Els educadors i educadores en el lleure s’haurien de col·legiar?

A Catalunya existeix un ampli repertori associatiu referit al lleure educatiu, de fet ens hi podem sentir orgullosos, però no tots els educadors i educadores en el lleure hi tenen cabuda. La qüestió es remunta bàsicament als principis de la democràcia i al boom dels casals d’estiu, on apareix cada vegada més sovintejada la figura del monitor i de la monitora de lleure educatiu que cobra pel seu treball, i fruit d’això apareixen les empreses de serveis de lleure que els contracten.

Així doncs, el debat estava servit, i mentre uns distingien entre monitors i monitores voluntaris i professionals, i fins i tot alguns pretenien formacions diferents per a uns i altres, uns des del punt de vista de l’interès dels nens i nenes i dels joves, feien una altra distinció, la dels monitors i monitores que cobren i els que no, però tots ells sota el paraigua de la professionalitat. Aquest debat encara cueja, i a la festa de celebració de la monitora 100.000 d’aquest passat mes d’abril, fins i tot  Josep Maria Lozano, professor del Departament de Ciències Socials d’ESADE en va fer esment.

Aquest nou col·lectiu de professionals, en general, no està representat i tal vegada seria agosarat pretendre que una sola entitat els representés, a banda que trobar l’entitat que agrupés un col·lectiu de voluntaris d’àmplia tradició associativa amb la resta d’educadors i educadores en el lleure podria arribar a ser una tasca molt complicada.

No, però, si parlem d’una col·legiació, el col·legi professional podria ser un punt de trobada d’un i altre col·lectiu.

Un col·legi d’educadors i educadores en el lleure que vetllés perquè l'actuació de monitors i monitores i directors i directores respongui als interessos i a les necessitats de la societat en relació amb l'educació en el lleure.

Un col·legi que  garantís el compliment de la bona pràctica i de les obligacions deontològiques d’aquesta professió

I, finalment, un col·legi que ordenés, representés i defensés la professió i els interessos professionals dels educadors i educadores en el lleure.

Rubèn Fornós

Drets humans ara, més que mai!

El passat dissabte vaig fer la darrera sessió maratoniana de docència en els cursos de monitors i monitores de lleure d’aquesta passada setmana santa, igual que en Salvi, en Jordi, en Quim, en Xavi i la meva filla Eva.

Estem fent sis cursos a la vegada i això provoca estrés i cal molta organització.

El dissabte vaig anar a donar classes ben malalt, en Jordi ja havia previst una persona, en Joan, perquè em podés substituir, tot i que jo vaig dir que el trucaria si calia fer-ho, jo estava a les dependències del GEiEG a Sant Narcís amb el curs de Girona.

Suposo que l’adrenalina que vaig anar fabricant a mida que m’enfrontava a la classe va fer que desaparegués l’intens dolor que sentia a l’estómac, i poc a poc me n’adonava que em sentia millor.

D’això, des d’un primer moment, vaig fer conscients als alumnes, a qui els agraeixo la seva comprensió.

A la tarda vam fer una hora i mitja de cançons, transportant-los a diverses tècniques i modalitats, sempre al meu estil, “vosaltres heu de treballar el vostre estil propi amb els infants, d’aquesta manera us mostrareu tal com sou”.

Finalment, va venir la sessió sobre drets humans, basada sobretot en la Convenció dels Drets dels Infants on, sobretot, analitzo situacions d’incompliment que es poden donar “per part de gent tan enrotllada com sou vosaltres, que pel vostre interès de dedicar-vos a l’educació dels infants en el lleure, sou capaços de sacrificar tot un dissabte venint a classe”.

Però, com quasi sempre, em vaig sentir incòmode pel fet que sóc conscient que m’enfronto a moltes maneres de pensar i que, a l’edat que tenen, ben poca cosa puc fer que no sigui altra que reflexionar, plantejar contradiccions amb la seva manera de pensar i fer sentir incòmodes o tot el contrari, i no necessàriament tota l’estona en un sentit o un altre, al meu auditori.

Aquest pensament ha estat una fixació tot el cap de setmana que ha desembocat en disset piulades al twitter que us ofereixo a continuació, numerades tal com han sortit publicades (i amb les faltes ortogràfiques corregides, això sí):

1. Penso en les contradiccions de l'església catòlica vers els drets humans i conseqüentment contra la convenció dels drets dels infants
2. Especialment, en tot allò referent a la igualtat de gènere i a la no discriminació per raó de sexe
3. Penso que la Convenció sobre els drets de l'infant és un ordenament jurídic vinculant per als estats que la van signar
4. El Vaticà no ha signat ni drets humans, ni convenció sobre els drets dels infants de l'ONU, per tant jurídicament no hi són vinculats
5. Però, l'església espanyola està vinculada a l'estat espanyol? o el Concordat li atorga privilegis en aquest sentit?
6. I els catòlics?, poden discriminar emparant-se en les seves creences o estan vinculats a l'ordenament jurídic de l'estat?
7. Per què, aquesta infracció contínua de drets humans i concretament d'una convenció vinculant jurídicament no s'ha portat als tribunals?
8. No serà que exercir de catòlic a Espanya és una il·legalitat consentida? Parlar de drets humans en l'educació en el lleure es fa difícil
9. No enganyem els alumnes, el nostre ideari es basa en el respecte i foment dels drets humans i ho manifestem públicament @escolaemporda
10. Quan a classe et trobes amb alumnes de diferents nacionalitats i religions què ens uneix?
11. El fet de ser persones!
12. No ens uneix ni la nacionalitat, ni la cultura ni, molt menys, la religió. Ens uneixen els drets humans.
13. Abans, jo demanava als alumnes un consens educatiu basat en els drets humans, com un acord i punt de partida per tirar endavant
14. Ara, els exigeixo el compliment de la convenció sobre els drets dels infants perquè hi estem vinculats jurídicament.
15. No m'importa si sou racistes, és el vostre problema, com educadors no podeu discriminar els infants, ni en podeu fer proselitisme
16. Sóc conscient que, com amb la religió catòlica, els alumnes entren en contradicció entre allò que faig reflexionar i allò que creuen
17. Ara, més que mai, la promoció dels drets humans continua essent el nostre objectiu @escolaemporda

Rubèn Fornós Casares

@rubenfornós

Preguntes que fan pensar

Ahir a la tarda em vaig quedar a casa mirant TV3. Primer la sèrie l’Assassí del Zodíac, després la pel·lícula Heroi per força i, finalment, la sèrie El Guardià.

Això, compaginat, com faig darrerament, amb l’iPad per xafardejar per les xarxes socials o llegir el diari Ara.

Però, ahir, estava fastiguejat, ja que no vaig poder descarregar-me el diari i com qui no té res a fer el gat pentina, vaig empescar-me feina a través del twitter.

Se’m va ocórrer formular un seguit de preguntes, d’aquelles que fan pensar, centrades en la temàtica del lleure educatiu i basades en els drets dels infants, sobretot.

Això sí, amb la disciplina dels 140 caràcters màxim que et permet cada piulada en el Twitter.

I aquest és el resultat, al final també i poso l’última piulada aclaridora per als meus seguidors, no fos cas que creguessin que m’havia tornat boig.

1. Quan castiguem un infant a quedar-se una estona més, no fem una retenció il·lícita?
2. Quan deixem que a un infant l'anomenin pel seu malnom, no estem deixant que li trepitxin el dret que té a un nom?
3. Quan regirem les bosses dels infants per recuperar un suposat objecte robat, no infringim el dret a la intimitat?
4. Quan posem un càstig col·lectiu als infants, no estem cometent una injustícia?
5. Quan tractes a uns adolescents com a uns adults, no els hi estàs negant els drets que tenen com a menors?
6. Quan muntem un casal per a infants amb deficiències psíquiques, no els hi estem negant el dret a la integració?
7. Quan uns monitors fan una quintada a un infant, no estan abusant de la confiança que l'infant i els seus pares han dipositat en ells?
8. Quan proposen activitats a la mainada sense prevenir-ne els riscos, no estan atemptant al dret a la vida?
9. Quan als infants en un colònies se'ls fa passar por, no serà que s'han confós els objectius educatius?
10. Quan exigim als infants per sobre de les seves capacitats, no els estem maltractant?
11. Quan etiquetem els infants, no assentem les bases de la discriminació?
12. Quan fem fer tallers als infants per exposar-los, no els estem explotant?
13. Quan els infants s'avorreixen en un casal, no serà que les propostes que els ofereixen no són les adequades?
14. Quan els infants aprenen cançons on s'afirma que si vols la gresca un bon vi has de tastar, quins valors estem transmetent?
15. Quan en un esplai els infants passen unes 400 hores l'any, es pot menystenir un menjador escolar amb més de 500 hores?

• Aquesta tarda m'he servit del twitter per emetre preguntes... una nova eina de creativitat? Gràcies per la vostra paciència.

Rubèn Fornós i Casares

Passo de votar

Passo de votar

Aviat farà 7 anys que els educadors socials de l'Escola d'educadors i educadores en el lleure l'Empordà, ens vam col·legiar al CEESC (Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya).
Amb en Jordi sempre hem pensat que ens havíem de donar a conèixer i oferir la nostra col·laboració al Col·legi, però el dia a dia ens ofegava.
Ara fa dos anys ens vam apuntar a un curs sobre la responsabilitat civil de l'educador social, tema del que, val a dir, en Jordi n'és un expert. Va ser la primera vegada que jo trepitxava la seu del CEESC i vaig tenir una sensació agredolça perquè malgrat ser un col·legiat vaig ser tractat com un alumne. Què vull dir amb això?, doncs que no veig lògic que des de la direcció del col·legi es reclami la participació dels col·legiats i quan un d'ells s'hi acosti, ningú no el rebi. Sóc conscient que se'm pot titllar d'exagerat i per això, tot es queda en simples pensaments que ni tant-se-val he comentat a en Jordi.
Quasi que per la mateixa època el Col·legi va obrir a la seva plana web un espai de participació als col·legiats. Jo vaig ser un dels què hi va participar, i al cap de quasi dos anys, no arribaven a 5 els que ho havíem fet. Recordo que es demanava participar als grups de treball i jo vaig preguntar com s'havia de fer per entrar-hi. Encara ara espero la resposta.
El mes passat vaig participar a un curs del CEESC a Reus amb la meva filla Eva sobre detecció de maltractaments infantils, però la professora es va posar malalta i vam optar perquè l'Eva l'acabés i jo assistís a un altre curs que el Col·legi feia a la seva seu a Barcelona. L'incident de la professora havia acabat amb una incompatibilitat de dates i ho vam resoldre així.
Aquest darrer curs sobre Educació expandida el vaig trobar molt sucós, tant pel professor com pel temari, però sobretot, pels comanys de classe, que vaig qualificar d'una alta qualitat.
No recordo com, però, vaig tenir l'oportunitat d'expressar en veu alta els meus pensaments més íntims, com aquell de què no em van posar la catifa vermella el primer dia que vaig trepitxar la seu del CEESC.
Entre bromes vaig detectar la sensibilitat d'alguns companys, que també són membres de la junta, i em va agradar la seva capacitat receptiva i la seva preocupació per la participació activa del col·lectiu dels col·legiats.
I vaig decidir participar al Col·legi des de la base, assistint a l'assemblea.
Per poder assistir, en Jordi ha hagut de fer meravelles amb la programació dels cursos que estem portant a terme, i al final, a ell li ha estat impossibe acompanyar-me perquè no podia fer més combinacions.
Per la meva part, a quarts de set del matí d'aquest dissabte posava rumb a l'assemblea del CEESC a Barcelona.
Una barreja d'il·lusió i nervis m'envaïa, com un nen petit amb sabates noves.
I hi he participat dient la meva com acostumo a fer, amb el meu estil provocador i ratllant la insolència, però, profundament respectuós amb les persones.
També hi he participat a través del Twitter, i fins i tot he arribat a escriure que m'adormia. Estava decidit a donar el meu vot de confiança al pla de treball, als pressupostos i a la proposta de quota que presentava la Junta i un cop definits els objectius, que m'han agradat bastant, els detalls, dit sigui de passada, m'avorrien.
Però m'he despertat de cop!
El President havia passat per alt, segons ell perquè anàvem retardats, detalls organitzatius que s'ha sentit obligat a explicar per evitar malentesos, pressionat per preguntes d'algú que tenia, crec jo, més informació que la resta dels assemblearis.
Ni més ni menys, que d'ençà fa uns mesos està en nòmina del Col·legi en concepte de coordinador general.
M'he començat a sentir malament, fins al punt que me'n volia anar. No volia ser jo qui digués la meva en aquest tema... em conec!
Una noia, tot seguit al precs i preguntes ha qüestionat si aquest fet era ètic, i un noi ha parlat de la necessitat d'una guia de bones pràctiques en el mateix sentit que la intervenció anterior.
Jo no em sentia malament pel fet que el President estigués a nòmina del CEESC, jo estava profundament decebut per haver cregut ens els objectius de transparència i haver constatat una maniobra poc o gens tranparent, com era el fet de no haver presentat a votació de l'assemblea la contractació del President. Fer-ho passar en l'aprovació del pressupost com un fet consumat on el mateix President amb el vist-i-plau de la Junta s'ha autocontractat i si no ho he entés malament, fins i tot, hi ha previst un 2% d'augment de salari per a l'any vinent...
S'anava votant i jo en passava, i innocents els meus co·legues, se'n reien de mi pensant-se que no m'assebentava de la pel·lícula.
Doncs sí, me n'he assebentat i molt, massa.
Mentre tothom votava jo escrivia al Twitter la meva situació, tal vegada per això la responsable de Comunicació del CEESC, que entusiasmada m'havia comunicat que em volia fer una proposta, al final quan m'he acomiadat d'ella s'ha limitat a dir-me adéu amb cara de circumstàncies.

Rubèn Fornós i Casares

Pànic a la rutina

Aquest estiu l'estic percebent com el més estrany de la meva vida.

Bàsicament, influeixen més d'un i de dos factors.

Entre ells la calor extrema a la que no hi estic acostumat, i la meva condició d'avi que m'ha obligat a adaptar moltes estones de la meva vida a aquesta condició amb plena ocupació.

També treballar dia sí i dia també en els continguts del curs de manipulació d'aliments amb un nivell d'autoexigència que crec que superava les meves capacitats, i un trencament amb la rutina que et deixa més temps per a l'autocrítica.

Són alguns dels factors que segurament també hi han influït a fer d'aquest estiu una temporada arrítmica, quasi de deixar passar els dies, amb la sensació de poc treball productiu i moltes estones que podrien haver estar de relax desaprofitades per una manca de programació exigent.

Amb altres paraules, la sensació d'haver desaprofitat una temporada estiuenca per la manca d'organització.

Després, quan hi reflexiono a fons, veig que ben bé això no és així, que hi ha circumstàncies alienes a mi que condicionen la meva vida, si una d'elles és el fet de ser avi, l'altra és el fet que la Lídia, la meva muller, treballi a l'estiu més que mai.

Acabem un curs de monitors i monitores a Calonge i dilluns que ve en comença un de directors i directores a Figueres.

La setmana vinent la tinc tota hipotecada amb les classes i la Lídia que s'agafa normalment dues setmanes de vacances ara al setembre, se n'ha hipotecat una ja que no deixarà de donar classes.

Però resulta que d'aquí dues setmanes podrem fer vacances tots dos, cosa que ha estat possible gràcies a que aquest curs de Figueres té un format estrany entre intensiu i de caps de setmana, i al fet que el cap de setmana de l'11 de setembre no hi ha classes.

Per això, aquest matí, la Lídia m'ha insinuat que podríem marxar uns dies plegats.

...

I dit i fet, així ho vam fer.

Vam anar uns dies a les Hurdes a Extremadura i la veritat és que vam quedar gratament sorpresos per tot plegat.

Aquest escrit havia quedat inacabat dins de l'ordinador i he decidit que tingués vida en comptes de desterrar-lo a l'oblit, però, per a això, cal donar-li el toc final que li dona sentit, que l’explica, que el justifica i que el conclou, final que hi és present sempre en el meu estil literari.

El problema és que no recordo perquè ho vaig escriure, tot i que tinc un pensament recurrent: la por de caure en una rutina de treball aquest nou curs que acabem d'encetar.

I si són ja tretze els cursos que he encetat amb l'Escola l'Empordà i en cap dels dotze anteriors he caigut en la rutina, en tots els inicis, com ara, he tingut el pànic de caure-hi.

Ja em passarà i confio que aquesta por em sigui d'ajuda per evitar caure en la rutina.

Bon inici de curs a tothom.

Rubèn Fornós Casares

Nota:

Com es nota que aquest escrit està fet en dues etapes!

En la primera part utilitzo la paraula rutina de forma positiva com a sinònim d'hàbit de treball i en la segona part, la paraula rutina l'utilitzo de forma totalment contrària com a sinònim de treball poc creatiu.

Ja veieu, si ni no jo mateix sóc capaç de donar un sentit unívoc a les meves paraules, com puc pretendre que els alumnes, que són entitats alienes a mi, entenguin tot el que explico a classe amb la precisió que jo pretenc dir les coses?

Prohibir

Què bé que queda dir: jo no sóc partidari de les prohibicions, de les obligacions!

Però, què fals queda també per a un polític fer aquestes mateixes afirmacions!

El dret en el qual basem la nostra convivència, els drets humans com a fonament bàsic de la mateixa no és altra cosa que un compendi de prohibicions i obligacions. Prohibida la discriminació, prohibida la tortura, l’obligació de donar educació, l’obligació d’alimentar els fills...

El codi de circulació acumula prohibicions i obligacions i no crec que sigui qüestionada per ningú la seva necessitat per tal de posar ordre al que d’altra manera seria un caos circulatori que posaria en perill moltes vides humanes.

Sempre he entès que això era precisament el què ens diferenciava dels animals, la capacitat de regular els nostres instints, i que una societat era més avançada quant més regulada estava.

Aquí agafa tot el seu sentit la democràcia enfront les dictadures, en el sentit que aquesta regulació pot ser imposada per una sola persona i el seu seguici o per la majoria del poble a través dels seus representants.

Tot i que, tot s’ha de dir, el sistema de representació de la democràcia, avui en dia, està en qüestió.

És pel què acabo d’exposar que no puc entendre que hi hagi precisament polítics (que per definició són els que treballen en les prohibicions i les obligacions des del Parlament) que justifiquin el seu vot a favor de les “corridas” dient que no són partidaris de les prohibicions.

Aquests polítics, no fan de polítics i per això estan al Parlament?, per impedir que es facin lleis que prohibeixin i obliguin als ciutadans?, és a dir, com que no són partidaris de les prohibicions hem d’entendre que no han votat per la llei antitabac, ni per la limitació de la ingesta d’alcohol en la conducció, ni per la limitació de begudes als menors...

Aquí ningú es mama el dit!

S’ha de ser valent i cadascú acceptar les conseqüències dels seus vots al Parlament i justificar-los davant els electors, que ho som tots, no només els seus representats (encara ara, que jo sàpiga, no hi ha cap polític que tingui accés al vot dels ciutadans per saber a qui ha de donar explicacions i a qui no).

No ser partidari de les prohibicions és una explicació per part d’un polític, si més no, molt pobre, per no dir hipòcrita.

Jo, particularment, sempre he estat en contra de les “corridas”. Ja de ben petit trobava esgarrifós que als braus els clavessin “banderillas” i més d’una vegada havia signat en campanyes antibraus. Recordo que ja ho vaig fer a la dècada dels vuitanta quan la senyora Pelegrí, delegada de la Associació Protectora d’Animals de Palamós m’ho va demanar i l’admiració que vaig sentir per aquella persona, que jo veia aleshores molt gran (ara és una velleta), quan va ser escridassada per algunes persones fervoroses defensores de la “fiesta”.

Per a mi, el que ahir va aprovar el Parlament de Catalunya és un pas molt important per a la nostra humanització, com quan s’aproven lleis contra els maltractaments o d’altra índole que suposen un avanç en tot allò que fa referència als drets humans.

Citant-me a mi mateix: “la tradició no és garantia de res”, i encara era n’estic convençut d’aquesta afirmació, les tradicions s’han d’adaptar als temps, a la societat, als drets adquirits i com en aquest cas als drets humanitzadors dels animals, que estan inclosos en els drets humans de cinquena generació.

No es tracta d’allò que sovint escoltem: “fulanito o fulanita tracta millor als animals que a les persones”, sinó d’allò altre: “diga’m com tractes els animals i et diré com tractes a les persones”.

Rubèn Fornós Casares

Cançons poc adequades

Ahir vaig anar a la casa de colònies El Xalió de Sant Miquel de Campmajor. Hi havien els alumnes dels Campus Jove de Sant Feliu de Guíxols. Abans d'ahir van marxar els del campus de Palamós havent coincidit mig dia plegats. A mig matí els professors van preveure que els hi fes un taller de cançons. Feia una calda que no l'aguantava ni Déu. Hi havia 36 alumnes i plegats ens vam aixoplugar d'aquella calor al porxo. He de reconèixer que no era el millor moment per fer allò, però posats a reconèixer coses, cal fer-ho també del fet que no era moment per fer absolutament res llevat de jaure a l'ombra o empicinar-se i gaudir de la frescor de l'aigua. De tots, el qui estava en pitjors condicions era jo. Ho reconec. Malgrat tot vaig estar una hora llarga ensenyant cançons de diverses tipologies i seguint un petit fil conductor que de vegades era el país d'origen de la cançó, altres vegades el nivell d'animació de les mateixes, les cançons que són o formen part de contes o la seva temàtica. Quan arribo a aquest punt els explico que quan reflexionem amb les temàtiques de les cançons hem d'anar en compte de sobretot no entrar en contradicció amb allò que volem transmetre als infants i, aleshores, poso tot un reguitzell d'exemples de cançons que fan apologia del beure o del masclisme. Cançons normalment de gresca i que sovint havia cantat jo mateix a la mainada i que ara no ho faria. I acabo cantant-lis la cançó popular catalana Rossinyol que vas a França, de forma molt suau i melòdica. M'aturo de cop i els hi demano si consideren que aquesta cançó és maca i tots diuen que sí, perquè ho és i molt. Aleshores els comento la lletra. Aquesta cançó va d'una pobra noia que l'han obligat a casar-se amb un pastor i que guardant el ramat perd a l'esquellada que la troba un vaquer i que li reclama els seus serveis sexuals a canvi de retornar-li l'ovella. Bé de fet m'han arribat forces versions que varien les unes de les altres, però totes elles parlen de la noia malmaridada a un pastor com si fos la cosa més normal del món. I si en una versió la lletra diu "això són coses de mainatge... tenen pa i volen formatge" com resposta del vaquer a la noia quan aquesta li promet un petó i una abraçada, en una altra versió es converteix en la sentència de la cançó com dient, no sé de que et queixes noia: estàs casada i encara gràcies que et mantenen. En qualsevol cas el masclisme és en aquesta cançó a l'ordre del dia i això va en total dissonància amb allò que volem educar. Jo estava xop i em sentia un xic afònic, ja que tot i que sé perfectament que s'ha d'hidratar la gola quan cantes, no acabo fent-ho mai. Rubèn Fornós Casares

Dia dels Drets Humans

Avui 10 de desembre és el dia dels Drets Humans.

Enguany l’ONU ha posat com a tema central d’aquesta diada la no discriminació. La no discriminació forma part del que hom anomena la primera generació dels drets humans, aquells que fan referència als drets individuals i fonamentals de les persones.

Se’m fa ben estrany que a les acaballes del 2009 s’hagi d’insistir encara sobre la no discriminació de les persones, quan ja hi ha qui parla de drets de tercera i quarta generació, o com jo mateix que m’he atrevit a parlar dels drets de cinquena generació referint-me als drets humanitzadors dels animals... quan hi ha qui considera que estan desfasats, que s’haurien de revisar a l’alça... i encara a casa nostra, país que creiem civilitzat, aquella primera generació de drets no s’acompleixen del tot.

I això, a l’Escola l’Empordà, ho hem detectat fins i tot amb els nostres alumnes. Trist, però és així. I no parlo d’alumnes discriminats, sinó d’alumnes discriminadors.

El fonament de la nostra escola es basa en el respecte i el foment dels Drets Humans, i des de ja fa molts anys que imparteixo oficialment una sessió, però que en la major part dels casos en són dues, dedicada a fer una anàlisi dels drets humans (i de la Convenció sobre els drets del nen) des de l’òptica del lleure educatiu. Bàsicament com els podem infringir des dels nostre treball d’educadors i educadores i no solament això, sinó allò que hem de fer de forma activa per preservar-los. Sempre dic que no hi ha ningú que vulneri els drets humans conscientment, sinó que si això és fa és per ignorància i, almenys, me n’asseguro que els nostres alumnes, si més no, els llegeixin.

En aquests moments està a impremta el llibre Curs de monitors i monitores d’activitats de lleure infantil i juvenil, que és la guia del nou temari d’aquest curs, actualitzat de la nostra escola.

El tema 4 porta per títol: Els drets humans en l’educació en el lleure.

Aquest tema té vuit sessions: drets dels infants, educació ambiental, educació de gènere, educació per a la salut, educació per a la interculturalitat en el lleure, prevenció d’abusos sexuals, prevenció de la drogodependència i altres addiccions i participació, associacionisme i voluntariat.

Amb això podeu adonar-vos de la importància que estem donant al foment dels drets humans des de l’educació en el lleure. La nostra escola fonamenta la seva educació sobre dos pilars conceptuals, el fet que estem tractant amb persones i el fet que això ho fem des de l’òptica de la seguretat i la responsabilitat.

I és cert, quan algú insisteix sobre alguna cosa, és que això realment el preocupa. I nosaltres, si cal, ens farem pesats insistint sobre el fet d’haver de respectar els drets humans i fomentar-los des de l’educació en el lleure, perquè ens preocupa i molt que monitors i monitores molt “enrotllats” o busqueu-hi l’objectiu que més s’escaigui ja que no vull ferir sensibilitzats, es passin aquests drets per un cert lloc defensant ves a saber quines maneres de fer tradicionals en alguns casos i en altres per la ignorància més absoluta d’aquests drets i el menyspreu evident per unes persones, en edat de creixement encara, que han tingut la desgràcia de caure sota la seva “irresponsabilitat”.

Avui és el dia per reflexionar sobre els Drets humans i jo us convido a fer-ho en cada circumstància i de forma pràctica, no només perquè és una cosa que ens fa quedar bé.

Rubèn Fornós Casares

Educar per al progrés dels pobles

A classe m’he trobat amb alumnes que s’han manifestat obertament racistes i altres que essent-ho ho han dissimulat o senzillament no han obert boca.

Ens els cursos intensius d’aquesta passada setmana santa, l’Eva, la meva filla i professora d’aquesta escola, es va trobar amb un cas d’una alumna que va distorsionar una classe amb els seus comentaris racistes. Després de reflexionar-hi vaig donar instruccions a tots els professors que no havien de perdre ni un segon a classe per discutir si els monitors hem de comportar-nos de forma racista o no, que d’acord amb la Convenció dels drets del nen del 1989, ratificada per Espanya aquell mateix any, per llei no podem ser-ho. I vaig posar com exemple el fet que a les autoescoles ningú discuteix amb el professor els senyals de trànsit, sinó que aquest els ensenya i prou, els ensenya a respectar i prou, ensenya quines són les conseqüències de la seva infracció i prou. En cap cas entra en una dinàmica de discussió amb els alumnes per a la seva justificació.

Però, ara, la meva consciència em fa anar més enllà. Quan a classe detectem actituds racistes ens hem de quedar de braços plegats o hem de convidar a aquests alumnes a que es dediquin a una altra cosa?

Dins del món de l’educació en el lleure no hi tenen cabuda. I no només ens cal parlar d’actituds racistes, sinó que podem parlar també d’actituds antidemocràtiques, masclistes, d’intransigència religiosa, etc.

A les nostres classes hi ha alumnes, molts d’ells ja d’una certa edat, que ja tenen un criteri propi molt format i que difícilment podran canviar si la seva actitud és tancada.

El repte de les nostres classes està en aconseguir-ho o, si més no, fer-los entrar el dubte. Però, malgrat ho aconseguim o no, hem de deixar clar quina ha de ser la seva posició davant els nens i nenes quan faci el seu treball de monitor o de monitora.

Ara bé, hi ha alumnes que es manifesten obertament, que raonen o que els fas raonar, i ets testimoni de la seva evolució, però, n’hi ha d’altres que han posat barreres infranquejables al seu davant.

És només en l’etapa de pràctiques on es pot veure realment quina és la seva actitud, el seu comportament, la seva orientació... vers els nens i les nenes.

Per això és tant important que el director que tutoritza les pràctiques estigui a l’aguait ja que en definitiva és ell qui diu si aquesta persona és o no apta per fer de monitor o de monitora.

El compromís democràtic basat en el respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals és la gran esperança del progrés (Carta de París per a una Europa Nova. 1990) i aquesta esperança s’ha dipositat en l’educació dels nostres nens i nenes.

L’educació en el lleure que tradicionalment s’ha avançat a l’educació formal en aquests aspectes, avui, ha d’estar amb els ulls ben oberts per tenir cura que això continuï essent així perquè aquest àmbit tradicional del lleure educatiu s’ha ampliat sobretot a l’entorn escolar i els agents educatius, nous monitors i monitores no procedeixen, la gran majoria, dels àmbits dels moviments educatius de lleure i, per tant, ens hem d’assegurar que tenen clar quin és el seu paper com educadors i educadores, també ells, per al progrés dels pobles.

És a dir, amb un compromís democràtic basat en el respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals.

Rubèn Fornós Casares

Alumnes heterogenis en una classe

Planificar una classe o una sessió per a un grup heterogeni d’alumnes planteja sense cap mena de dubte una dificultat afegida per a un professor.

Cada alumne té el seu sac de coneixements, d’experiències i ha adquirit determinats hàbits i actituds.

El nivell de significativitat dels conceptes que es treballen en una sessió són, conseqüentment, diferents per a cada alumne i, per tant, el resultat de l’aprenentatge també.

Avui, es veu al professor com un animador que incita a l’aprenentatge i a l’alumne com el protagonista de la seva pròpia formació i aquesta dinàmica és la clau de l’èxit de l’educació, però a la vegada, també, és la clau del seu fracàs.

Jo he pogut constatar-ho abastament corregint les memòries que els nostres alumnes ens presenten un cop han acabat les pràctiques i on, a l’apartat d’avaluació de les mateixes, hi hem afegit l’avaluació general de tot el curs.

Aquesta avaluació l’alumne la fa en fred i sense la immediatesa d’haver acabat les classes de l’etapa lectiva, ja que entre la data que van finalitzar aquestes classes i la data de l’avaluació han passat ja molts de dies i això és un element de control d’objectivitat bastant important, malgrat siguin opinions en les quals els alumnes s’identifiquen.

Els alumnes més agraïts i aquells que manifesten haver après més, són precisament aquells que més en saben i aquells altres quines actituds per a l’aprenentatge es van mostrar plenament obertes.

L’actitud de l’alumne com a protagonista de la seva pròpia formació és clau perquè es produeixi aquesta dinàmica d’aprenentatge.

Alumnes que es veuen forçats a venir a classe, que tot el seu esforç és aguantar les hores per cobrir l’expedient, difícilment poden tenir una actitud activa per construir aquesta formació.

Alumnes que el seu sac de coneixements, d’experiències, d’habits i d’actituds és deficitari, difícilment rebran missatges significatius, missatges que no sabran on col·locar ni com interpretar i que per tant no arribaran a entendre el per què de la seva importància.

Treballar amb alumnes heterogenis és un repte per a un professor, però encara més ho és la seva avaluació.

Rubèn Fornós Casares

Les xarxes

Fa pocs dies he tingut el plaer de llegir el llibre El poder de las redes de David de Ugarte (ISBN edició electrònica 978-84-611-8873-4) que… Anava a dir “que m’ha caigut a les mans”, però seria molt poc precís, la veritat és que me’l vaig baixar per internet i el vaig guardar a l’escriptori per quan tingués l’oportunitat de llegir-lo. I ja l’he llegit. He tingut l’oportunitat d’aprendre molt sobre les xarxes i m’ha quedat ben clar el concepte de xarxes centralitzades, descentralitzades i distribuïdes, associades, cadascuna d’elles a les dictadures, les democràcies, i les plurarquies. Concepte, el de plurarquia, que desconeixia. També he aprés el concepte de mumi i d’aquesta manera he pogut arribar a entendre com funcionaven gegants com Google. I he entès com els ciberactivistes es confonien amb els convocats o mobilitzats amb quatre exemples ben aclaridors del poder d’una convocatòria per una xarxa distribuïda pràcticament impossible de controlar. Entre aquests exemples la convocatòria de la manifestació contra el PP a les eleccions del 13M de 2003, amb la conseqüència de pèrdua de les eleccions estatals per part d’aquest partit. També ha estat aclaridor l’evolució del concepte web.1, web.2 i web.2.1 associat també a la trilogia de les xarxes que esmentava al començament i als corresponents estils polítics o de control. I com que en aquest món les comunicacions són cada vegada més distribuïdes, dóna lloc al que hom anomena la blogsfera. És a dir, “l’entorn informatiu on es produeixen els supòsits, les condicions i els resultats del món pluriàrquic”. “Un blog no és un mitjà, però el conjunt de blogs sí”, afirma Ugarte. I acabo amb aquesta conclusió que l’autor del llibre ens deixa anar quasi al final de tot: “En un món així, tots –empreses, activistes socials i, en general, qualsevol que vulgui difondre una idea el més àmpliament possible– estan abocats al ciberactivisme, és a dir, a comunicar pensant en la forma que uns altres retransmetran la seva idea a uns altres que, a la vegada, faran el mateix amb uns altres en una cadena el més àmplia possible”. Espero que us hagi fet venir ganes de llegir aquest llibre que dóna un enfoc original, crec que per desconegut, per a la majoria de nosaltres, de les xarxes a internet. El podeu baixar, junt amb altres 100 llibres més, tots ells gratuïts de http://www.diadelblog.com/coleccion-libros-pdf-blogs-web-liblogs/ Rubèn Fornós Casares

El tancament de l’Escola El Teler i fer els cursos com xurros

Per raons òbvies, des de que ens vam assabentar que l’Escola d’educadors en el lleure El Teler tenia la intenció de tancar portes, n`he estat fent un seguiment, ja que sóc el director delegat de l’Escola d’educadors en el lleure l’Empordà i, sovint, ambdues escoles han coincidit oferint cursos en un mateix territori. Em vaig posar en contacte amb Maria Puig, delegada de Joventut a Girona per contrastar si això era cert i fins i tot li vaig oferir la possibilitat de fer-nos càrrec dels expedients dels alumnes, ja que, per normativa, quan una escola tanca portes, ha de traspassar els expedients dels seus alumnes a una altra escola que continuï en actiu. Conscient, això sí, dels problemes administratius que aquest fet comporta. Maria Puig em va confirmar aquest tancament imminent i va recollir l’oferiment, tot i que, segons el Puntual de Joventut d’uns dies després, l’Escola El Teler ja s’havia posat en contacte amb l’Escola de l’Esplai de Girona. Vaig anar seguint les notícies sobre aquest tancament pel Puntual de Joventut i també pel Punt, i vaig entendre que aquest tancament venia motivat per la fallida de la Federació Ganzaia de la qual tinc entès que en depèn aquesta escola. La meva sorpresa ha estat quan he llegit les declaracions d’Agnès Martí, cap d’estudis de l’Escola El Teler, fetes al Diari de Girona en el recull de premsa que fa diàriament el Puntual de Joventut. És degut a aquestes declaracions que faig aquest escrit, no amb ànims de rèplica, però sí amb la intenció de contrastar determinades opinions que s’hi reflecteixen i que poden donar una imatge distorsionada d’una realitat que m’afecta de prop i que fins i tot podrien perjudicar l’opinió pública vers la nostra escola en funció de la lectura que algú podés fer de les esmentades declaracions. Per això, solament tinc la intenció de publicar aquest escrit en la intimitat del nostre bloc, repeteixo, no amb ànim de rèplica sinó de reflexió, sobretot, per a tots els nostres lectors habituals. Entenc que el tancament d’una escola no es una decisió que es pren a la lleugera i és un fet que us asseguro que no agrada a ningú, ni a les persones afectades ni a la pròpia competència, en aquest cas concret, nosaltres. En l’article del Diari de Girona, que signa Jordi Vera, es parla de la defallida de la Federació Ganzaia deguda a: “La caiguda de la demanda com a conseqüència del canvi d'hàbits dels joves”, segons fonts de l’Escola El Teler, i Agnès Martí amb cita textual afirma: “s'ha pervertit la filosofia" inicial de l'educació en el lleure i "davant d'aquesta situació hem preferit plegar". Ja fa temps que el món del voluntariat ha entrat en crisi en determinades zones del territori, com ara la Costa Brava, i això ha repercutit en el model de lleure educatiu clàssic i tradicional de casa nostra, model que gaudeix d’un merescut i reconegut prestigi dins de l’àmbit educatiu de Catalunya i també arreu de l’estat espanyol. I ja fa temps que s’estan introduint nous models que pretenen per un cantó adaptar-se a la demanda social d’activitats de lleure per a menors que donin resposta a les noves necessitats de la societat i per l’altre a una realitat cada dia més canviant pel que fa referència a les preferències, necessitats i hàbits dels nostres infants i joves. Amb el perill de que aquest model de lleure quedi obsolet si no s’adapta a les noves realitats. Ja fa temps que l’àmbit de l’educació en el lleure ha traspassat les fronteres d’aquell model de lleure tradicional que dèiem al començament. L’any 2003, s’aprovava el decret que regula precisament aquest model tradicional de lleure, però tant en el seu títol com en el preàmbul del mateix decret fa referència a un model d’educació en el lleure que traspassa les fronteres d’aquest model tradicional. Així, doncs, aquest decret porta per títol: “Decret 137/2003, de 10 de juny, de regulació de les activitats en el temps lliure en les quals participen menors de 18 anys” I atenent-nos a això no podem deduir que reguli només una tipologia determinada d’activitats en el lleure, sinó totes. Però, és que si algú en té algun dubte encara, el preàmbul ho deixa ben clar i obre les portes fins i tot al futur, és a dir a noves activitats diferents als models tradicionals. Concretament diu així: “...i l’adequació a les noves realitats del col·lectiu social en la seva demanda de respostes educatives en el temps de lleure...” i, més endavant, s’hi pot llegir: “Aquests requisis mínims recullen la majoria dels aspectes que en el seu dia es van establir exclusivament per a les activitats de les entitats d’educació en el lleure i que en aquest Decret s’actualitzen i se’n amplia l’àmbit d’aplicació per tal d’incloure qualsevol de les activitats que es realitzi amb menors de 18 anys fora de l’àmbit de competències dels departaments d’Ensenyament i Cultura, sigui quina sigui l’associació, moviment, entitat, institució, administració, empresa privada o persona física que l’organitzi”. És a això al que és refereix Agnès Martí quan diu que s’ha pervertit la filosofia inicial de l’educació en el lleure? Jo tinc entès que les escoles d’educació en el lleure tenim l’obligació de formar bons professionals tant si actuen en un àmbit com en un altre ja que en qualsevol cas se’ls hi exigeix la mateixa titulació. A més, crec ja superats els plantejaments que en el seu dia es van presentar d’exigir formació i responsabilitats diferents als professionals que cobren d’aquells altres que ho fan de forma gratuïta. Amb altres paraules, no un decret que reguli tots els àmbits d’aquestes activitats, sinó dos, un per al lleure tradicional dels moviments educatius en l’àmbit del voluntariat i un altre per a tota la resta. Sortosament, va prevaldre el sentit comú, és a dir, l’exigència professional per a tothom, tingui contracte laboral o de voluntariat. Abans, el lleure tradicional abastava els esplais o agrupaments, les colònies i els campaments d’estiu, les rutes i els camps de treball. Avui, l’àmbit del lleure educatiu s’ha ampliat abastament sobretot a l’entorn escolar (àmbit que abasta la totalitat dels infants i joves de Catalunya) i, conseqüentment, també s’ha ampliat exponencialment la demanda de monitors i, de rebot, de persones que volen exercir aquest treball. El gran repte de les escoles d’educació en el lleure és formar professionals capacitats per exercir de monitors amb les competències que els hi calen en qualsevol àmbit d’actuació i aquest repte passa per donar una adequada resposta formativa a una determinada demanda social. L’Agnès Martí afirma: "Hi ha gent que ve a treure's el curs de monitors perquè necessiten treure's els crèdits de lliure elecció. S'està pervertint la nostra filosofia i això ens ha fet acabar de decidir que és millor plegar. És millor que sigui una empresa la que faci cursos com a xurros, com ja està passant. Hi ha joves que fan el curs i les pràctiques i mai més tornen a fer res més que tingui relació amb el lleure". Jo puc afirmar que molts universitaris que s’han tret el títol de monitor a la nostra escola atrets pels crèdits universitaris han descobert en els nostres cursos la vocació per l’educació en el lleure i durant un temps, han estat o encara hi són, exercint com a molt bons professionals de l’educació en el lleure. En funció d’aquestes declaracions d’Agnès Martí algú podria associar l’Escola l’Empordà a una d’aquestes empreses que fa cursos com xurros, si més no, si comparem la posició que ocupem en el rànking de les 37 escoles de lleure de Catalunya on El Teler ocupa la 24a posició respecte la titulació de monitors i la 26a en quant a directors en front a les posicions de l’Escola l’Empordà, 8a posició en quant a monitors i 4a posició en quant a directors (càlculs basats en la publicació de titulacions que fa Secretaria de Joventut de l’any 2000 fins al 2007). Vosaltres, estimats lectors, en podeu fer dues lectures d’un mateix fet: o bé estem fent els cursos com xurros o bé és que nosaltres sí som capaços d’esforçar-nos per donar resposta a l’actual demanda de formació? A més, l’Escola l’Empordà a l’igual que, imaginem, l’Escola El Teler són dues entitats sense ànim de lucre. Nosaltres no som cap empresa i a la nostra escola només hi ha dues persones contractades amb dedicació exclusiva que porten tota la gestió de secretaria i administració, la resta són professors que cadascun d’ells té la seva pròpia feina. A nosaltres no ens importa fer cursos deficitaris de directors amb només vuit persones i cobrant el preu habitual de 225€ quan l’Escola El Teler per un curs de les mateixes característiques en cobra més de 300. Nosaltres paguem una hipoteca per les nostres instal·lacions a Calonge mentre El Teler gaudeix de les instal·lacions de l’Estació que són propietat de l’Ajuntament de Girona. Amb aquestes úniques dades objectives a la mà, algú podria pensar que l’Escola El Teler comparada amb l’Escola l’Empordà actua com una empresa (entenent empresa com l’activitat que persegueix el benefici econòmic en primer lloc). Però, nosaltres, això no ho afirmem ni del lluny, perquè sabem quina és la relació que hi entre els ingressos i les despeses i perquè som conscients de les dificultats que hi ha per mantenir la sostenibilitat econòmica d’escoles d’aquestes característiques, tant la nostra com la seva. A més, jo crec que aquesta afirmació: “Hi ha joves que fan el curs i les pràctiques i mai més tornen a fer res més que tingui relació amb el lleure" només es pot fer des de la pròpia experiència, és a dir, per raons òbvies és elemental que els 375 monitors que han obtingut el títol a través de l’Escola El Teler, tots ells, no hagin derivat el seu treball de monitors als esplais de la Federació Ganzaia i, per tant, si Agnès Martí fa aquesta afirmació, crec jo, és perquè li preocupa la quantitat d’alumnes titulats d’aquesta escola que no s’hi han dedicat a treballar en l’educació en el lleure. D’aquest fet es pot fer una lectura totalment diferent, ja que es pot fer la reflexió de si la motivació i l’interès que tota formació ha de fer néixer o incentivar als alumnes, l’Escola El Teler ha estat capaç de transmetre-els-hi. Jo no tinc aquesta mateixa percepció respecte als nostres alumnes, més aviat tot el contrari. Finalment, voldria reflexionar sobre aquestes manifestacions de la Cap d’estudis de l’Escola El Teler: "Actualment, les famílies tenen necessitat de consumir el lleure i no de gaudir-lo. Ara, per exemple, les famílies van a passar la tarda del dissabte a l'Espai Gironès, abans que portar els fills a l'esplai. O inscriuen els nens en activitats competitives o educatives", Crec poc oportú l’exemple de les famílies que van a passar la tarda a l’Espai Gironès. De la mateixa manera que crec que un nen és afortunat gaudint de les activitats de lleure organitzades per un esplai, també crec que els infants són tant o més afortunats gaudint del lleure amb la seva família. Afortunats els que poden fer-ho, les famílies que es reserven espais de temps per gaudir plegats, sigui a l’Espai Gironès o anant a l’Aplec de Sant Aniol d’Aguges. Qui som nosaltres per jutjar la qualitat educativa i per tant de realització personal que proporciona als nens una o altra activitat realitzada en família? Quants de nosaltres pagaríem per tornar enrere i poder haver gaudit d’espais familiars que les circumstàncies, econòmiques sobretot, no ens van permetre aleshores? La darrera frase de l’afirmació d’Agnès Martí no l’entenc, crec que hi ha un lapsus en això d’activitats educatives. Si l’escola El Teler tanca portes per coherència ("Si tancava la Federació, no tenia sentit que l'escola seguís oberta. És una qüestió de coherència", diu Agnès Martí) és quelcom molt respectable. Si la Federació tanca portes perquè ha fet fallida (ho dic en termes empresarials en el sentit que s’han quedat, segons es desprèn de l’article que estic comentant, sense clients), potser no tenen cap altre remei, això ells s’ho saben. Però, el que no he trobat correcte en ambdós casos és buscar culpables esquitxant a qui des d’altres posicions tenen plantejaments diferents i lluiten per tirar endavant honestament. Demano disculpes si algú es pot sentir ofès pel que he escrit, he intentat mesurar les meves paraules i m’he limitat a reflexionar sobre unes manifestacions que al meu entendre tenen, o poden tenir, també una altra lectura ben diferent a la plantejada. Rubèn Fornós Casares

La dinàmica de la taula

A mig de classe demano quatre voluntaris... Tu, tu, tu i tu, assenyalo amb el dit quan ja he desistit que s’hi presenti algú voluntàriament. Els col·loco cadascun d’ells al centre de cadascuna de les quatre arestes que té una taula, amb disposició d’empènyer la taula cap al davant. Quan tots estan col·locats els hi demano que empenyin a la de tres. Una, dues, dues i mitja, dues i tres quats... tres! Tots fan força i la taula pràcticament no es mou. Després els demano que se situïn tots quatre en una mateixa aresta. A la de tres! I la taula, si no vaig en compte, surt disparada. Aquesta dinàmica l’he utilitzada per a diverses ocasions, bàsicament però, per al treball d’equip. És fàcil d’entendre i d’assimilar. Si cadascú aplica les seves forces per aconseguir els seus objectius, independentment dels del projecte, el resultat pot ser nul (que la taula no es mogui), o ves a saber quin? (la taula es mourà en funció de la força que faci cadascú). En canvi, si tots empenyem en una mateixa direcció els resultats són espectaculars (almenys pel que fa al resultat de moure una taula). De la mateixa manera, però, faig servir aquesta dinàmica per explicar en què consisteix la concentració d’objectius que ens ofereix programar basant-nos en un eix temàtic que sovint es converteix també en centre d’interès. Si els objectius són dispersos els moviments de la taula seran els que seran dependentment de l’èmfasi que hi posem en cadascun d’ells. Si, pel contrari, els ajuntem sota un denominador comú o eix temàtic, els resultats poden ser més efectius perquè se sumen les forces de cadascun d’ells en una mateixa direcció. Es tracta d’una dinàmica senzilla i molt intuïtiva que dóna explicació a tot allò que es pugui assimilar a la unió i la direccionalitat de forces, intencions, objectius, recursos... Rubèn Fornós Casares

Discriminació

En un poble dels molts que aterrem a fer cursos per Catalunya, l’Ajuntament a través de la seva Àrea de Promoció Econòmica ha aconseguit fons europeus per impartir un curs de monitores de lleure dins d’un programa de promoció de la dona. Hi ha participat una vintena de dones en edats compreses entre els 20 i els 55 anys. Els promotors del curs ens han demanat que reforcéssim el tema del joc esportiu atès que moltes d’elles podrien trobar feina en els diversos casals esportius de la població, la qual cosa vam fer. Es dóna la circumstància que aquestes alumnes han estat molt motivades i això els professors de l’escola ho hem notat tots per la seva participació i interès. Ara, que ja estan pràcticament a final de curs, s’estan plantejant el lloc per fer les pràctiques i els promotors del curs que són qui els hi faciliten el lloc on poder-les anar a fer han pensat en el casal municipal, que és un casal esportiu amb diverses modalitats, i en el casal de l’esplai del poble, una entitat que treballa amb nens i nenes al llarg de tot l’any. La sorpresa se l’ha endut l’encarregada de l’Ajuntament de fer els tràmits quan els dirigents d’aquell esplai s’hi han negat rotundament pel fet que es tracta de noies massa grans (això sí, les més jovenetes sí que les han agafades, incloent-hi la germana d’una de les dirigents). En aquests moments estan en tractes, particularment no sé com acabarà la història, però, malauradament, sí sé com ha començat. Tampoc sé les raons que han esgrimit per defensar-ho, però les podem quasi que aventurar. M’he assabentat que es tracta d’un esplai privat però que utilitza recursos municipals i està subvencionat pel propi ajuntament. El que més m’ha dolgut és que una de les persones de l’equip directiu, és una ex alumna meva d’un curs de directors celebrat recentment. Això és una discriminació clara entre persones, per a mi no hi ha dubte. “És que no seguiran el nostre ritme”, diuen... i m’assabento que estan atenent a nens i nenes a partir del 3 anyets!! Excuses, però sobretot manca de visió. Si es tracta d’un esplai que fa la seva tasca educativa al llarg de tot l’any de ben segur que hi ha tot un seguit de valors i dinàmiques que podrien haver transmès a aquestes dones en pràctiques, que haurien aprés un estil de treballar i uns valors que se suposa són bons i adequats per transferir a altres activitats d’entorns diferents al de l’esplai com per exemple és tot l’entorn escolar.

Mai ningú no em va convidar

A Palamós, als anys 60, hi havia una patrulla escolta que conduïa en Bona, un gironí que estava a càrrec de la delegació de l’Olivetti d’aquesta població baixempordanesa. Crec que no podem parlar d’un agrupament escolta perquè durant molts anys es va reduir a aquella patrulla que tenia el seu cau al Museu. Tot i que els meus amics de la infància formaven part d’aquella patrulla, jo no vaig entrar-hi mai a formar part d’ella, per dues raons. La primera d’elles és que ningú em va convidar mai a fer-ho. Jo sempre he estat una persona molt tímida. Els que em coneixen personalment se’n fan creus que pugui fer aquesta afirmació, però jo crec que per superar la meva timidesa me n’anava al cantó contrari. I com que diu la meva esposa que no tinc mesura, doncs, aleshores, tal vegada fora que em passava de rosca. Aquesta timidesa, quan era petit, feia que em mostrés molt prudent, “assenyat” que diria el meu pare, reprimint les meves emocions i desitjos. També recordo a mossèn Plaja remenant-hi en aquesta patrulla que va ser l’antecessora de l’Agrupament Escolta Palamosí i tot i que amb aquest mossèn, ara ja difunt, hi vam tenir molta relació, tampoc se li va passar per la barretina convidar-me a formar part d’aquesta activitat que a mi, particularment, m’entusiasmava gràcies a la lectura de les aventures de la patrulla dels Castors que assíduament devorava al Cavall Fort. Aleshores, quan aquesta revista infantil es va editar per primer cop, el rector de la parròquia de Palamós, mossèn Agustí, s’hi va subscriure perquè els escolanets, dels quals jo en formava part, la poguéssim llegir. Recordo que el meu germà Salvador i el seu company Conrad, que aleshores eren seminaristes, van passar a ser els responsables de la famosa patrulla d’escoltes palamosins. Va ser en aquesta època que vaig poder accedir al cau situat en una dependència del Museu, cau de la Costa Brava, el museu palamosí d’aleshores. Allà barrejada entre un munt de pergamins dalt d’una prestatgeria s’hi trobava la Carta Pobla, el document fundacional de la vila de Palamós l’any 1279, compartint espai amb algun llum de petroli i algun estri de cuina que feien servir per a les acampades. Avui, sortosament i per la meva experiència, miraculosament, la Carta Pobla està ben restaurada, conservada i custodiada, crec que, a l’arxiu comarcal de la Bisbal d’Empordà. Però jo vaig accedir al cau perquè un dia vaig acompanyar al meu germà, no pas perquè m’hi convidessin, com tampoc em van convidar a formar-hi part de l’esmentada patrulla. Va passar el temps i en Prohias i en Castanys que remenaven el cul pel Casal de la parròquia, l’Associació de Famílies Cristianes de Palamós, pel que crec recordar també se’n van fer càrrec d’aquesta patrulla. Un dia van anar d’acampada a peu de la Bell-.lloc i jo els vaig acompanyar tot el trajecte. Després, lògicament, em va tocar tornar a casa tot sol. Doncs, fins i tot en aquesta demostració desmesurada d’interès per les activitats d’aquests escoltes, que per altra banda no eren altres que els meus companys de colla de la meva infantesa, pubertat i adolescència... aquest és el període de temps que estic descrivint, doncs com deia, fins i tot en aquestes circumstàncies, tampoc ningú no em va convidar a entrar-hi. Finalment, el germà de La Salle Carles Giol va traslladar la patrulla del cau del Museu al cau de ca’ls Hermanus després d’haver passat per la parròquia de Sant Joan. Res d’especial, jo continuava migrant d’una activitat que era, aleshores, selectiva per a un poblet de la costa com era Palamós. No cal especificar que tampoc aleshores ningú em va convidar a entrar. Al començament d’aquest escrit he esmentat que eren dues les raons principals per les quals jo no vaig entrar mai a formar part d’aquesta patrulla. Crec que la primera raó ha quedat ben clara: ningú mai no em va convidar a entrar-hi. Deixeu doncs que us desvetlli la segona raó: jo mai vaig demanar per entrar-hi! Rubèn Fornós Casares

Sempre he pensat que per fer de professor s’ha d’estar al dia

Jo em vaig estrenar com professor dels cursos de monitors de lleure l’any 1990, d’això ja fa 19 anys.

Abans donava classes en una escola avui ja desapareguda que tenia la seu a Barcelona i una delegació a Girona, fèiem un curs de monitors l’any. Quan acabava el curs, com si s’hagués acabat per sempre la meva feina, destruïa molts dels esquemes i apunts que havia elaborat i que no eren pas pocs.

Quan el meu company de feina, en Jordi, es va incorporar a l’escola, l’any 1992, se’n va adonar d’això i m’ho va fer notar dient: “no veus quina quantitat d’energia gastes cada vegada tornant-ho a elaborar tot de nou” i jo li vaig respondre que d’aquesta manera m’obligava a estar al dia.

La veritat és que m’ha fet pànic sempre fer de professor que explica coses obsoletes i ja superades per altres més consistents. L’experiència però m’ha demostrat que això d’estar al dia, tal com ho concebia, és quelcom molt relatiu.

Amb el munt de teories que hi ha sobre l’aprenentatge, què vol dir estar al dia? Acceptar-ne unes o rebutjar-ne unes altres? O explicar-les totes, si som capaços de tenir aquests coneixements, i deixar que l’alumne triï?

Avui la concepció d’un professor ha canviat, el professor ja no és el sac de coneixements que els té tots, sinó que és un animador, un dinamitzador de l’aprenentatge on els alumnes són convidats a endinsar-se en un món que d’acord amb la “Teoria del sac” que en el seu dia ja vaig explicar, desconeixen o coneixen en la mateixa línia en que se’ls encamina o bé tot al contrari i que, en qualsevol dels casos, és beneficiós per engruixir el nostre sac de coneixements.

Avui, gràcies a internet, els coneixements hi són tots i al nostre abast. Hem de saber navegar , però. Cal que sapiguem contrastar les informacions i sempre anar a la font.

Jo particularment, tinc la sort de rebre molta informació a través de les memòries que els alumnes han de presentar de les seves pràctiques i que jo avaluo. Això em fa posar al dia i també estic al dia de quantes coses incoherents s’estan portant a terme a la realitat. Plantejament d’activitats que no tenen cap relació amb els objectius proposats. Tot un sac de bones intencions i prou. Però el que és més greu, activitats que no tenen cap nexe d’unió entre elles que no sigui el de passar el temps i tenir entretinguda la mainada... però clar, això forma part d’un altre tema d’estudi.

Ara estic parlant d’estar al dia.

Doncs bé, analitzant allò que s’està portant a terme a través de les memòries, les pròpies experiències dels alumnes que m’expliquen, les exigències de les empreses de serveis d’educació en el lleure, bàsicament, puc detectar quina és la demanda d’aquest sector, quins són els seus dèficits i marcar una trajectòria curricular que finalment quedarà reflectida en les meves classes. Això però, també és el que no solament jo com professor faig, sinó la pròpia Escola l’Empordà porta a terme a nivell general. Per això, i quan encara érem delegació d’aquella escola de Barcelona vam començar a diferenciar-nos perquè vam basar l’aprenentatge del curs de monitors en dos eixos bàsics: la responsabilitat i la seguretat per un cantó i per l’altre el fet de que estem tractant amb persones.

La nostra és una escola dinàmica perquè l’engranatge que s’ha de moure per fer canvis és molt simple. Les decisions de l’equip directiu es poden portar a terme pràcticament d’immediat i això ens ajuda a estar al dia perquè no tenim la llosa d’haver de moure moltes peces.

Això també ens fa anar per endavant amb la dificultat d’haver de contrastar si allò que estem fent, la direcció que hem pres, és la correcta.

Ara per ara, la nostra major satisfacció és comprovar que el Pla de Qualificacions Professionals corrobora en un percentatge molt alt tot allò que estem fent, tot allò que havíem introduït...

Però la millor constatació és comprovar com els nostres alumnes surten ben preparats per afrontar el repte de l’educació en el lleure. RUBÈN FORNÓS CASARES

Monitors per a la tercera edat

Rebo una trucada demanant-me si podríem signar un conveni de pràctiques. Tot i que no calen aquests convenis ja que el nostre “Quadern del curs i de pràctiques” dels cursos de monitors i de directors de lleure deixa ben clar que l’alumne/a té l’assegurança com a tal alumne/a de la nostra escola durant el període de pràctiques i que per a que aquesta sigui efectiva l’única condició és que aquest ens comuniqui que farà aquestes pràctiques abans de començar-les. Malgrat això, però, moltes empreses i entitats signen un conveni de pràctiques per a més seguretat, conveni per a un temps indefinit i general per acollir qualsevol alumne/a de la nostra escola. Doncs bé, al què anàvem, rebo la trucada i els dic que m’enviïn un correu electrònic demanant-m’ho per, d’aquesta manera, poder-lo omplir i fer-lo arribar signat. Tot anava bé fins al final de tot on m’assabento que estic parlant amb una residència de la tercera edat. “Perdoni”, dic al meu interlocutor, “crec que hi ha un error, ja que nosaltres som una escola de monitors i directors de lleure infantil i juvenil”, i vaig remarcar això d’infantil i juvenil. La meva sorpresa va ser quan em va respondre que ja ho sabia, que per això trucava, que des de feia temps allà només es contractaven monitors sortits de la nostra escola: “és que ens els formeu molt bé i són els que ens funcionen millor”, em va dir. Jo, naturalment, vaig deixar molt clar que, ara per ara, no era permès fer les pràctiques en una residència de la tercera edat. Aquesta és l’anècdota, però aquesta anècdota ens diu moltes coses. Si en els cursos de monitors s’expliqués l’especificitat de la tercera edat, de la mateixa manera que expliquem l’especificitat de l’adolescència, què més hauríem d’introduir per formar monitors per a la tercera edat? L’àvia de la meva dona, la Lola, acaba de fer 102 anys d’edat i està a la residència Sant Jordi de Celrà. Allà he vist les activitats que els hi fan fer. Quina diferència hi ha en les d’un casal o esplai? Adaptades, naturalment, de la mateixa manera que s’han d’adaptar les activitats als diferents col·lectius d’usuaris i al context. Intentem aplicar el model integral del lleure a la tercera edat? Objectiu global, que els usuaris s’ho passin bé. Passar-s’ho bé tenint en compte de protegir-los d’ells mateixos. Una persona gran s’ho pot passar bé sortint sola a passejar, però pot prendre mal o desorientar-se perquè potser no té totes les seves facultats, per tant si això passés acabaria no passant-s'ho bé i som els seus cuidadors, els seus monitors els qui hem de vetllar perquè això no passi, l’hem de protegir d’ell mateix. Estar ben atesos Persones que necessiten portar a terme les seves necessitats biològiques com qualsevol persona, amb la característica individual de cadascuna d'elles com a la resta del món. Persones que des del punt de vista de l'alimentació, la higiene, la comoditat, en definitiva la salut, necessiten l’atenció adequada. Activitats adequades Que les activitats en les que participen siguin adequades, tant per la seva edat com pel context en el qual es desenvolupen. Activitats adequades tenint en compte el col·lectiu en general i les individualitats que conformen aquest col·lectiu i contextualitzades en el sentit que no pixin fora de test. Tracte humà Persones de la tercera edat que han de ser tractades com a persones, sempre i sense excepció, d’acord amb el manual de com es tracten les persones, la Declaració universal dels drets humans de l’ONU. Sense excepció, fins i tot un malalt mental té els seus drets com a persona, i la seva llibertat fins allà on pugui exercir-la. Qualitat pedagògica Les activitats que se’ls hi faci han de tenir un sentit i fins tots uns objectius pedagògics educatius basats sobretot en la convivència i el respecte entre persones, però també de desenvolupament personal, de manteniment i d’evitació del deteriorament de les facultats humanes. Aquí és on es valora la qualitat dels programes que es porten a terme, si responen a necessitats educatives reals o només tenen una funció de passar l’estona en el sentit de cobrir l’expedient. Activitats divertides Aquestes persones les malalties, la vellesa, la separació de la seva rutina a la que estaven acostumades quan vivien soles, el viure en comunitat en un entorn nou i estrany, habituar-se a horaris nous i sobretot a unes normes en les que elles no han participat a la seva elaboració, en alguns d’aquests aspectes o en tots ja se’ls hi fa prou difícil superar el dia a dia perquè a més se’ls faci propostes d’activitats avorrides, poc interessants i gens motivadores. Les activitats els hi ha d’agradar i s’han de divertir fent-les i això s’aconsegueix motivant-les i centrant el seu interès en fer participar d’aquestes activitats. Activitats ben gestionades i segures Finalment, les activitats han d’estar ben gestionades i han de ser segures, tant des d’un punt de vista col·lectiu com des d’un punt de vista individual. El model integral del lleure és perfectament aplicable a la tercera edat?, i tant que sí. Aquest fet del que estem parlant m’ha fet replantejar de nou la definició de lleure ampliant-ne el seu àmbit d’actuació, per què no? Una altra cosa és que la llei ho vegi o ho contempli d’aquesta manera. Tot just ara, si s’aprova la Llei d’educació de Catalunya, serà reconeguda en l’àmbit legal una realitat que fa molts anys que existeix, el fet que dins l’àmbit escolar i fora de l’horari lectiu, tot el que s’hi fa és lleure. El món real va sempre per davant de la legislació, i amb tot això que parlem hi ha la realitat del lleure en la tercera edat que l’hauríem de separar de les activitats de recuperació de determinades malalties però que se’ns podria fer difícil diferenciar quan es tracta d’activitats de lleure o d’activitats preventives, com ara les que es poden fer per exercitar el cervell en la prevenció de l’Alzeimer. La realitat és que hi ha monitors/es i directors/es de lleure formats per la nostra escola que han trobat la seva sortida professional en el món de la tercera edat aplicant-hi els coneixements que els hi hem proporcionat. Ara, encara, la professió de monitor/a i director/a de lleure és emergent i per tant està lluitant per trobar el seu àmbit d’aplicació i quan més ampli sigui aquest més possibilitats tindrà el professional de trobar feina. Potser algun dia aquest títol no portarà el qualificatiu d’activitats infantils i juvenils i serà simplement monitor i director de lleure! Rubèn Fornós i Casares

El dret a la intimitat

En Joan és un bon nen, no provoca mai problemes. És l’hora de recollir per tornar a casa, ha passat tres dies de colònies i no ha provocat cap conflicte. Està plorant desconsoladament. La Mireia, una de les monitores, se li acosta i li demana què és el que li passa. En Joan, que ja té 8 anys, li diu que li han robat la llanterna. És una llanterna nova que li van comprar expressament per venir de colònies. La Mireia li diu a en Joan si pot ser que l’hagi perduda, però en Joan, segur ell, li assegura, quasi li jura, que la llanterna la tenia dins la bossa. La Mireia li demana quan va ser l’última vegada que la va fer servir i en Joan li contesta que ahir mateix, en el joc de nit. No para de plorar, cada vegada més desconsolat. La Mireia explica el cas a la directora, la Montse. La Montse reuneix la trentena de nens i la resta de monitors: la Julieta i en Ramon. Diu als nens i nenes que portin tots les seves bosses. Els situa a tots formant un cercle i els diu que deixin la bossa al davant i les comença a buidar una a una regirant-ho tot buscant a llanterna... Deixo que cadascú de vosaltres, estimats lectors, acabeu aquesta història. La Montse pot trobar la llanterna dins d’una bossa o pot no trobar-la. Pot anar a buscar-la en el lloc on es va fer el joc de nit i trobar-la o no. Un nen o nena la pot trobar i quedar-se-la, o tornar-la. I fins i tot podem, en aquest darrer cas, fer dos finals: la Montse, la directora el felicita pel la seva acció o el castiga perquè no es creu que se l’hagi trobat, sinó que creu que aquest nen o nena s’hi ha repensat per por a que li trobessin la llanterna... Què poc importa el final en aquest escrit? La reflexió que us vull fer és l’anàlisi de la situació: el dret d’en Joan de trobar la seva llanterna i el dret de tots els nens i nenes a que se’ls hi respecti la seva presumpció d’innocència, del seu dret a la intimitat... Per respectar un dret, hem de trepitjar-ne d’altres fonamentals? Crec que hauria d’estar clar que no. Però vull anar més enllà encara: què estem ensenyant realment als nens i nenes en aquesta situació? Doncs ni més ni menys que la Montse, la directora, la persona que ostenta el poder, pot trepitjar aquests drets per tal de trobar un culpable o una llanterna en aquest cas, o ambdues coses. Quan de temps molts dels que hem viscut una dictadura ens hem pensat que això era el correcte, que el poder pot trepitjar els drets fonamentals dels ciutadans per fer complir la llei. Avui, sortosament, tenim una visió democràtica d’aquests fets: no es pot incomplir la llei per fer complir la llei Aquell qui mana, el qui té el poder, el qui té encomanat de fer complir les normes ha de ser escrupolós amb el que fa, i estrictament respectuós amb els drets de les persones. Però, oi que si no hi reflexionem en tot això podem trepitjar drets fonamentals per preservar un dret individual o millor dit: un possible dret individual?... perquè ni tant-se-val tenim la certesa de que la llanterna s’hagi sostret o s’hagi extraviat. Rubèn Fornós i Casares

Algú se’n recorda de quan es va fer gran?

En el moment d’escriure aquestes ratlles acabo de fer recentment els 55 anys. A mida que em vaig fent més gran constato amb més fermesa quan relatiu és això del temps. Deixant de banda que el pas del temps es fa palès en el meu físic i per tant en les meves capacitats que minven poc a poc, dintre meu aquesta constatació no és tan rellevant. La meva neta de 7 anys quan li parlo d’esdeveniments que tot just tenen un parell d’anys, si els recorda ho fa dient: “això va passar quan jo era petita”, en canvi jo els recordo com si hagués estat ahir mateix. Aquesta relativització que fem del temps en termes generals comparant-lo amb el nostre temps d’existència ho vaig constatar molt bé quan tenia 15 anys veient pel·lícules de la II Guerra mundial. Per a mi tot allò havia passat molt de temps abans però la veritat és que a l’any 1969 només havien passat 25 anys. Ara, des dels meus 55 anys recordo com si fos ahir quan en tenia 30, però quan en tenia 15 tot allò, amb la mateixa distància absoluta de temps, havia passat molt abans de que jo vingués al món. Aquesta reflexió em va ajudar a fer un procés empàtic per entendre els meus pares quan m’explicaven les seves experiències de jovenets a la Guerra civil espanyola, vaig passar de pensar que això eren coses molt llunyanes en el temps a pensar que això eren vivències que estaven encara presents en ells i que d’una manera o d’una altra els afectava encara. A vegades, als cursos de monitors hi tinc alumnes de la meva edat que comparteixen classes amb joves de 18 anys i aquesta relativització del temps queda palesa de nou quan els hi parlo de fets que per a un sector de l’alumnat tenen la sensació que van passar ahir i per a l’altre el seu sentiment és que van passar quan ells eren petits o encara havien de néixer. Aquesta relativització del temps que es basa sobretot en les nostres experiències la fem palesa de nou quan som nosaltres els protagonistes del nostre temps o quan en som els espectadors directes. Nosaltres som protagonistes evidentment de la nostra vida i de la d’aquells amb qui hi convivim, el pas del temps no és tan palès com quan ens retrobem amb algú que fa temps que no veiem. Et retrobes amb algun company de la infància i veient-lo constates el pas del temps no solament en ell sinó també en tu mateix. És allò que de vegades és diu dels nens petits que creixen molt a casa dels altres. I si no tinguéssim punts de comparació com sabríem que hem crescut? La veritat és que es faria ben difícil. Un infant va desenvolupant la seva personalitat a mida que creix i va omplint també el seu sac de coneixements i reflexions. Jo no conec ningú que d’un dia a l’altre digui que s’ha fet gran de cop, i menys a nivell dels pensaments més íntims que sempre ens acompanyen. Quan jo tenia 8 anys plorava o em sentia dolgut perquè se’m trencava una joguina, perquè em sentia frustrat o perquè algú em rebutjava. Quina diferència hi ha amb ara? Tal vegada he adquirit amb el temps més defenses, m’he endurit més o tinc més estratègies per superar situacions, però en el fons quina diferència hi ha en els meus sentiments actuals i els d’abans. Si em fan mal sento el dolor tant si sóc petit com gran, si m’aplaudeixen em sento bé, tant si sóc petit com gran i si m’amonesten em sento malament, tant si sóc petit com gran. Els nens tenen sensacions i reaccions a les mateixes igual que els adults, i aquestes reaccions a iguals sensacions es diferencien entre persones de la mateixa edat en funció de molts factors que en definitiva queden reflectits en la nostra pròpia personalitat, i la diferència de reacció entre petits i grans es troba a més en les experiències acumulades, en definitiva també en com s’ha configurat la nostra personalitat. Al davant d’això com podem pensar que als infants els podem tractar de forma diferent que als adults pel que fa a la seva càrrega sentimental? A un adult no se l’ha de tractar amb delicadesa, empàticament, tenint en compte les seves circumstàncies, escoltant les seves raons, tenint en consideració la seva cultura, les seves limitacions, els seus trets identitaris, en definitiva respectant la diferència? Per què doncs no ho fem igual amb els infants? El infants pateixen depressions igual que els adults, estan sotmesos a estrés igual que els adults, senten vergonya igual que els adults, els hi agrada que se’ls feliciti igual que els adults, se senten malament igual que els adults, tenen sentit de la justícia i de la injustícia que se’ls hi fa, igual que els adults... Si tenim en compte això el nostre tracte amb els infants serà un tracte de persona a persona, no d’adult a infant, en el sentit de que com que és petit tant se’n dóna del que li està passant. Ja li passarà!, ja creixerà! La nostra actitud de respecte als infants passa per reconèixer en ells persones que senten, gaudeixen i pateixen, estimen i odien... igual que nosaltres. Ara per ara el manual de com hem de tractar als infants és inequívoc, específic i vinculant... naturalment que m’estic referint a la Convenció sobre els drets del nen de l’ONU. Rubèn Fornós i Casares