un curs, no fa gaire, el cap d'un agrupament escolta em deia que els pares de la mainada del seu agrupament amenaçaven els seus fulls en no anar al cau si no es portaven bé a casa. Els pares dels nens i nenes que van al casal d'estiu no tenen aquest recurs ja que els seus fills hi van per obligació i es portarien malament contínuament per així no haver-hi d'anar. Els casals de les zones on l'educació en el lleure associatiu ha anat de baixa s'han anat assimilant tant als esquemes escolars que s'ha perdut l’essència del lleure educatiu. Programacions tancades i poc participatives fan que els participan...