dimecres, 22 d’abril de 2009

La resolució de conflictes

Vet aquí la vida real: un món complex amb infinitat de conflictes, molts dels quals no estan resolts i molts dels quals ni tan sols s’intenten resoldre.
Davant d’un conflicte del qual un s’hi troba pel mig podem actuar de tres maneres a trets generals: d’una manera passiva, d’una manera agressiva o d’una manera assertiva.
L’actitud passiva davant els conflictes és una manera poc valenta d’afrontar-los, perquè actuar passivament és esquivar directament el conflicte, pensant que d’aquesta manera el conflicte desapareixerà. Però això no és així, potser sí que a priori has evitat una discussió amb algú, però fent-ho d’aquesta manera, molt probablement tu perds davant d’allò que t’està passant. Per tant el conflicte continua amb tu.
Per contra, la persona que resol de manera agressiva els seus conflictes, sol guanyar sempre a priori, però resol els seus conflictes amb autoritat, moltes vegades fent servir el seu abús de poder i l’únic que aconsegueix és acabar amb ells fent passar la seva, utilitzant molts cops la força. És a dir, que en realitat aquesta persona s’afronta davant el conflicte amb violència, i això és evident que complica i/o implica més conflictes. Per a mi, una persona amb aquesta actitud és una persona mesquina.
Per tant, la manera més raonable de resoldre els conflictes és fent servir una actitud assertiva, mai hi perds i mai hi guanyes aparentment del tot, els resols a través del diàleg, la comunicació i la negociació, una resolució on ambdues parts hi guanyen a la fi. I alhora segur que hi pots aprendre alguna cosa.
Aquesta és la teoria de la ciència dels conflictes.
Però és difícil ser assertiu? Si més no, penso que no és fàcil.
L'assertivitat és una actitud davant la vida en general i per tant és converteix en una part del teu ser, en tu mateix.
Penso amb el meu entorn; família, amics, veïns, coneguts, gent del món de la comunicació, en persones que admiro com ara artistes, escriptors, periodistes, etc. Fins i tot, em miro a mi mateixa, a voltes penso en polítics, referents que pugui tenir. Fins i tot, penso amb la cambrera del bar de sota a casa. Penso en tothom que, de prop o gens, conec. Recordo converses, articles, llibres que m’han impactat. Recordo molts noms històrics, personatges que han fet o que han deixat de fer coses.
I penso en cadascun d’ells: on és la seva assertivitat? De cadascun d’ells aprenc alguna cosa, m’impacta alguna cosa. Agafo exemple i torno a pensar en mi: qui sóc?, què faig? En definitiva, com em va la vida?
De ser assertiu, com de tot a la vida, se n’aprèn i te’n poden ensenyar. Aquestes actituds que ens comporta l’assertivitat són hàbits que un ha d’agafar com a conducta general.
Quines són doncs, segons la ciència de resolució de conflictes, aquestes actituds que hom ha d’adquirir per poder ser vertaderament una persona assertiva?
La capacitat d’observació, la capitat d’escoltar, tenir en compte el teu entorn social i natural, la capacitat d’empatia, la capacitat de dialogar i finalment la capacitat de negociació.
Complicat.
Però, si el que desitgem es que els nostres infants i els nostres joves sàpiguen resoldre els seus conflictes i visquin en un món molt més just, què fem nosaltres els adults per deixar de tenir actituds passives i agressives?
El canvi social comença per nosaltres mateixos. Aquesta és la essència, penso, de l’Educació Social.
I doncs, per ensenyar a resoldre bé els conflictes, hem de començar per intentar resoldre assertivament els nostres propis conflictes: a la feina, amb els veïns, amb els amics, amb la parella, amb els fills.
Sense perdre el control de les nostres emocions per poder ser un bon exemple per als nens i nenes que aviat descobreixen el món real. Eva Fornós Puigvert

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada