Una mirada equivocada

Les ciutats cada dia estan més preparades i adaptades a les necessitats de les persones amb diversitat funcional (discapacitades), això facilita el lliure moviment d’aquestes persones de forma autònoma i independent. És una necessitat bàsica i un dret essencial que les persones que pateixen diversitat funcional siguin autònomes i puguin tenir els mateixos drets que les persones que no pateixen cap discapacitat, que es puguin moure per la ciutat amb seguretat i llibertat tot i la seva discapacitat.

Actualment, no és d’estranyar veure diàriament persones amb diversitat funcional moure’s per les ciutats, això és senyal de que les ciutats estan ben adaptades, que són segures i que les persones amb diversitat funcional se senten segures. És un bon senyal que les barreres físiques que fins a ara hi havien, poc a poc es van trencant. Però encara hi ha una barrera difícil de trencar, la de la societat.

Tot i que la societat està molt involucrada amb aquest fet, molt sovint i habitualment per manca de coneixement, hi ha qui intenta ajudar aquells que no ho han demanat i sense adonar-se’n, poden provocar un pas enrere en el seu intent d’avançar. Les pors, les inseguretats i moltes vegades el sentiment que es té per les persones que pateixen una discapacitat, fa que davant situacions quotidianes tan bàsiques per a qualsevol persona o per a qualsevol nen o nena, es tingui la necessitat d’ajudar-les, quan en realitat no ho necessiten. 

Les persones que requereixen ajuda en un moment puntual, ho demanaran, les persones amb diversitat funcional, també. No són diferents, són persones normals, però amb una discapacitat, això no vol dir que la societat hagi de decidir per ells o que no els tingui en compte, ells tenen criteri propi i ells, millor que ningú, saben les seves limitacions. 

Que les ciutats estiguin adaptades a les persones amb diversitat funcional no serveix de res, si les persones que hi viuen no ho estan.

CAROLINA RUIZ FRANCO