Igualtat de gènere. Un somni?

Malgrat els canvis legislatius que s'han introduït en els últims anys en favor de la igualtat de dones i homes i que certs conformismes socials i polítics proclamen que la desigualtat és cosa del passat, la realitat és molt tossuda, la realitat és que no és fàcil recompondre el pensament i les formes d'actuar que han imperat durant segles i segles.

Tot i l'increment important de dones en el mercat de treball i que les dones estan avui significativament més preparades que les de fa només dues dècades, tot i que elles són les que arriben en major nombre a la universitat, obtenen notes més elevades i finalitzen abans els seus estudis; no obstant això, el mercat de treball no respon a les seves expectatives.

Elles són les que sofreixen discriminació laboral i tenen més dificultats per a trobar ocupació; elles són les que accedeixen als llocs menys remunerats, als de baixa qualificació i als treballs a temps parcial; elles són les que sofreixen la discriminació salarial i, només pel fet de ser dones, reben salaris inferiors als homes en llocs d'igual categoria; elles són les que sofreixen la crisi i les que sofreixen l'atur abans que els homes, donant xifres de taxes d'atur de deu punts de diferència respecte als homes.

Elles són les que sofreixen la falta d'implicació dels seus companys en les tasques familiars, obligacions domèstiques i cura de fills i filles, veient-se obligades a realitzar jornades inacabables, a tenir majors dificultats en l'accés a l'ocupació, renunciant en molts casos a llocs que puguin dificultar la conciliació i acceptant modalitats de contracte a temps parcial o treball precari.

Elles són les que tenen major perill d'exclusió social, especialment les immigrants; elles són les que formen la major part de les famílies monoparentals, més aviat “monomarentals”, i sofreixen problemes econòmics, insuficiència de serveis de guarderies i d'atenció a persones dependents; elles són les que sofreixen la segregació horitzontal, que segueix estant present en els treballs clarament feminitzats i altres masculinitzats, veient-se limitades a sectors més reduïts que els homes, com ho demostra el fet que, a Europa, gairebé el 40% de les dones treballen en la sanitat, l'educació i l'administració pública, comparat amb el 20% dels homes, i només el 31,80% dels llocs directius en empreses i de l'administració pública estava en mans de dones al 2009. En termes generals i tenint en compte tots aquests factors, podríem concloure que les dones concentren tots els índexs que poden integrar-se en la definició de precarietat laboral.

Per tot això, cal assumir que queda molt per fer, cal lliurar-se d'aquests estigmes i trencar aquestes cadenes opressores heretades del passat; cal reconèixer que la meitat de la població té problemes per viure en igualtat de drets; cal lliurar-se d'uns estereotips de gènere que impregnen fins a les entranyes aquesta societat en la qual ens ha tocat viure i que impedeixen la construcció d'un món més just i igualitari.

Els estereotips de gènere estan presents en cada “racó” de les nostres vides, determinen les mirades, les accions i fins i tot les conviccions de molts i moltes i estan tan interioritzats que s'accepten sense més, sense qüestionar-los i, per tant, sense sotmetre'ls a revisió i reaccionar davant d’ells. Sens dubte, això influeix en la vida familiar, en la vida laboral, en les relacions personals i socials, en els interessos, en la interpretació del nostre entorn, etc., però tenen un importància fonamental en la formació acadèmica i l'elecció professional dels homes i dones del futur, que segueixen essent clarament diferenciades per raons de gènere.

Encara avui se segueixen classificant els estudis, les carreres i les professions com “d’homes” i “de dones”, com si això evidenciés una diferència en les capacitats, interessos i motivacions que se suposen propis d'un o altre sexe. El fet que hi hagi carreres, com les enginyeries, en les quals no se supera el 30% de dones, és un indicador de la segregació de gènere que segueix impresa a la nostra societat i de l'existència d'una forta component de trets estereotipats sobre el paper social que es deixa desenvolupar a dones i homes en l'àmbit sòcio-laboral.

Com educadors que som, ja siguem professionals, pares, mares, avis o tiets, hem de treballar per a eradicar tot tipus de discriminació de gènere, considerat necessari rearmar la consciència crítica sobre els mecanismes de perpetuació de les desigualtats, trencar amb els estereotips de gènere que impregnen la nostra societat i obrir-la en igualtat de condicions i de drets a tota la població. Cal educar en igualtat als nostres fills i filles, als nostres joves, en l'escola i en les famílies i en tots els àmbits de la seva vida. Només d'aquesta manera podrem viure en una societat plural, més justa i igualitària.

Acabaria amb la reflexió d’un gran filòsof: ” L’home no és més que el que l’educació fa de ell” (Kant)

VICKY BLANCO MARTÍNEZ

Té el Nadal un valor educatiu?

Representacions teatrals a les escoles, arbres de Nadal, pessebres, Pare Noel, fer cagar el Tió, la Cavalcada del Reis Mags, postals, il·luminació en els carrers, nadales, regals, celebracions, reunions familiars, vacances, preparatius, il·lusió, solidaritat, desig de pau… Ja és Nadal!

Però... És aquest el sentit del Nadal? Es tracta d’un mes en el calendari que comporta a comprar compulsivament i a tirar la casa per la finestra? Es tracta d’una celebració religiosa? És lògic pensar en el model de Nadal dels últims anys en època de crisis? La funció de la família és diferent durant el desembre? Què ensenya la publicitat als nens i nenes?

Si pensem objectivament, el Nadal no es més que màrqueting comercial, malgastar, consum incontrolat, la màscara d’una realitat contradictòria en valors i predisposicions personals. Les accions voluntàries, la bona gent, els sentiments positius, l’harmonia familiar, el pacifisme, l’entrega, l’amor a l’altre, etc… no hauria de tenir un espai exclusivament nadalenc, sinó estar present durant tota la vida de l’individu en la mesura de les seves possibilitats que sempre resulten ser majors de les que creiem.

Els nens i nenes d’avui representen el futur del demà, el que forgem y consolidem des de petits perdurarà més allà de nosaltres, és a dir, aprendre a viure amb el que realment es necessita, la família, els amics, els germans, els avis, els cosins, els tiets, els companys de l’escola i compartint amb ells bones estones, no requereix més que l’esforç d’establir relacions socials satisfactòries en el context del menor, cadascú, dintre de les seves opcions i circumstancies de vida, ha d’aprendre a aprendre del que posseeix, a valorar allò que s’aconsegueix amb l’esforç.

No per demanar un joguet més car o regalar el diamant més brillant som o fem més feliços a algú, l’agraïment, el detall, l’emoció de veure brillar els ulls d’un infant, tot és educable. El significat didàctic del Nadal passa per treballar nuclis temàtics transversals enfocats a un consum responsable, a un reciclatge continu de materials, a la creativitat en l’elaboració de nous jocs, a la lectura i interpretació de les imatges televisives, a l’estima per altres vivències, al descobriment de noves concepcions artístiques, culinàries, religioses i musicals, al foment de la solidaritat i del voluntariat, al respecte per les tradicions que ens varen deixar els nostres avis, a desenvolupar en definitiva, l’interès i la curiositat per les manifestacions culturals més enllà d’allò purament materialista i efímer. L’educació en valors que tant promulguem i que es consolida mitjançant els exemples dels nostres referents adults que signifiquen alguna cosa més que un pare, una mare o un educador o educadora per a un infant. Tal com apuntava la cèlebre docent M. Montessori: “ La primera tasca de l’educació és agitar la vida per deixar-la lliure perquè es desenvolupi”.

Vicky Blanco Martínez