Per raons òbvies, des de que ens vam assabentar que l’Escola d’educadors en el lleure El Teler tenia la intenció de tancar portes, n`he estat fent un seguiment, ja que sóc el director delegat de l’Escola d’educadors en el lleure l’Empordà i, sovint, ambdues escoles han coincidit oferint cursos en un mateix territori.
Em vaig posar en contacte amb Maria Puig, delegada de Joventut a Girona per contrastar si això era cert i fins i tot li vaig oferir la possibilitat de fer-nos càrrec dels expedients dels alumnes, ja que, per normativa, quan una escola tanca portes, ha de traspassar els expedients dels seus alumnes a una altra escola que continuï en actiu.
Conscient, això sí, dels problemes administratius que aquest fet comporta.
Maria Puig em va confirmar aquest tancament imminent i va recollir l’oferiment, tot i que, segons el Puntual de Joventut d’uns dies després, l’Escola El Teler ja s’havia posat en contacte amb l’Escola de l’Esplai de Girona.
Vaig anar seguint les notícies sobre aquest tancament pel Puntual de Joventut i també pel Punt, i vaig entendre que aquest tancament venia motivat per la fallida de la Federació Ganzaia de la qual tinc entès que en depèn aquesta escola.
La meva sorpresa ha estat quan he llegit les declaracions d’Agnès Martí, cap d’estudis de l’Escola El Teler, fetes al Diari de Girona en el recull de premsa que fa diàriament el Puntual de Joventut.
És degut a aquestes declaracions que faig aquest escrit, no amb ànims de rèplica, però sí amb la intenció de contrastar determinades opinions que s’hi reflecteixen i que poden donar una imatge distorsionada d’una realitat que m’afecta de prop i que fins i tot podrien perjudicar l’opinió pública vers la nostra escola en funció de la lectura que algú podés fer de les esmentades declaracions. Per això, solament tinc la intenció de publicar aquest escrit en la intimitat del nostre bloc, repeteixo, no amb ànim de rèplica sinó de reflexió, sobretot, per a tots els nostres lectors habituals. Entenc que el tancament d’una escola no es una decisió que es pren a la lleugera i és un fet que us asseguro que no agrada a ningú, ni a les persones afectades ni a la pròpia competència, en aquest cas concret, nosaltres.
En l’article del Diari de Girona, que signa Jordi Vera, es parla de la defallida de la Federació Ganzaia deguda a:
“La caiguda de la demanda com a conseqüència del canvi d'hàbits dels joves”, segons fonts de l’Escola El Teler, i Agnès Martí amb cita textual afirma: “s'ha pervertit la filosofia" inicial de l'educació en el lleure i "davant d'aquesta situació hem preferit plegar".
Ja fa temps que el món del voluntariat ha entrat en crisi en determinades zones del territori, com ara la Costa Brava, i això ha repercutit en el model de lleure educatiu clàssic i tradicional de casa nostra, model que gaudeix d’un merescut i reconegut prestigi dins de l’àmbit educatiu de Catalunya i també arreu de l’estat espanyol.
I ja fa temps que s’estan introduint nous models que pretenen per un cantó adaptar-se a la demanda social d’activitats de lleure per a menors que donin resposta a les noves necessitats de la societat i per l’altre a una realitat cada dia més canviant pel que fa referència a les preferències, necessitats i hàbits dels nostres infants i joves. Amb el perill de que aquest model de lleure quedi obsolet si no s’adapta a les noves realitats.
Ja fa temps que l’àmbit de l’educació en el lleure ha traspassat les fronteres d’aquell model de lleure tradicional que dèiem al començament.
L’any 2003, s’aprovava el decret que regula precisament aquest model tradicional de lleure, però tant en el seu títol com en el preàmbul del mateix decret fa referència a un model d’educació en el lleure que traspassa les fronteres d’aquest model tradicional. Així, doncs, aquest decret porta per títol:
“Decret 137/2003, de 10 de juny, de regulació de les activitats en el temps lliure en les quals participen menors de 18 anys”
I atenent-nos a això no podem deduir que reguli només una tipologia determinada d’activitats en el lleure, sinó totes.
Però, és que si algú en té algun dubte encara, el preàmbul ho deixa ben clar i obre les portes fins i tot al futur, és a dir a noves activitats diferents als models tradicionals.
Concretament diu així:
“...i l’adequació a les noves realitats del col·lectiu social en la seva demanda de respostes educatives en el temps de lleure...” i, més endavant, s’hi pot llegir: “Aquests requisis mínims recullen la majoria dels aspectes que en el seu dia es van establir exclusivament per a les activitats de les entitats d’educació en el lleure i que en aquest Decret s’actualitzen i se’n amplia l’àmbit d’aplicació per tal d’incloure qualsevol de les activitats que es realitzi amb menors de 18 anys fora de l’àmbit de competències dels departaments d’Ensenyament i Cultura, sigui quina sigui l’associació, moviment, entitat, institució, administració, empresa privada o persona física que l’organitzi”.
És a això al que és refereix Agnès Martí quan diu que s’ha pervertit la filosofia inicial de l’educació en el lleure?
Jo tinc entès que les escoles d’educació en el lleure tenim l’obligació de formar bons professionals tant si actuen en un àmbit com en un altre ja que en qualsevol cas se’ls hi exigeix la mateixa titulació.
A més, crec ja superats els plantejaments que en el seu dia es van presentar d’exigir formació i responsabilitats diferents als professionals que cobren d’aquells altres que ho fan de forma gratuïta. Amb altres paraules, no un decret que reguli tots els àmbits d’aquestes activitats, sinó dos, un per al lleure tradicional dels moviments educatius en l’àmbit del voluntariat i un altre per a tota la resta. Sortosament, va prevaldre el sentit comú, és a dir, l’exigència professional per a tothom, tingui contracte laboral o de voluntariat.
Abans, el lleure tradicional abastava els esplais o agrupaments, les colònies i els campaments d’estiu, les rutes i els camps de treball. Avui, l’àmbit del lleure educatiu s’ha ampliat abastament sobretot a l’entorn escolar (àmbit que abasta la totalitat dels infants i joves de Catalunya) i, conseqüentment, també s’ha ampliat exponencialment la demanda de monitors i, de rebot, de persones que volen exercir aquest treball.
El gran repte de les escoles d’educació en el lleure és formar professionals capacitats per exercir de monitors amb les competències que els hi calen en qualsevol àmbit d’actuació i aquest repte passa per donar una adequada resposta formativa a una determinada demanda social.
L’Agnès Martí afirma:
"Hi ha gent que ve a treure's el curs de monitors perquè necessiten treure's els crèdits de lliure elecció. S'està pervertint la nostra filosofia i això ens ha fet acabar de decidir que és millor plegar. És millor que sigui una empresa la que faci cursos com a xurros, com ja està passant. Hi ha joves que fan el curs i les pràctiques i mai més tornen a fer res més que tingui relació amb el lleure".
Jo puc afirmar que molts universitaris que s’han tret el títol de monitor a la nostra escola atrets pels crèdits universitaris han descobert en els nostres cursos la vocació per l’educació en el lleure i durant un temps, han estat o encara hi són, exercint com a molt bons professionals de l’educació en el lleure.
En funció d’aquestes declaracions d’Agnès Martí algú podria associar l’Escola l’Empordà a una d’aquestes empreses que fa cursos com xurros, si més no, si comparem la posició que ocupem en el rànking de les 37 escoles de lleure de Catalunya on El Teler ocupa la 24a posició respecte la titulació de monitors i la 26a en quant a directors en front a les posicions de l’Escola l’Empordà, 8a posició en quant a monitors i 4a posició en quant a directors (càlculs basats en la publicació de titulacions que fa Secretaria de Joventut de l’any 2000 fins al 2007).
Vosaltres, estimats lectors, en podeu fer dues lectures d’un mateix fet: o bé estem fent els cursos com xurros o bé és que nosaltres sí som capaços d’esforçar-nos per donar resposta a l’actual demanda de formació?
A més, l’Escola l’Empordà a l’igual que, imaginem, l’Escola El Teler són dues entitats sense ànim de lucre. Nosaltres no som cap empresa i a la nostra escola només hi ha dues persones contractades amb dedicació exclusiva que porten tota la gestió de secretaria i administració, la resta són professors que cadascun d’ells té la seva pròpia feina. A nosaltres no ens importa fer cursos deficitaris de directors amb només vuit persones i cobrant el preu habitual de 225€ quan l’Escola El Teler per un curs de les mateixes característiques en cobra més de 300. Nosaltres paguem una hipoteca per les nostres instal·lacions a Calonge mentre El Teler gaudeix de les instal·lacions de l’Estació que són propietat de l’Ajuntament de Girona.
Amb aquestes úniques dades objectives a la mà, algú podria pensar que l’Escola El Teler comparada amb l’Escola l’Empordà actua com una empresa (entenent empresa com l’activitat que persegueix el benefici econòmic en primer lloc).
Però, nosaltres, això no ho afirmem ni del lluny, perquè sabem quina és la relació que hi entre els ingressos i les despeses i perquè som conscients de les dificultats que hi ha per mantenir la sostenibilitat econòmica d’escoles d’aquestes característiques, tant la nostra com la seva.
A més, jo crec que aquesta afirmació: “Hi ha joves que fan el curs i les pràctiques i mai més tornen a fer res més que tingui relació amb el lleure" només es pot fer des de la pròpia experiència, és a dir, per raons òbvies és elemental que els 375 monitors que han obtingut el títol a través de l’Escola El Teler, tots ells, no hagin derivat el seu treball de monitors als esplais de la Federació Ganzaia i, per tant, si Agnès Martí fa aquesta afirmació, crec jo, és perquè li preocupa la quantitat d’alumnes titulats d’aquesta escola que no s’hi han dedicat a treballar en l’educació en el lleure.
D’aquest fet es pot fer una lectura totalment diferent, ja que es pot fer la reflexió de si la motivació i l’interès que tota formació ha de fer néixer o incentivar als alumnes, l’Escola El Teler ha estat capaç de transmetre-els-hi.
Jo no tinc aquesta mateixa percepció respecte als nostres alumnes, més aviat tot el contrari.
Finalment, voldria reflexionar sobre aquestes manifestacions de la Cap d’estudis de l’Escola El Teler:
"Actualment, les famílies tenen necessitat de consumir el lleure i no de gaudir-lo. Ara, per exemple, les famílies van a passar la tarda del dissabte a l'Espai Gironès, abans que portar els fills a l'esplai. O inscriuen els nens en activitats competitives o educatives",
Crec poc oportú l’exemple de les famílies que van a passar la tarda a l’Espai Gironès.
De la mateixa manera que crec que un nen és afortunat gaudint de les activitats de lleure organitzades per un esplai, també crec que els infants són tant o més afortunats gaudint del lleure amb la seva família. Afortunats els que poden fer-ho, les famílies que es reserven espais de temps per gaudir plegats, sigui a l’Espai Gironès o anant a l’Aplec de Sant Aniol d’Aguges.
Qui som nosaltres per jutjar la qualitat educativa i per tant de realització personal que proporciona als nens una o altra activitat realitzada en família?
Quants de nosaltres pagaríem per tornar enrere i poder haver gaudit d’espais familiars que les circumstàncies, econòmiques sobretot, no ens van permetre aleshores?
La darrera frase de l’afirmació d’Agnès Martí no l’entenc, crec que hi ha un lapsus en això d’activitats educatives.
Si l’escola El Teler tanca portes per coherència ("Si tancava la Federació, no tenia sentit que l'escola seguís oberta. És una qüestió de coherència", diu Agnès Martí) és quelcom molt respectable.
Si la Federació tanca portes perquè ha fet fallida (ho dic en termes empresarials en el sentit que s’han quedat, segons es desprèn de l’article que estic comentant, sense clients), potser no tenen cap altre remei, això ells s’ho saben.
Però, el que no he trobat correcte en ambdós casos és buscar culpables esquitxant a qui des d’altres posicions tenen plantejaments diferents i lluiten per tirar endavant honestament.
Demano disculpes si algú es pot sentir ofès pel que he escrit, he intentat mesurar les meves paraules i m’he limitat a reflexionar sobre unes manifestacions que al meu entendre tenen, o poden tenir, també una altra lectura ben diferent a la plantejada.
Rubèn Fornós Casares
Per raons òbvies, des de que ens vam assabentar que l’Escola d’educadors en el lleure El Teler tenia la intenció de tancar portes, n`he estat fent un seguiment, ja que sóc el director delegat de l’Escola d’educadors en el lleure l’Empordà i, sovint, ambdues escoles han coincidit oferint cursos en un mateix territori.
Em vaig posar en contacte amb Maria Puig, delegada de Joventut a Girona per contrastar si això era cert i fins i tot li vaig oferir la possibilitat de fer-nos càrrec dels expedients dels alumnes, ja que, per normativa, quan una escola tanca portes, ha de traspassar els expedients dels seus alumnes a una altra escola que continuï en actiu.
Conscient, això sí, dels problemes administratius que aquest fet comporta.
Maria Puig em va confirmar aquest tancament imminent i va recollir l’oferiment, tot i que, segons el Puntual de Joventut d’uns dies després, l’Escola El Teler ja s’havia posat en contacte amb l’Escola de l’Esplai de Girona.
Vaig anar seguint les notícies sobre aquest tancament pel Puntual de Joventut i també pel Punt, i vaig entendre que aquest tancament venia motivat per la fallida de la Federació Ganzaia de la qual tinc entès que en depèn aquesta escola.
La meva sorpresa ha estat quan he llegit les declaracions d’Agnès Martí, cap d’estudis de l’Escola El Teler, fetes al Diari de Girona en el recull de premsa que fa diàriament el Puntual de Joventut.
És degut a aquestes declaracions que faig aquest escrit, no amb ànims de rèplica, però sí amb la intenció de contrastar determinades opinions que s’hi reflecteixen i que poden donar una imatge distorsionada d’una realitat que m’afecta de prop i que fins i tot podrien perjudicar l’opinió pública vers la nostra escola en funció de la lectura que algú podés fer de les esmentades declaracions. Per això, solament tinc la intenció de publicar aquest escrit en la intimitat del nostre bloc, repeteixo, no amb ànim de rèplica sinó de reflexió, sobretot, per a tots els nostres lectors habituals. Entenc que el tancament d’una escola no es una decisió que es pren a la lleugera i és un fet que us asseguro que no agrada a ningú, ni a les persones afectades ni a la pròpia competència, en aquest cas concret, nosaltres.
En l’article del Diari de Girona, que signa Jordi Vera, es parla de la defallida de la Federació Ganzaia deguda a:
“La caiguda de la demanda com a conseqüència del canvi d'hàbits dels joves”, segons fonts de l’Escola El Teler, i Agnès Martí amb cita textual afirma: “s'ha pervertit la filosofia" inicial de l'educació en el lleure i "davant d'aquesta situació hem preferit plegar".
Ja fa temps que el món del voluntariat ha entrat en crisi en determinades zones del territori, com ara la Costa Brava, i això ha repercutit en el model de lleure educatiu clàssic i tradicional de casa nostra, model que gaudeix d’un merescut i reconegut prestigi dins de l’àmbit educatiu de Catalunya i també arreu de l’estat espanyol.
I ja fa temps que s’estan introduint nous models que pretenen per un cantó adaptar-se a la demanda social d’activitats de lleure per a menors que donin resposta a les noves necessitats de la societat i per l’altre a una realitat cada dia més canviant pel que fa referència a les preferències, necessitats i hàbits dels nostres infants i joves. Amb el perill de que aquest model de lleure quedi obsolet si no s’adapta a les noves realitats.
Ja fa temps que l’àmbit de l’educació en el lleure ha traspassat les fronteres d’aquell model de lleure tradicional que dèiem al començament.
L’any 2003, s’aprovava el decret que regula precisament aquest model tradicional de lleure, però tant en el seu títol com en el preàmbul del mateix decret fa referència a un model d’educació en el lleure que traspassa les fronteres d’aquest model tradicional. Així, doncs, aquest decret porta per títol:
“Decret 137/2003, de 10 de juny, de regulació de les activitats en el temps lliure en les quals participen menors de 18 anys”
I atenent-nos a això no podem deduir que reguli només una tipologia determinada d’activitats en el lleure, sinó totes.
Però, és que si algú en té algun dubte encara, el preàmbul ho deixa ben clar i obre les portes fins i tot al futur, és a dir a noves activitats diferents als models tradicionals.
Concretament diu així:
“...i l’adequació a les noves realitats del col·lectiu social en la seva demanda de respostes educatives en el temps de lleure...” i, més endavant, s’hi pot llegir: “Aquests requisis mínims recullen la majoria dels aspectes que en el seu dia es van establir exclusivament per a les activitats de les entitats d’educació en el lleure i que en aquest Decret s’actualitzen i se’n amplia l’àmbit d’aplicació per tal d’incloure qualsevol de les activitats que es realitzi amb menors de 18 anys fora de l’àmbit de competències dels departaments d’Ensenyament i Cultura, sigui quina sigui l’associació, moviment, entitat, institució, administració, empresa privada o persona física que l’organitzi”.
És a això al que és refereix Agnès Martí quan diu que s’ha pervertit la filosofia inicial de l’educació en el lleure?
Jo tinc entès que les escoles d’educació en el lleure tenim l’obligació de formar bons professionals tant si actuen en un àmbit com en un altre ja que en qualsevol cas se’ls hi exigeix la mateixa titulació.
A més, crec ja superats els plantejaments que en el seu dia es van presentar d’exigir formació i responsabilitats diferents als professionals que cobren d’aquells altres que ho fan de forma gratuïta. Amb altres paraules, no un decret que reguli tots els àmbits d’aquestes activitats, sinó dos, un per al lleure tradicional dels moviments educatius en l’àmbit del voluntariat i un altre per a tota la resta. Sortosament, va prevaldre el sentit comú, és a dir, l’exigència professional per a tothom, tingui contracte laboral o de voluntariat.
Abans, el lleure tradicional abastava els esplais o agrupaments, les colònies i els campaments d’estiu, les rutes i els camps de treball. Avui, l’àmbit del lleure educatiu s’ha ampliat abastament sobretot a l’entorn escolar (àmbit que abasta la totalitat dels infants i joves de Catalunya) i, conseqüentment, també s’ha ampliat exponencialment la demanda de monitors i, de rebot, de persones que volen exercir aquest treball.
El gran repte de les escoles d’educació en el lleure és formar professionals capacitats per exercir de monitors amb les competències que els hi calen en qualsevol àmbit d’actuació i aquest repte passa per donar una adequada resposta formativa a una determinada demanda social.
L’Agnès Martí afirma:
"Hi ha gent que ve a treure's el curs de monitors perquè necessiten treure's els crèdits de lliure elecció. S'està pervertint la nostra filosofia i això ens ha fet acabar de decidir que és millor plegar. És millor que sigui una empresa la que faci cursos com a xurros, com ja està passant. Hi ha joves que fan el curs i les pràctiques i mai més tornen a fer res més que tingui relació amb el lleure".
Jo puc afirmar que molts universitaris que s’han tret el títol de monitor a la nostra escola atrets pels crèdits universitaris han descobert en els nostres cursos la vocació per l’educació en el lleure i durant un temps, han estat o encara hi són, exercint com a molt bons professionals de l’educació en el lleure.
En funció d’aquestes declaracions d’Agnès Martí algú podria associar l’Escola l’Empordà a una d’aquestes empreses que fa cursos com xurros, si més no, si comparem la posició que ocupem en el rànking de les 37 escoles de lleure de Catalunya on El Teler ocupa la 24a posició respecte la titulació de monitors i la 26a en quant a directors en front a les posicions de l’Escola l’Empordà, 8a posició en quant a monitors i 4a posició en quant a directors (càlculs basats en la publicació de titulacions que fa Secretaria de Joventut de l’any 2000 fins al 2007).
Vosaltres, estimats lectors, en podeu fer dues lectures d’un mateix fet: o bé estem fent els cursos com xurros o bé és que nosaltres sí som capaços d’esforçar-nos per donar resposta a l’actual demanda de formació?
A més, l’Escola l’Empordà a l’igual que, imaginem, l’Escola El Teler són dues entitats sense ànim de lucre. Nosaltres no som cap empresa i a la nostra escola només hi ha dues persones contractades amb dedicació exclusiva que porten tota la gestió de secretaria i administració, la resta són professors que cadascun d’ells té la seva pròpia feina. A nosaltres no ens importa fer cursos deficitaris de directors amb només vuit persones i cobrant el preu habitual de 225€ quan l’Escola El Teler per un curs de les mateixes característiques en cobra més de 300. Nosaltres paguem una hipoteca per les nostres instal·lacions a Calonge mentre El Teler gaudeix de les instal·lacions de l’Estació que són propietat de l’Ajuntament de Girona.
Amb aquestes úniques dades objectives a la mà, algú podria pensar que l’Escola El Teler comparada amb l’Escola l’Empordà actua com una empresa (entenent empresa com l’activitat que persegueix el benefici econòmic en primer lloc).
Però, nosaltres, això no ho afirmem ni del lluny, perquè sabem quina és la relació que hi entre els ingressos i les despeses i perquè som conscients de les dificultats que hi ha per mantenir la sostenibilitat econòmica d’escoles d’aquestes característiques, tant la nostra com la seva.
A més, jo crec que aquesta afirmació: “Hi ha joves que fan el curs i les pràctiques i mai més tornen a fer res més que tingui relació amb el lleure" només es pot fer des de la pròpia experiència, és a dir, per raons òbvies és elemental que els 375 monitors que han obtingut el títol a través de l’Escola El Teler, tots ells, no hagin derivat el seu treball de monitors als esplais de la Federació Ganzaia i, per tant, si Agnès Martí fa aquesta afirmació, crec jo, és perquè li preocupa la quantitat d’alumnes titulats d’aquesta escola que no s’hi han dedicat a treballar en l’educació en el lleure.
D’aquest fet es pot fer una lectura totalment diferent, ja que es pot fer la reflexió de si la motivació i l’interès que tota formació ha de fer néixer o incentivar als alumnes, l’Escola El Teler ha estat capaç de transmetre-els-hi.
Jo no tinc aquesta mateixa percepció respecte als nostres alumnes, més aviat tot el contrari.
Finalment, voldria reflexionar sobre aquestes manifestacions de la Cap d’estudis de l’Escola El Teler:
"Actualment, les famílies tenen necessitat de consumir el lleure i no de gaudir-lo. Ara, per exemple, les famílies van a passar la tarda del dissabte a l'Espai Gironès, abans que portar els fills a l'esplai. O inscriuen els nens en activitats competitives o educatives",
Crec poc oportú l’exemple de les famílies que van a passar la tarda a l’Espai Gironès.
De la mateixa manera que crec que un nen és afortunat gaudint de les activitats de lleure organitzades per un esplai, també crec que els infants són tant o més afortunats gaudint del lleure amb la seva família. Afortunats els que poden fer-ho, les famílies que es reserven espais de temps per gaudir plegats, sigui a l’Espai Gironès o anant a l’Aplec de Sant Aniol d’Aguges.
Qui som nosaltres per jutjar la qualitat educativa i per tant de realització personal que proporciona als nens una o altra activitat realitzada en família?
Quants de nosaltres pagaríem per tornar enrere i poder haver gaudit d’espais familiars que les circumstàncies, econòmiques sobretot, no ens van permetre aleshores?
La darrera frase de l’afirmació d’Agnès Martí no l’entenc, crec que hi ha un lapsus en això d’activitats educatives.
Si l’escola El Teler tanca portes per coherència ("Si tancava la Federació, no tenia sentit que l'escola seguís oberta. És una qüestió de coherència", diu Agnès Martí) és quelcom molt respectable.
Si la Federació tanca portes perquè ha fet fallida (ho dic en termes empresarials en el sentit que s’han quedat, segons es desprèn de l’article que estic comentant, sense clients), potser no tenen cap altre remei, això ells s’ho saben.
Però, el que no he trobat correcte en ambdós casos és buscar culpables esquitxant a qui des d’altres posicions tenen plantejaments diferents i lluiten per tirar endavant honestament.
Demano disculpes si algú es pot sentir ofès pel que he escrit, he intentat mesurar les meves paraules i m’he limitat a reflexionar sobre unes manifestacions que al meu entendre tenen, o poden tenir, també una altra lectura ben diferent a la plantejada.
Rubèn Fornós Casares
No sé si es fan o no cursos com a xurros, i tampoc diré en quina o altre escola o empresa. El que sí dic és que prefereixo que de tots aquests que decideixen treure's el curs de monitors hi hagi una part que, al veure segurament que no hi té vocació o que, simplement, no serveix, no s'hi dediquin a fer de monitors. Doncs si no ens trobem, com ha passat aquest estiu en molts casals, amb un grup de monitors sense experiència, sense cap motivació, sense iniciativa ni ganes. simplement es dediquen al món del lleure durant dos mesos a l'estiu doncs consideren que és feina fàcil (gravíssim error!!), on no es treballen tantes hores com en un super mercat i es cobra millor... Realment això fa pena. I crec que part de culpa poder si que ho tenen les escoles o empreses educadores del lleure, doncs considero que ara és molt més fàcil treure's la titulació. M'explico:
ResponElimina- moltes no valoren com cal les memòries de pràctiques: sé de casos que, als 5 minuts d'haver-la entregat, ja han estat informats de l'aprovat. Per tant, és possible que en aquesta memòria hi escrivissim barbaritats, o deixessim espais blancs, i tot i així, en 5 minuts, ens enviarien a casa amb l'aprovat
- on són els examens que es realitzaven abans? estic segur que molts no el passarien, doncs no tothom presta l'atenció adequada en els cursets. després, a l'hora de treballar, es quan tenim els problemes...
- si fem un resum: pagant la quota, assistint a classe el tant per cent que demanen, fent les pràctiques (on no tothom fa les hores demanades, hi ha força trampa...) i entregant una memòria que podria estar en blan, ja ens han "regalat" el titol
- i altres etc
Poder el que cal plantejar és un nou sistema per a realitzar els cursets, més seriòs, educatiu, i formatiu. I així evitar que ningú pugui dir que es fan cursos com a xurros o que les titulacions dels monitors actualment són, pràcticament, regalades.
totalmente de acuerdo con este anonimo, ya es hora de ponernos en serio y dejar de regalar los titulos, hay que currarselo, y una manera correcta de evaluar los conocimientos seria un examen teorico, ya que el practico es bastante subjetivo dependiendo del lugar donde se realizan las practicas o de quien te las evalua... yo como formador no enviaria a nadie a hacer practicas si no estoy seguro de que ha aprendido los conocimientos necesarios para realizarlas. realmente luego pasa lo q pasa, te llegan chavales a realizar practicas sin ningun tipo de motivacion ni vocacion, y lo q es peor, sin ninguna formacion (o sin la formacion dada aprendida). Luego el que firma tine que plantearse de quien es la culpa: para mi de aquel que le ha dado la informacion pero no se ha preocupado de saber si el alumno la asumido o no.
ResponElimina