L'aventura de fer-nos persones

No crec en el fet que hi hagi una barrera entre joves i adults, les barreres es formen entre les persones, no importa les edats, quan ens perdem el respecte.

És fàcil perdre el respecte als infants i als joves, si creus que tens dret a tenir el control de les seves vides, tan sols pel fet que són més petits en edat que tu.

Un greu error que té les seves conseqüències.

Quan decideixes intervenir a les seves vides i ho fas a traves d’un continu control, moltes vegades obsessiu, violes la seva intimitat, criminalitzant a voltes les seves opinions, reprimint els seus gustos i tendències, excloent-los de les decisions familiars i per tant excloent-los de les decisions que impliquen a la seva pròpia vida, estem construint amb aquestes persones una barrera, que costarà moltes vegades anys a poder-la destruir.

És fàcil fer-nos una idea ben equivocada de les persones si quan les observem només veiem els seus defectes, defectes i imperfeccions que tots i totes tenim, evidentment, però sempre és més fàcil descobrir les debilitats i mancances dels altres, abans que descobrir les nostres.

S’equivoca un adult que es pensa que  pel sol fet de tenir més anys té dret a dominar la vida d’algú i som molts i moltes les qui a vegades, de forma temerària trepitgem els drets de les persones.

Parlo també amb propietat, ja que sóc mare i sóc plenament conscient dels meus errors amb les meves dues filles i fill. 

He trepitjat moltes vegades els seus drets, he traspassat la ratlla del control i a voltes he violat la seva intimitat. I quan ho he fet, no pretenia fer-ho, jo creia que ho feia per a un bé, només ho creia, el temps i les reflexions constants fan adonar-me’n dels meus errors.

Sovint els educadors i educadores, mares i pares rectifiquem en alguns dels errors, però constantment en cometem més i més, a vegades sembla que el fet d’equivocar-nos no tingui límits. 

Ben mirat la vida és un continu aprenentatge i és moltes vegades gràcies als errors que aprenem a ser millors i més justos per als altres.

Però, n’hem d’aprendre dels errors, perquè sinó equivocar-nos només ens serviria per fer mal i ser injustos.

Per tant no n’hi ha prou en reflexionar i en demanar perdó, tot i que és un bon començament és clar. 

Quants de nosaltres té la capacitat per demanar perdó a les persones quan som conscients que ens hem equivocat? 

Ho fem realment?

Però, després hem de continuar el camí, un camí de canvi de mentalitat, d’hàbits i de maneres de fer i de dir... 

Si és que realment volem aprendre la lliçó que la vida ens dona contínuament.

Una assignatura pendent que ens queda a molts i a moltes és entendre realment què vol dir i quins efectes té trepitjar els drets dels altres.

Contínuament i sense saber-ho, penso jo, perdem el nord amb els nens i nenes i els joves i les joves i ells i elles moltes vegades a crits ens ho intenten explicar, tal i com nosaltres ho fèiem a la seva època: 

“No m’escoltes mai”

“No em fas cas”

“No t’importa el que jo cregui”

“Per què m’ho dius això?”

“No em deixes parlar”

“No em remenis les coses”

“Deixa’m en pau”

“No et fiquis a la meva vida”

“No em deixes fer res”

“Tinc ganes de ser lliure!”

No dic que sigui fàcil el camí de ser mare i pare o educador i educadora o mestre o el que sigui...

No és fàcil, si més no per a mi no ho és, però el que sí afirmo és que ens ho fem realment més difícil del que segurament seria...

Tan sols posant a la pràctica l’escolta activa, l’empatia i la paciència, penso que tindríem molt a guanyar.

A partir d’aquí el nostre cor i sentits ja ens podrien fer de guies en aquesta aventura de fer-nos persones entre tots i totes.


Eva Fornós

Comentaris

  1. Si Eva, jo t'entenc perfectament perquè sóc mare també. D'un noi de 18 anys i una noieta de casi 12.
    És molt difícil fer de mare, principalment quan s'està sola i els teus fills només tenen a tu com referència i model (en el meu cas, que visc a Catalunya amb ells i tota la meva família viu al Brasil).
    Moltes vegades vaig arribar a casa cansada i nerviosa, per culpa de la feina o d'altres persones. Vaig veure que res s'havia fet, que els nens no havien fet el llit o endreçat una mica les habitacions... Vaig començar a cridar com un sergent, manant, "fes això, fes allò..." i ells anaven ràpids, fent les seves obligacions que havien estat oblidades per culpa del Facebook o de la televisió.
    El meu fill em demanava que jo no cridés, que no m'enfadés i jo no li feia cas, anava cridant que allò era casa meva i manava jo i que ells haurien de complir amb les seves responsabilitats.
    Jo tinc sort perquè els meus fills ja em coneixen bé i saben que aviat em tranquil·litzaré, que tinc aquestes reaccions perquè estic cansada i no em guarden cap rancor.
    Algunes vegades vaig demanar-lis disculpes pel meu comportament i vaig estar conversant amb ells, escoltant les seves opinions i intentant arribar en un acord raonable per totes les parts.
    Per mi no és tan difícil rectificar, demanar disculpes o intentar canviar. Perquè crec que som en aquest món per transformar-nos en persones millors. Vaig créixer amb molta empatia, em recordo que per entendre l'altra persona i poder perdonar-la per algun mal que m'havia fet, constantment em posava a la seva pell. El feia molt a sovint amb la meva madrastra, que va ser com la típica madrastra dels contes de fades. Això m'ajudava molt a entendre'l i poder estimar-la. Dins meus portava sentiments conflictius de ràbia i amor.
    Crec que una persona mai està formada de tot. Crec que la vida és tan ampla, amb una varietat increïble de llocs, persones, coses... i que el nostre interior (sentiments i pensaments) és infinit, que sempre haurà espai per aprendre alguna cosa nova o viure un moment nou. Però això només és possible si tenim un cap obert. si anem canviant amb el món, si no ens tanquem en nosaltres mateixos, si som valents per agafar nous camins.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Qui està obligat per llei a sol·licitar el Certificat negatiu del Registre de Delinqüents sexuals? Tot el cal saber sobre el Registre de Delinqüents Sexuals

El model integral del lleure educatiu

Quina titulació han de tenir els monitors i les monitores dels menjadors escolars?