A mig de classe demano quatre voluntaris...
Tu, tu, tu i tu, assenyalo amb el dit quan ja he desistit que s’hi presenti algú voluntàriament.
Els col·loco cadascun d’ells al centre de cadascuna de les quatre arestes que té una taula, amb disposició d’empènyer la taula cap al davant.
Quan tots estan col·locats els hi demano que empenyin a la de tres.
Una, dues, dues i mitja, dues i tres quats... tres!
Tots fan força i la taula pràcticament no es mou.
Després els demano que se situïn tots quatre en una mateixa aresta.
A la de tres!
I la taula, si no vaig en compte, surt disparada.
Aquesta dinàmica l’he utilitzada per a diverses ocasions, bàsicament però, per al treball d’equip.
És fàcil d’entendre i d’assimilar.
Si cadascú aplica les seves forces per aconseguir els seus objectius, independentment dels del projecte, el resultat pot ser nul (que la taula no es mogui), o ves a saber quin? (la taula es mourà en funció de la força que faci cadascú).
En canvi, si tots empenyem en una mateixa direcció els resultats són espectaculars (almenys pel que fa al resultat de moure una taula).
De la mateixa manera, però, faig servir aquesta dinàmica per explicar en què consisteix la concentració d’objectius que ens ofereix programar basant-nos en un eix temàtic que sovint es converteix també en centre d’interès.
Si els objectius són dispersos els moviments de la taula seran els que seran dependentment de l’èmfasi que hi posem en cadascun d’ells.
Si, pel contrari, els ajuntem sota un denominador comú o eix temàtic, els resultats poden ser més efectius perquè se sumen les forces de cadascun d’ells en una mateixa direcció.
Es tracta d’una dinàmica senzilla i molt intuïtiva que dóna explicació a tot allò que es pugui assimilar a la unió i la direccionalitat de forces, intencions, objectius, recursos...
Rubèn Fornós Casares
A mig de classe demano quatre voluntaris...
Tu, tu, tu i tu, assenyalo amb el dit quan ja he desistit que s’hi presenti algú voluntàriament.
Els col·loco cadascun d’ells al centre de cadascuna de les quatre arestes que té una taula, amb disposició d’empènyer la taula cap al davant.
Quan tots estan col·locats els hi demano que empenyin a la de tres.
Una, dues, dues i mitja, dues i tres quats... tres!
Tots fan força i la taula pràcticament no es mou.
Després els demano que se situïn tots quatre en una mateixa aresta.
A la de tres!
I la taula, si no vaig en compte, surt disparada.
Aquesta dinàmica l’he utilitzada per a diverses ocasions, bàsicament però, per al treball d’equip.
És fàcil d’entendre i d’assimilar.
Si cadascú aplica les seves forces per aconseguir els seus objectius, independentment dels del projecte, el resultat pot ser nul (que la taula no es mogui), o ves a saber quin? (la taula es mourà en funció de la força que faci cadascú).
En canvi, si tots empenyem en una mateixa direcció els resultats són espectaculars (almenys pel que fa al resultat de moure una taula).
De la mateixa manera, però, faig servir aquesta dinàmica per explicar en què consisteix la concentració d’objectius que ens ofereix programar basant-nos en un eix temàtic que sovint es converteix també en centre d’interès.
Si els objectius són dispersos els moviments de la taula seran els que seran dependentment de l’èmfasi que hi posem en cadascun d’ells.
Si, pel contrari, els ajuntem sota un denominador comú o eix temàtic, els resultats poden ser més efectius perquè se sumen les forces de cadascun d’ells en una mateixa direcció.
Es tracta d’una dinàmica senzilla i molt intuïtiva que dóna explicació a tot allò que es pugui assimilar a la unió i la direccionalitat de forces, intencions, objectius, recursos...
Rubèn Fornós Casares
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada