Els mestres que provenen del món del lleure

A principis d’aquest any 2009 i sota les ordres del doctor en pedagogia Joan Teixidó, es va iniciar un estudi que es realitza arreu de Catalunya sobre una temàtica molt concreta: la convivència a les aules i la repercussió que té l’autonomia de centres en aquesta convivència.

Hem realitzat una sèrie de grups de debat, repartits en tota la geografia catalana, que ha reflexionat abastament tant sobre els conflictes que ens trobem a les aules, com possibles solucions, com també actuacions que es duen a terme en els centres que ja són veritables propostes de millora per a tots plegats.

Ara que hem començat a analitzar les valoracions d’aquests grups de debat, hi ha un aspecte que ens ha cridat l’atenció. Probablement no per estrany sinó perquè no ens hi havíem parat a pensar mai.

En diversos grups ha sortit l’afirmació que els professors/mestres que han passat abans pel món del lleure (sigui havent fet casals, colònies o qualsevol altre tipus d’activitat relacionada amb el lleure) tenen un major bagatge que els que no han passat per aquest món a nivell de solucionar problemes de convivència.

Sense ànim d’aprofundir el que volen dir els professors que van fer aquesta afirmació, però sí amb la voluntat d’explicar-la des de la meva òptica de professional de l’educació, se m’acudeixen diverses coses que caldria matisar:

1. Sens cap mena de dubte el monitor/director de lleure té un tarannà especial. Digueu-ne carisma, digueu-ne vocació,... que potser no tots els mestres tenen (i ho dic des del més profund dels pesars...) Per tant el professor/monitor/director té, per definició, una doble vocació: l’educativa i la lúdica que, sens cap mena de dubte, crearà un perfil de mestre dels que fan història... en positiu! I suposo que tothom té en ment algun nom propi...

2. A part del tarannà i de la vocació també hi ha un altre aspecte important i és el dels recursos. A un mestre/monitor mai l’agafaràs desprevingut. De la màniga es traurà una cançó, un joc, una dinàmica,... per “salvar” una situació imprevista: aquell dia que plou i que no es pot fer l’activitat prevista, aquells deu minuts que ens han sobrat de la classe preparada i que no sabem què fer, aquella tarda que ens hem endut els nens d’excursió i s’avorreixen,... ja m’enteneu!

3. I ja per últim. I voldria que se m’entengués, tot i que costa explicar-ho amb paraules. Hi ha gent que ha “nascut” per educar. Siguin mestres o siguin monitors. Però també sens cap mena de dubte aquells estudiants de magisteri (que tinc a la meva classe) que em diuen que provenen del món del lleure, no em costa augurar-los un futur brillant en el món de la docència perquè tenen allò que és més important en educació i que és tant “badenpowelista” : intenten deixar el món en millors condicions de les que l’han trobat. Aquell professor/a que no és una eina de transformació social mai serà un MESTRE. Simplement serà un funcionari més...

Núria Felip i Jacas