dissabte, 11 de setembre de 2010

Pànic a la rutina

Aquest estiu l'estic percebent com el més estrany de la meva vida.

Bàsicament, influeixen més d'un i de dos factors.

Entre ells la calor extrema a la que no hi estic acostumat, i la meva condició d'avi que m'ha obligat a adaptar moltes estones de la meva vida a aquesta condició amb plena ocupació.

També treballar dia sí i dia també en els continguts del curs de manipulació d'aliments amb un nivell d'autoexigència que crec que superava les meves capacitats, i un trencament amb la rutina que et deixa més temps per a l'autocrítica.

Són alguns dels factors que segurament també hi han influït a fer d'aquest estiu una temporada arrítmica, quasi de deixar passar els dies, amb la sensació de poc treball productiu i moltes estones que podrien haver estar de relax desaprofitades per una manca de programació exigent.

Amb altres paraules, la sensació d'haver desaprofitat una temporada estiuenca per la manca d'organització.

Després, quan hi reflexiono a fons, veig que ben bé això no és així, que hi ha circumstàncies alienes a mi que condicionen la meva vida, si una d'elles és el fet de ser avi, l'altra és el fet que la Lídia, la meva muller, treballi a l'estiu més que mai.

Acabem un curs de monitors i monitores a Calonge i dilluns que ve en comença un de directors i directores a Figueres.

La setmana vinent la tinc tota hipotecada amb les classes i la Lídia que s'agafa normalment dues setmanes de vacances ara al setembre, se n'ha hipotecat una ja que no deixarà de donar classes.

Però resulta que d'aquí dues setmanes podrem fer vacances tots dos, cosa que ha estat possible gràcies a que aquest curs de Figueres té un format estrany entre intensiu i de caps de setmana, i al fet que el cap de setmana de l'11 de setembre no hi ha classes.

Per això, aquest matí, la Lídia m'ha insinuat que podríem marxar uns dies plegats.

...

I dit i fet, així ho vam fer.

Vam anar uns dies a les Hurdes a Extremadura i la veritat és que vam quedar gratament sorpresos per tot plegat.

Aquest escrit havia quedat inacabat dins de l'ordinador i he decidit que tingués vida en comptes de desterrar-lo a l'oblit, però, per a això, cal donar-li el toc final que li dona sentit, que l’explica, que el justifica i que el conclou, final que hi és present sempre en el meu estil literari.

El problema és que no recordo perquè ho vaig escriure, tot i que tinc un pensament recurrent: la por de caure en una rutina de treball aquest nou curs que acabem d'encetar.

I si són ja tretze els cursos que he encetat amb l'Escola l'Empordà i en cap dels dotze anteriors he caigut en la rutina, en tots els inicis, com ara, he tingut el pànic de caure-hi.

Ja em passarà i confio que aquesta por em sigui d'ajuda per evitar caure en la rutina.

Bon inici de curs a tothom.

Rubèn Fornós Casares

Nota:

Com es nota que aquest escrit està fet en dues etapes!

En la primera part utilitzo la paraula rutina de forma positiva com a sinònim d'hàbit de treball i en la segona part, la paraula rutina l'utilitzo de forma totalment contrària com a sinònim de treball poc creatiu.

Ja veieu, si ni no jo mateix sóc capaç de donar un sentit unívoc a les meves paraules, com puc pretendre que els alumnes, que són entitats alienes a mi, entenguin tot el que explico a classe amb la precisió que jo pretenc dir les coses?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada