Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mar Bofarull Albert. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mar Bofarull Albert. Mostrar tots els missatges

dijous 22 de juliol de 2010

La paraula tolerància

Durant el curs de monitors de lleure que vaig fer una de les classes de pedagogia social anava de crear un debat sobre el tema de la immigració. Es volia donar a entendre que com a educadors no podem donar cap mostra de racisme, i que hem d'estar convençuts de les nostres idees d'acceptació de tothom per a transmetre uns bons valors i per a atendre adequadament a tots els nens i nenes que tinguem al nostre càrrec siguin qui siguin.

Hi havia exemples de casos verídics que havien passat amb gent de diferents ètnies i era una classe molt clara. Tot i ser teòrica era molt de posar sobre la taula els valors de cada un i discutir-ho.

I em va cridar l'atenció i crec que tots vam fer atenció en una frase que va dir la professora. La frase deia que hem de respectar, però no tolerar. Que la tolerància crea conflictes o els amaga.

És a dir, no malinterpreteu, sinó que doneu la volta a la paraula: una tolerància en excés, una tolerància d'uns valors equivocats o una tolerància de coses que per a nosaltres no són correctes no és respecte o no porta al respecte sinó al menyspreu, al no entendre's i al no acord.

Tot, abans de ser "tolerat" alegrement hauria de ser valorat. Després, el segon pas és discutir directament entre les dues parts afectades si allò que està passant està bé o no, com se sent cada part i què pensa cada part.

Hem de dialogar i entendre per a poder acceptar. Més que tolerar sense saber o amb ràbia.

Tota entesa passa per un diàleg molt necessari.

I en conclusió d'això no em cansaré de dir que a l'escola ens haurien d'ensenyar més allò que anomenem intel·ligència emocional. Recursos per a expressar-nos, aprendre a sentir i com sentir.

El món emocional ens mou a tots. I no li donem la importància que té. Si des de ben petits creem consciència emocional i com gestionar els sentiments de forma positiva segurament ens evitaríem moltes problemàtiques de les que ara existeixen. A nivell personal i social.

Mar Bofarull i Albert

dissabte 1 d’agost de 2009

Hola de nou!!!

Estic fantàsticament contenta de la meva decisió d'haver iniciat la meva etapa formal com a educadora en el lleure.

Us explico, i és una manifestació en forma d'escrit per publicar al vostre blog perquè en certa manera heu estat part del meu procés de formació com a monitora i, per tant, formeu part del meu present ara mateix.

Des del meu petit espai de luxuriosa felicitat (ja ja ja ja) us vull felicitar i reconèixer la tasca que esteu duent a terme en el món del lleure.

Resulta que me mare (em deixeu que ho escrigui així) ha estat un pilar clau a la meva vida i que, com a tota filla i persona humana, a mi em feia força ràbia o mandra o el que fos (no era el moment) "acabar com ella". Tipical adolescents rebels. Com si ella hagués acabat molt malament!!!

La veritat és que la tinc com a una gran humanista. Té coses molt bones i té grans defectes, com totes les persones que crec conèixer. Com la raça humana en global. Però no li puc ni li vull ja negar la gran influència marcada en mi. En la meva personalitat o en la meva base, si més no, considerant que a la personalitat li he anat afegint cosetes d'aquí i d'allà.

Total, totes aquestes frases introductòries són per expressar que en moltes ocasions a mi em semblava clara la meva vocació o ganes o que "acabaria" fent d'educadora. Però hi havia la rancúnia aquella o rebel·lió de "no em dóna la gana"... Fins a que, paulatinament, les emprenyades es van anar diluint i l'acceptació del com jo era em va anar duent al "ara sí que ho vull". Vull aprendre en aquesta professió i créixer en aquesta direcció i gaudir del que sóc! (Per cert, me mare és mestra!).

Total, que és potser una crida a totes aquelles persones que no han pogut encara encarar-se als seus fantasmes o que no es veuen prou encarrilades per qualsevol causa: atreviu-vos a fer el que desitgeu. És l'única bona manera...

Per altra banda, després de l'himne al desenvolupament personal i a les floretes que em tiro... també em vull pronunciar com a educadora i tornar-vos els bons moments que heu motivat.

He trobat la meva primera feina com a monitora de lleure. I estic molt contenta i agraïda de saber que cada dia els nanos i nanes ens ensenyem un piló de coses. Ells a mi, i jo a ells. Però sobretot ells a mi!!!

És increïble estar en un entorn educatiu amb persones que se suposa que estan al teu càrrec i que en realitat et donen moltes coses. Molta informació del món on vivim.

Així doncs, felicitats a tots els que esteu movent les xarxes socials de l'educació.

Fins a aviat!

Mar Bofarull Albert

divendres 27 de març de 2009

Passos endavant

Avui us vull explicar algunes coses que ens interessarien a totes i a tots. I dic que ens interessarien. Sabeu per què? Perquè encara no són del tot reals en el món on vivim. Tot i que amb ganes i educació, sobretot amb ganes i sobretot amb educació, es podrien aconseguir. Us parlaré d'un cas ben proper a la meva experiència, des del qual em posiciono sempre cap a l’anar a més. No ens podem pas quedar encara allà on estem com a societat. Seria un delicte tenir mitjans i no fer res. Resulta que a la meva família tinc un nebot que ara mateix té 13 anys. Està entrant de ple a l'adolescència. A part, personalment i a nivell familiar no és que li hagin "deixat" el camí molt fàcil. Però això no és el més influent en el que us vull dir. Sinó que, a part de les valoracions emotives a nivell personal que ell pugui tenir més o menys ben o mal "arreglades", que de tares totes i tots en n'hem d'anar "reconduint", resulta ser que se li ha diagnosticat que és dislèxic. Del que pretenc parlar és dels canvis que haurien d'anar-se produint, poc a poc, en la consciència global de la humanitat, i que s'haurien d'anar podent fer pal·lesos en les maneres de funcionar de les societats. Evidentment, nosaltres, sí, els putus primermundistes, que ho tenim gairebé tot ben posadet, ens podem dedicar a anar "desenmaranyant" la teranyina social i emotiva cada vegada més. Fins a evolucionar un pas més, que tot plegat, tanta divisió d'honor i tanta separació entre primers i tercers mundistes a la lliga mundial comença a ser fastiguejant. Bé, em centro ara sí al fet real. Resulta que fa anys i panys que la meva mare, que és la seva àvia i que és mestra de reeducació, va al darrere de les escoles per on ha passat aquesta criatura. Fa temps que s'observa que hi ha coses que no lliguen pel que fa al rendiment escolar del noi. Resulta que, a nivell general, per resumir-ho, és un paio molt llumenera en segons quins aspectes, ho entén tot bé i ràpid però els exàmens els cateja gairebé tots. Finalment, a l'institut on ara va, hi ha un grup d'EAPs i sembla ser que estaran disposats a canviar certes mesures perquè el fracàs imminent del noi no sigui tal. Però tot i així, crec que ens hauríem de voler posar sempre per davant de les situacions, com a mesura professional. És a dir, quan jo estudiava infermeria, i més encara quan feia pràctiques, ens ensenyaven que els possibles "problemes" o riscs dels pacients amb què ens poguéssim trobar els professionals que els havíem d'atendre estaven cada vegada més tots descrits i pautats per protocols. I si tenies un pacient amb tal cosa anaves a actuar segons el protocol d'aquella tal cosa. Protocols d'actuació. Com per exemple en el món del lleure, la importància que pot tenir el fet, tant tonto que pot semblar, de tenir el protocol d'actuació establert per si es dóna una emergència. Qui avisa a qui, etc., etc., etc. Això és qualitat professional. D'entrada, com a professionals en qualsevol àmbit, hem de posar totes les mesures possibles per reduir al màxim els riscos que es desprenen de coses inherents de la professió que desenvolupem. I més encara quan l'objecte de les nostres actuacions són persones. Fa temps que està clar que les ciències socials són les més complexes en quan a preparació del personal de treball. Hem de saber tractar sense implicar-nos. Hem de..., hem de..., hem de... Crec que el més important, que ha d'anar de la mà del no implicar-se sinó de donar una resposta, és poder reaccionar correctament. Estalviar riscos. Com? Protocols d'actuació. Tenir ben descrit tot allò que ens pugui passar, les situacions més clares on ens podem trobar davant de la nostra feina per poder saber com haurem d'actuar en tals casos. Les coses gairebé mai són 2+2=4. Però sí que és important saber el resultat d'una operació, per poder reconduir a temps certes pífies. D'això parlava quan em referia a la importància, en el cas de la professionalitat i de la bona actuació, de voler estar per davant de les situacions. És evident que no totes les coses estan contemplades en un camp. Vull dir, que en una escola està clar que no tinguin estabert el protocol d'actuació en cas de cirurgia renal. Molt bé, què caram fotria un protocol d'aquest tipus en una escola o en una casa de colònies? Però el que no em sembla gaire adequat professionalment és, sense ànim d'ofendre però si de motivar a millorar, que a les escoles, encara no sigui una mesura establerta des d'ensenyament, contemplada professionalment, el fet de tenir protocols pedagògics de mesures a prendre en cas de diferents casos de malalties que es poden trobar al davant dels nassos els professionals que tracten amb nens i nenes. Malalties que afectin al rendiment, que estan descrites i existeixen com a tal i que es poden diagnosticar amb signes i símptomes. Si tenim una depressió el millor seria anar al psicòleg. Doncs no trobo gaire reglamentari que en competència d'educació no hi hagi ja tot un seguit de mesures que regulin segons quins casos. I per què, tornant al començament us deia que ens interessaria i no que ens interessa? Doncs perquè jo, em poso per testimoni si voleu (je je je je), deixo acte de fe, i tots els que llegim això, que, malauradament, en el món real i pràctic no hi ha gaires coses que es puguin atribuir a actuacions ben fetes i a formes simplificades i humanitzades de treballar. Totes i tots estaríem però, crec jo, a temps d'entendre tot el que està mal "organitzat" des de la base, a entendre com es poden fer millor les coses. Per a això només fan falta dues coses: - Ganes des de dalt que el món sigui humà i no burocràtic ni polític - Educació en els conceptes i objectius que volem aconseguir Mar Bofarull i Albert. L'Escala, 26 de març del 2009

dimecres 11 de març de 2009

El còmplice

Sovint ens trobem, en el moment de veure i avaluar si els nostres participants han adquirit i practiquen un hàbit que ens havíem posat com a objectiu d'inculcar-los, amb conductes que ens fan pal·lès que aquell hàbit no ha estat adquirit per a tots com a tal. Em centraré en alguns casos concrets per a exemplificar allò de què parlo: És l'hora de recollir. Ja podem anar dient als nens i nenes que hem de recollir, que les joguines i el material han de cuidar-se i guardar-se bé per a poder-les fer servir altres vegades, que les hem de cuidar per a poder-hi jugar sempre i que no se'ns trenquin, que hi ha nens i nenes que no en poden tenir de joguines... etc., etc., etc. El discurs moralista o raonant el perquè hem de fer les coses està molt bé, però alhora no hem d'oblidar que els nostres oients potser no estan en edat ni condicions de valorar unes senzilles paraules. O que, vull dir, tenim altres opcions a més a més del discurs per implicar i motivar. Potser més ràpides i efectives. Com a educadors en el lleure tenim l'oportunitat de buscar maneres i espais creatius per fer que els nens i nenes adquireixin aquests hàbits tan importants, que poden ser pesats i una norma vista com a "rotllo", alhora que són rutinaris i satisfactoris una vegada estan adquirits i mecanitzats. Dins d'aquestes idees, pensava en una manera molt més efectiva d'implicar els nens/es en aquestes tasques a fer. Per exemple, hi ha algunes coses que cada dia passen en un casal i que no sempre veiem que tots els participants estan avesats a fer, o que no sempre accepten de fer: Agafar les jaquetes abans de marxar i recollir el material/joguines fet servir. Doncs bé, em sembla una idea més implicadora i amb més pes que no pas el discurs que els hi puguem llençar i repetir (que també és important), el fet de que assignem un ajudant de monitors dintre del grup de participants. D'aquesta manera la resta del grup veu un dels "seus" dins de la nostra postura, i és un dels "seus" el que a l'hora de fer aquestes petites tasques els incita i els insisteix i promou a fer-ho, a més a més de l'equip de dirigents. No hem d'oblidar mai, penso jo, el moment i l'oportunitat de fer entendre la responsabilitat des d'un punt de vista pràctic. Podem assignar un "ajudant" nostre que canviï cada dia i d'aquesta manera potenciem l'autoestima (és un reforç positiu estar en el lloc d'un monitor/monitora) (ens ajuden a nosaltres, o que bé, molt bé) del participant al mateix temps que tots passaran per l'experiència de ser incitats per un company seu i d'incitar als seus companys almenys una vegada al llarg de la durada del casal o l'activitat que sigui. Si l'activitat són unes colònies o és de durada més curta, podem fer el mateix però en grups, de manera que tothom passi pels dos rols a treballar. Sembla mentida, però, a vegades pensant en aquestes petites coses del comportament (que jo penso que al cap i a la fi és el que a tots ens mou i que per tant és una de les coses més importants a tenir en compte) ens estalviem de disgustos, d'insistir i acabem més ràpid amb el "ara em reboto contra les normes i no em dóna la gana de fer-ho" o senzillament "ara dissimulo i provo de passar-ne i a veure què em passa". Mar Bofarull Albert

dimecres 4 de març de 2009

Tolerància versus responsabilitat

Fa anys que evolucionem socialment d'una manera més ràpida a la que es tenia per costum. La frase típica de la nostra generació és la de "hi ha una crisi de valors". Doncs bé, m'agradaria deixar-vos escrites algunes de les meves opinions sobre el tema dels valors i la societat actual. Primera: La societat, sí, aquesta cosa tant etèria per a alguns a la qual posem la responsabilitat de totes aquelles coses que no ens agraden, som nosaltres mateixos. Per començar a fer el món d'alguna manera a la qual nosaltres estiguem més en acord cal tenir ben clar que cada ú de nosaltres fem aquesta societat. Segona: Crisi de valors actualment? Em semblaria tan il·lògic com incomprensible afirmar que actualment hem perdut els valors. Quins valors hem perdut? Estic convençuda d'alguna cosa a la inversa d'aquesta frase: ara els valors fonamentals conviuen amb tota una altra quantitat tal de valors que es fa difícil a vegades saber com volem posicionar-nos. Tercera: Em debatré a mi mateixa per a anar seguint el fil dels conceptes a desenvolupar i arribar al cap: fa un moment he deixat anar la frase que hi ha tal quantitat de valors per escollir que a vegades es fa difícil saber per on hem d'anar. Doncs bé amics, aquí és on vull anar a parar: com donar eines per a escollir els valors? Si no adoptem una postura autoritària i de responsabilitat envers aquelles persones a qui hem d'educar estarem creant un caos en el món dels valors i de les decisions. Molta quantitat de responsables de menors es queixen que els nens i nenes d'avui en dia són rebels i complicats... A mi em fa l'efecte que si no tenim la voluntat de marcar-los en les seves trajectòries, seran tals els dubtes i manca de reafirmacions les que tindran, que evidentment seran persones difícils de fer raonar i tractar. No estic dient res més que hauríem de començar pel principi i analitzar les situacions abans de pronunciar frases i etiquetes de valors. Els nens i nenes d'avui en dia, com molta gent els agrada anomenar-los, no són més que el resultat de la convivència d'ells mateixos amb tots els factors que els envolten. Un nen d'avui en dia, en néixer, és que té alguna diferència amb un nen de fa cinquanta anys? Em refereixo a acceptar que potser, més que els valors, el que està fallant principalment és L'AGENT EDUCATIU, la manera de marcar-los i de treballar amb aquestes persones. Qualsevol infant és una esponja. Evidentment que tindrà uns trets de caràcter més o menys marcats però hauríem de creure més en la nostra figura d'educadors. Potser la manca de qualitat es troba en els educadors amb qui es troben aquests infants. I quan dic educadors em refereixo a qualsevol de les persones responsables de l'educació de l'infant. Em sembla una crítica prou constructiva i no ha de donar peu a sentir-se molest. En tot cas, el que hem de fer és buscar les eines que ens manquen per a poder educar. Quarta: Hem anat a parar a l'autoritat: manca de valors o manca d'autoritat? Cinquena: Autoritat vol dir imposar o ensenyar el ventall d'opcions, marcar i acompanyar? Sisena: La tolerància i la responsabilitat transmeses com a resultat d'una bona aplicació de l'autoritat en l'educació en valors. Mar Bofarull Albert