Activitats de lleure educatiu adequades per als seus participants

Les persones creixem al llarg de la nostra vida mitjançant canvis que ens transformen, aquests canvis són de creixement físic i de comportament, de tal manera que tots dos s’entrellacen.
Canvis que es correlacionen amb l'edat, de tal manera que podem parlar de característiques generals dels infants de 10 anys, però això no vol dir que tots els nens i nenes de 10 anys siguin iguals i que qui no es correspongui exactament a aquestes característiques tingui algun dèficit de desenvolupament.

Nosaltres creixem d'una forma integral en cadascuna de les dimensions del nostre creixement que conformen la nostra persona:
  • la dimensió física i psicomotriu
  • la dimensió afectiva i emotiva,
  • la dimensió intel·lectual i cognoscitiva
  • la dimensió social i moral.
Ara bé, aquest créixer en bloc, no implica necessàriament que ho fem en cadascuna d'aquestes dimensions en la mateixa intensitat, de tal manera que podem créixer acceleradament en una dimensió i més retardadament en una altra.

Per això és tan important considerar les persones com individualitats diferents entre elles.

Autors com Piaget han estudiat les etapes evolutives de nens i joves. El coneixement de les principals característiques de cadascuna d'aquestes etapes té trets que ens ajudaran a a saber quines activitats proposar-els-hi atenent als seus interessos i la seva capacitat.

Les persones creixem i aquest creixement es produeix a base de canvis.

Canviem la nostra forma física i la nostra manera de comportar-nos. Tot plegat conforma la nostra personalitat. Creixem des d’un punt de vista físic però també des d’un punt de vista afectiu, intel·lectual, social... però no creixem en bloc, no ho fem a la vegada, i no tothom ho fa igual.

Hem de tenir en compte que un nen i una nena no són adults en miniatura, sinó persones amb característiques i necessitats pròpies, diferents a les de l’adult.

Creixem des del punt de vista físic i psicomotriu

L’herència genètica és el determinant del nostre creixement físic. És important desenvolupar bé la psicomotricitat, és a dir, la interacció entre allò que volem fer i allò que realment fem. Comencem diferenciant entre el propi cos i la realitat exterior (0-2 anys). Aprenem a elaborar el nostre esquema corporal i aprenem les possibilitats del nostre cos (2-5 anys). A prenem a dominar el cos, en nostre cos està equilibrat (6-11 anys). Més endavant es trenca aquell equilibri que havíem aconseguit i hem de tornar a aprendre coses noves sobre el nostre cos (12-14 anys).

Creixem des d’un punt de vista afectiu i emocional

L’afectivitat són els sentiments que tenim cap a les persones i les coses, i l’expressem amb les emocions, quan reaccionem a determinats esdeveniments. Reflexos que asseguren la satisfacció de les necessitats biològiques (0-2 anys). Sentiments cap als altres: simpatia, antipatia, gelosia. Relació amb el cercle familiar (2-6 anys). Inici i desenvolupament dels sentiments morals i socials de cooperació (6-12 anys). Es passa d’una afectivitat centrada en un mateix a inserir-se en el món dels adults. Maduració de la sexualitat (12-14 anys).

Creixem des d’un punt de vista intel·lectual i cognoscitiu

La intel·ligència és la capacitat de relacionanr-nos amb el medi i interpretar-lo. Intel·ligència sensòriamotriu: activitat reflexa instintiva (0-2 anys). Intel·ligència objectiva simbòlica: pensament egocèntic mogut per intuïcions i representacions simbòliques (2-7 anys). Pensament lògicoconcret: operacions lògiques, és a dir, raonament en l’àmbit de realitats i conceptes sense necessitat de ser manipulables, elaboració d’hipòtesis, visió del món, construcció de sistemes i teories (7-11 anys).

Creixem de d’un punt de vista social i moral

És la capacitat de viure amb els altres. Indiferenciació entre el jo i el medi extern. No tenen moral (0-2 anys). Descoberta dels altres i extensió de les relacions gràcies al llenguatge. Els infants es creuen el centre de la realitat. La moral equival a obediència (2-6 anys). Objectivització de les relacions amb els altres, capacitat de cooperació. Regles morals supeditades al grup (6-12 anys). Es comencen a tenir grups estables (a partir dels 9 anys). Retraïment de les relacions. Crisis de valors morals (12-14 anys). Retorn cap als altres i una integració a la societat. Adquisició de nous valors morals (a partir dels 14 anys).

Des del naixement fins al 6 anys
  • Es passa de total dependència a una relativa independència.
  • Creixement en alçada i pes.
  • S’aprèn a parlar.
  • És una etapa egocèntrica.
  • S'assoleix: la marxa, la cursa, els salts, els llançaments i recepcions d’objectes, picament de peus i el colpejar. 
Dels 6 als 11 anys
  • Hi ha un desequilibri en l’alçada del pes fins als 8 anys.
  • Després s’aconsegueix l’equilibri perquè s’engreixen.
  • Pensament menys egocèntric i més lògic.
  • Millora de la comunicació interpersonal.
  • Apareix la responsabilitat.
  • Inquietud per trobar amics i rivalitzar amb ells.
  • Augment de la força i la coordinació.
  • Al final d’aquesta etapa és on es veuen més diferències entre individus. 
Dels 12 als 14 anys
  • Les noies es desenvolupen més ràpidament que els nois.
  • Inici de la funció reproductiva.
  • Augment de pes.
  • Desenvolupament de les extremitats inferiors.
  • Canvis profunds en els processos intel·lectiuals i cognitius.
  • Canvis en la vida afectiva.
  • Canvis en el cos que produeixen por i sentiment d’inseguretat.
  • Hormones i irregularitat endocrina poden provocar excitabiñlitat, mal humor, angoixa, depressió, sentiments d’inseguretat.
  • En l'àmbit intel·lectiual es pot raonar de forma abstracta. 
  • El grup com a referència.
Adolescència
  • És una etapa entre la infància que encara no ha acabat i una maduresa encara no assumida.
  • L’adolescent es cerca a ell mateix, cerca la condició d’alult, cerca una identitat i alhora una integració social. 
  • Cal acceptar les seves emocions, sentiments i pensaments i ajudar-los a que els comparteixin amb el grup.
Activitats que podem proposar en funció de les edats

Tots aquests canvis que es produeixen durant el procés de desenvolupament juguen un important paper en tots els aspectes de la vida de l’individu. Seria irresponsable parlar, per exemple, de canvis físics sense referir-nos a les connotacions psicològiques que implica l’acceptació del propi cos.

De la mateixa manera, tot el que ens passa al llarg de la nostra vida pot afectar les nostres relacions amb els altres. Cal recordar que les persones som éssers eminentment socials, és a dir, necessitem viure envoltats d’altres persones i comunicar-nos amb elles. Tant és així, que una persona que visqués completament aïllada, sense relacionar-se amb ningú, seria vista com estranya o, fins i tot, malalta.

Si parlem d’infants i adolescents, la vida social es limita pràcticament a la família i el grup d’iguals, és a dir, els altres infants o adolescents amb qui es relacionen. En el marc de l’educació en el lleure, cal tenir en compte en quin moment evolutiu es troba la persona, ja que d’aquesta manera podrem fer una programació adequada a les seves necessitats i capacitats i, alhora, els podrem donar el millor tracte, educació, servei, etc. 

Activitats per a nens i nenes de fins a sis anys

És interessant aprofitar que, a partir del tercer any de vida, a més dels jocs motors, l’infant s’interessa pels jocs simbòlics, activitat en què la imaginació té un paper central. Degut al seu egocentrisme, és necessari descartar els jocs empàtics, competitius o de cooperació. La seva capacitat de concentració és escassa i l’atenció molt inestable, per això les activitats hauran de ser curtes, molt variades i evitant la subjeccció a qualsevol tipus de regles. L’infant a aquesta edat s’ho pren tot com un joc i necessita divertir-se i explorar el món constantment. Una activitat que no compleixi aquestes condicions serà rebutjada per ell.

Activitats per a nens i nenes de sis a onze anys

En aquest període apareixen els primers jocs col·lectius ja organitzats, els jocs simbòlics i els de dramatització. També podem col·laborar al seu desenvolupament motor realitzant activitats esportives i jocs molt actius, exigents a nivell d’equilibri, força, resistència, etc. Cal aprofitar la nova percepció psicològica de l’altre, el descobriment de noves opinions, noves realitats, per fomentar el treball en equip, la cooperació, etc. També ens haurem de preocupar per l’educació en valors com el respecte mutu ja que, com hem dit, aquesta és una etapa amb grans desigualtats físiques entre infants que podria donar lloc a discriminacions, burles, etc.

Activitats per a nens i nenes d’onze a catorze anys

En aquesta edat, els models dels pares i educadors perden importància i es busca pertànyer a un grup, que es considera 0idealitzat i es pren com a referència. Per aquest motiu, els jocs en equip poden ser molt positius no només per unir grups 0sinó també per conèixer altres realitats. A nivell individual, el noi o noia valorarà que se li permeti desenvolupar iniciatives pròpies i que s’escolti la seva opinió. 0També agrairà que se li permeti complir alguna tasca de responsabilitat com, per exemple, vigilar nens més petits o ajudar-los a fer activitats que ell ja controla a la perfecció. No hem d’oblidar que buscarà constantment una reafirmació de la seva identitat (que ja comença a entrar en crisi) i autonomia independent de l’adult.

Activitats per a adolescents
En el treball amb adolescents, és molt important acceptar les seves emocions, sentiments i pensaments i ajudar-los a que els comparteixin amb el grup. D’aquesta manera, s’adonen que tothom pateix problemes similars i que es poden ajudar mútuament. Els poden interessar especialment els jocs de rol o les dinàmiques de resolució de conflictes. Hem de saber reconèixer els seus canvis d’humor i minimitzar l’efecte en el grup. També és molt important saber motivar-los, ja que la seva pròpia inseguretat els pot portar a la renúncia o abandonament d’activitats (com, per exemple, dels estudis). Finalment, intentarem afavorir la seva implicació en les activitats que realitza i l’assoliment progressiu de responsabilitats.

Som tots iguals: som tots diferents

Som tots iguals en el sentit que tots creixem físicament, afectivament i emocionalment, intel·lectualment i socialment i moralment... Però no tots ho fem alhora en cadascuna d’aquestes dimensions de la personalitat ni passem d’un estadi a un altre en bloc, per això també som tots diferents.

L'observació, una eina al nostre abast
Com podem deduir de tot el que s'ha expliact fins a ara, una de les tasques que hem de realitzar és la de saber si allò que proposem com activitat és adequat d'acord amb les característiques evolutives i socials del grup participant i de les persones que el composen.

Per a això comptem amb un instrument que si l'utilitzem correctament ens pot proporcionar molta informació, es tracta de l'observació.

Observar no vol dir mirar, el monitor i la monitora han d’examinar detingudament la vida quotidiana del nen i la nena, la seva relació amb els altres, les seves actituds i aptituds amb la intenció de conèixer-les tal com són i ajudar-los en el seu desenvolupament.

El monitor i la monitora han de tenir en l’observació una actitud, i no l’han de contemplar com una activitat més a desenvolupar, com si es tractés d’un taller.

De fet l’observació ha d’esdevenir una actitud pedagògica, una actitud receptiva cap allò que l’infant i tot allò que l’envolta, ens comuniquen.

Aquesta actitud hauria de convertir-se en un hàbit del monitor i la monitora en les seves tasques educatives que els capacitessin per esdevenir més perceptius i en definitiva saber valorar amb més fonament de causa aquests petits detalls que als altres els passen desapercebuts i que són les pistes per conèixer l’infant i la seva situació.

Cal observar el nen i la nena quan juga, aquesta informació ens pot orientar respecte els seus problemes, interessos, aptituds i carències, en definitiva ens pot ajudar a entendre’l.

I tot això per què?, potser senzillament perquè la nostra acció educativa sigui més eficaç.

Per tal de poder intervenir educativament en el lleure, ens cal conèixer l’infant.

Aquest coneixement és a tres nivells:
  • Què podem i què hem d’esperar de cada nen i nena, i quin paper juguem en la seva educació?
  • Quines influències rep el nen i la nena del medi cultural que l’envolta?
  • Quin comportament tenen en les diferents situacions educatives?
Què ens ajuda en aquest coneixement de l’infant?
  • L’antropologia com a estudi de la persona en la seva dimensió real
  • La pedagogia que ens proporciona les eines necessàries per portar a terme la tasca educativa concreta
  • La psicologia que ens proporciona uns mètodes per arribar al coneixement del comportament humà tant en la seva dimensió personal com social
Què, com i quan hem d’observar?

Bàsicament tot aquest coneixement de l’infant l’obtindrem observant, però: què, com i quan hem d’observar?

Hem de tenir en compte que no podem arribar al coneixement complet de la persona i menys d’un nen o d'una nena, que és una persona que s’està fent. En aquest sentit cal tenir clar que quan estem parlant de creixement ens estem referint al canvi quantitatiu de la persona i que quan parlem d’evolució ens referim al canvi qualitatiu que experimenta aquesta mateixa persona.

Finalment quan parlem de desenvolupament, aleshores ens estem referint al creixement i a l’evolució a l’hora, és a dir al canvi integral que experimenta aquesta persona.

Tot aquest procés l’anomenem maduració, però en aquest procés l’agent educatiu hi pot intervenir provocant l’assoliment de noves capacitats, és a dir, provocant l’aprenentatge. En tot això ens cal tenir en compte de quina manera i en quina proporció influeix en el desenvolupament humà, per un cantó l’herència, i per l’altre l’ambient.

Com hem dit al començament, hem d’intentar conèixer l’infant des de tres nivells, però la qüestió és que per fer-ho també ens cal saber com i quan observar. Cal tenir molt en compte que el nen o la nena està en un canvi continu i això sol ja ens diu que estem lluny d’assolir un coneixement perfecte de l’infant.
No hi ha dubte que haurem de centrar-nos en observar com és aquest desenvolupament des d’un punt de vista
  • físic
  • psicomotriu
  • del llenguatge
  • sexual
  • afectiu
  • de la intel·ligència
  • de les relacions socials
  • de la personalitat
  • de l’aprenentatge
  • dels conceptes morals
Aquesta observació, d’entrada, contindrà de tots aquests aspectes dos àmbits:
  • allò que hi ha de comú en la majoria de tots els nens i les nenes a un nivell determinat de desenvolupament
  • allò que és personal i que els diferencia de la resta
L’observació com a mètode de treball

Quan diem que cal observar el nen i la nena dins del context del joc, amb els companys, en les diferents situacions que pot donar-se dins del món del lleure, ens referim a que cal recollir el màxim de dades que ens permetin fer-nos-en una idea de com és aquest nen i aquesta nena, què els motiva, què els preocupa, quina és la seva experiència vital quotidiana, per tal de que la nostra actuació educadora incideixi en ells de forma positiva i òptima.

En el món del lleure hi ha molts tòpics i molt poca experimentació. Per dir si un mètode educatiu és millor que un altre cal provar-lo experimentalment, amb l’adequada garantia de validesa i de fiabilitat, en quant a que generalitzem els resultats obtinguts amb les suficients garanties i a que mesurem allò que volem mesurar.

L’aplicació d’un mètode ve en funció dels objectius educatius fixats dins de cada marc educatiu i aquests objectius s’assoliran més o menys eficaçment d’acord amb el mètode emprat. Tanmateix cal tenir molt en compte que l’aplicació d’una manera de fer determinada, perquè sempre s’ha fet així, perquè ens sembla que és millor, perquè està de moda; sovint, pot conduir-nos a resultats contraris als desitjats, o el que és pitjor, fer pel sol fet de fer i que en surti el que Déu vulgui!

L’observació, però, és un mètode científic que cal conèixer per tal de no deixar-nos endur per la nostra subjectivitat. Sovint és l’únic mètode al nostre abast per poder conèixer la realitat en profunditat. Es tracta d’observar el que realment és, no de veure allò que esperem veure.

El que segueix a continuació són algunes pistes per ser un bon observador:
  • Saber deixar parlar el nen
  • No esgotar cap possibilitat d’observació, cada cosa que fa el nen pot ser una pista que aporti detalls a l’observació
  • No desviar res, registrar allò que veiem o sentim, no el que volem veure o sentir
  • Tenir una hipòtesi de treball, això vol dir orientar la nostra observació en quelcom concret, per exemple, si tenim la sospita de que un nen és un líder, cal orientar la nostra observació per confirmar o no aquest aspecte
L’observació científica, tècnica i mètode

L’instrument bàsic de l’observació és la capacitat de percepció i de judici de l’ésser humà. Com i amb quins objectius s’apliquin aquestes capacitats ens permetrà diferenciar l’observació científica de l’observació ordinària que tots emprem en la nostra vida quotidiana.

Partim de l’afirmació de que l’observació, per ella mateixa, permet la comprovació d’hipòtesis.

Criteris que cal seguir perquè l’observació sigui científica:
  • Cal que hi hagi un objectiu i que aquesta estigui planificada per al mateix
  • Ha de ser sistemàtica
  • Ha de ser objectiva, vàlida i fiable
  • Ha d’estar relacionada amb un marc de coneixements o proposicions més generals
L’observació la podem definir com una forma de quantificar la conducta. La podem considerar com una forma de captar la realitat, que possibilita la recollida de la informació rellevant en un estudi i que pot desenvolupar-se amb rigor i sistematització, constituint-se en un instrument de mesura de nivell científic.

L’objecte observacional (aquell qui fa l’observació) es caracteritza per la seva no intervenció i la espontaneïtat de la conducta dels subjectes, aquest són dos aspectes fonamentals.

Què ens cal per observar els nens i les nenes?

Abans que res ens cal definir exactament què volem observar. Això ha de complir un requisit fonamental, i és que ha de ser una conducta observable directament i quantificable. Els pensaments no es poden observar, ni les intencions, ni el companyerisme, o l’estima. Sí que es poden observar les accions, les vegades que en un joc s’ha arriscat a perdre per ajudar un company o el que triga a posar-se a recollir les deixalles d’un taller, les vegades que protesta, que dirigeix els companys, que es queda mut quan li fan una pregunta...

També ens cal definir com observarem i com portarem el registre. No és el mateix portar una fitxa que tenim a l’oficina i omplim un cop al dia, que anotar els registres en una llibreta que després passarem a la fitxa. Això pot ser la diferència entre allò que hem vist i allò que hem cregut veure o allò que només recordem. Per això cal també definir com serà la nostra intervenció, o millor dit, la nostra no intervenció directa.

Podem prendre registres de diverses formes, una d’elles es tracta de prendre notes escrites (tècnicament en diuen informes narratius). Això ens proporciona informació global i integrada, difícil d’aconseguir per altres sistemes, però sempre queda esbiaixat per la subjectivitat del monitor i la monitora.

Els registres objectius com ara el nombre de vegades que protesta, nombre de vegades que ha intervingut en un debat, etc., ens donen informació molt precisa però que ens cal integrar dins del context per poder-la analitzar.

La suma dels dos tipus de registre ens pot ajudar, sobretot si altres monitors i monitores també l’han efectuat i podem comparar les dades i les conclusions. En quant als registres objectius, la creació de categories (protesta o no, participa o no, contesta o no, juga o no...) és un component teòric però pràctic a l’hora, ja que el monitor o la monitora està decidint quines conductes caldrà enregistrar.

Si abans hem dit que calia observar diversos aspectes del desenvolupament, podem observar aspectes com el pes, la talla, la força, els reflexos, l’agilitat, l’estat habitual de salut, l’alimentació habitual, el son i el cansament, dificultats auditives o audiovisuals... per determinar allò que és comú i què és diferent en un determinat grup, en aquest exemple concret, elements físics observables que ens ajudaran a comparar l’estat de desenvolupament físic dels nens i de les nenes.

En quant al desenvolupament psicomotriu (coordinació que té l’individu entre l’acció i el pensament), potser ens proporcionarà més informació allò que observem de les situacions provocades (jocs de psicomotricitat) que en situacions on el nen i la nena no pot posar a prova les seves habilitats, nombre de vegades que s’equivoca jugant a mar i muntanya, etc.

O bé, podem portar el registre d’aquelles coses que ens han cridat l’atenció perquè són diferents de la resta de companys.

Es faci com es faci, cal interpretar bé els resultats. Aquests diuen el que són, no el que nosaltres creiem que són.

Esquema de l’observació en les activitats d’educació en el lleure
  • Què volem observar i per què? Partim d’una hipòtesi, és a dir ens formulem unes preguntes i anticipem les respostes. A partir de les preguntes formulades ens plantegem uns objectius que volem observar, els quals concretem de forma senzilla, clara i concreta. 
  • Establiment d’un procediment d’observació (observació directa, utilització de tècniques d’observació, contrastació dels resultats amb altres observadors) 
  • Recollida d’informació. És el moment de ‘acció d’observar i registrar allò que hem observat. 
  • Cal fer-ho en la situació ambiental habitual i dins d’un clima de naturalitat. 
  • Anàlisi de la informació. Aquesta anàlisi comença amb l’ordenació i la classificació dels registres i amb la seva confrontació amb les respostes de la hipòtesi, que cas de coincidir o diferir d’elles implicarà una actuació o una altra. És el moment de la valoració 
On podem aplicar els resultats de les nostres observacions?
  • En el camp de la coneixença de l’infant, tant des de l’aspecte teòric com pràctic, les característiques i les necessitats dels nen en el lleure, copsar el seu moment evolutiu. 
  • En el camp de les relacions socials, copsant quins lligams ha establert en el grup, quins tipus de relacions hi té. Analitzar les dinàmiques que s’estableixen dins d’un grup. 
  • En el camp dels conflictes i les marginacions. Descobrir què hi passa en el grup en aquest sentit. 
  • En el camp de les necessitats, interessos i motivacions. Descobrir en definitiva què volen els nens i què és allò que necessiten, per tal de planificar la nostra acció educativa. 
RUBÈN FORNÓS CASARES, educador social

Fonts documentals
  • AUSUBEL, D; NOVAK, J i HANESIAN, H. (1997). Psicología Educativa: Un punto de vista cognoscitivo. México, D.F.: Trillas.
  • CASTILLO, S. (2003). Vocabulario de evaluación educativa. Madrid: Pearson Educación S.A.
  • CASTILLO, S. i CABRERIZO, J. (2010). La práctica de la evaluación educativa. Materiales e instrumentos. Madrid: Pearson Educación S.A.
  • CORRAL, A. (1997). Psicología evolutiva I. Volumen I. Introducción al desarrollo. UNED
  • ESTEBAN, F i DI BARTOLOMEO, L. (2007). Formació de formadors per a la mobilitat segura. Barcelona: Servei Català de Trànsit.
  • FABER, A. i MAZLISH, E. (2005). Cómo hablar para que los adolescentes escuchen y cómo escuchar para que los niños hablen. New York: Rayo 
  • FORNÓS, R (2010). Educar en el lleure. Calonge: AEGLE. https://sites.google.com/site/apuntsrubenfornos/
  • Leif, J i JUIF, P (1975). Textos de psicología y del adolescente. Madrid: Narcea.
  • SILVESTRE, N. I SOLÉ, M.R. (1993). Psicología evolutiva, infancia, preadolescencia. Barcel0ona: CEAC
  • VARIS (2014). Recursos de psicopedagogia per a pares i professionals. http://www.psicopedagogia.com
  • VARIS (1988). Curs de directors d'activitats de lleure educatiu. Escola de l'Ajuntament de Girona. Girona: Ajuntament de Girona

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Qui està obligat per llei a sol·licitar el Certificat negatiu del Registre de Delinqüents sexuals? Tot el cal saber sobre el Registre de Delinqüents Sexuals

El model integral del lleure educatiu

Quina titulació han de tenir els monitors i les monitores dels menjadors escolars?