Avui us vull explicar algunes coses que ens interessarien a totes i a tots. I dic que ens interessarien. Sabeu per què? Perquè encara no són del tot reals en el món on vivim. Tot i que amb ganes i educació, sobretot amb ganes i sobretot amb educació, es podrien aconseguir.
Us parlaré d'un cas ben proper a la meva experiència, des del qual em posiciono sempre cap a l’anar a més. No ens podem pas quedar encara allà on estem com a societat. Seria un delicte tenir mitjans i no fer res.
Resulta que a la meva família tinc un nebot que ara mateix té 13 anys. Està entrant de ple a l'adolescència. A part, personalment i a nivell familiar no és que li hagin "deixat" el camí molt fàcil. Però això no és el més influent en el que us vull dir. Sinó que, a part de les valoracions emotives a nivell personal que ell pugui tenir més o menys ben o mal "arreglades", que de tares totes i tots en n'hem d'anar "reconduint", resulta ser que se li ha diagnosticat que és dislèxic.
Del que pretenc parlar és dels canvis que haurien d'anar-se produint, poc a poc, en la consciència global de la humanitat, i que s'haurien d'anar podent fer pal·lesos en les maneres de funcionar de les societats.
Evidentment, nosaltres, sí, els putus primermundistes, que ho tenim gairebé tot ben posadet, ens podem dedicar a anar "desenmaranyant" la teranyina social i emotiva cada vegada més. Fins a evolucionar un pas més, que tot plegat, tanta divisió d'honor i tanta separació entre primers i tercers mundistes a la lliga mundial comença a ser fastiguejant.
Bé, em centro ara sí al fet real.
Resulta que fa anys i panys que la meva mare, que és la seva àvia i que és mestra de reeducació, va al darrere de les escoles per on ha passat aquesta criatura. Fa temps que s'observa que hi ha coses que no lliguen pel que fa al rendiment escolar del noi.
Resulta que, a nivell general, per resumir-ho, és un paio molt llumenera en segons quins aspectes, ho entén tot bé i ràpid però els exàmens els cateja gairebé tots.
Finalment, a l'institut on ara va, hi ha un grup d'EAPs i sembla ser que estaran disposats a canviar certes mesures perquè el fracàs imminent del noi no sigui tal.
Però tot i així, crec que ens hauríem de voler posar sempre per davant de les situacions, com a mesura professional.
És a dir, quan jo estudiava infermeria, i més encara quan feia pràctiques, ens ensenyaven que els possibles "problemes" o riscs dels pacients amb què ens poguéssim trobar els professionals que els havíem d'atendre estaven cada vegada més tots descrits i pautats per protocols. I si tenies un pacient amb tal cosa anaves a actuar segons el protocol d'aquella tal cosa.
Protocols d'actuació.
Com per exemple en el món del lleure, la importància que pot tenir el fet, tant tonto que pot semblar, de tenir el protocol d'actuació establert per si es dóna una emergència. Qui avisa a qui, etc., etc., etc.
Això és qualitat professional. D'entrada, com a professionals en qualsevol àmbit, hem de posar totes les mesures possibles per reduir al màxim els riscos que es desprenen de coses inherents de la professió que desenvolupem. I més encara quan l'objecte de les nostres actuacions són persones.
Fa temps que està clar que les ciències socials són les més complexes en quan a preparació del personal de treball. Hem de saber tractar sense implicar-nos. Hem de..., hem de..., hem de...
Crec que el més important, que ha d'anar de la mà del no implicar-se sinó de donar una resposta, és poder reaccionar correctament. Estalviar riscos. Com? Protocols d'actuació.
Tenir ben descrit tot allò que ens pugui passar, les situacions més clares on ens podem trobar davant de la nostra feina per poder saber com haurem d'actuar en tals casos.
Les coses gairebé mai són 2+2=4. Però sí que és important saber el resultat d'una operació, per poder reconduir a temps certes pífies.
D'això parlava quan em referia a la importància, en el cas de la professionalitat i de la bona actuació, de voler estar per davant de les situacions.
És evident que no totes les coses estan contemplades en un camp. Vull dir, que en una escola està clar que no tinguin estabert el protocol d'actuació en cas de cirurgia renal. Molt bé, què caram fotria un protocol d'aquest tipus en una escola o en una casa de colònies?
Però el que no em sembla gaire adequat professionalment és, sense ànim d'ofendre però si de motivar a millorar, que a les escoles, encara no sigui una mesura establerta des d'ensenyament, contemplada professionalment, el fet de tenir protocols pedagògics de mesures a prendre en cas de diferents casos de malalties que es poden trobar al davant dels nassos els professionals que tracten amb nens i nenes. Malalties que afectin al rendiment, que estan descrites i existeixen com a tal i que es poden diagnosticar amb signes i símptomes.
Si tenim una depressió el millor seria anar al psicòleg. Doncs no trobo gaire reglamentari que en competència d'educació no hi hagi ja tot un seguit de mesures que regulin segons quins casos.
I per què, tornant al començament us deia que ens interessaria i no que ens interessa?
Doncs perquè jo, em poso per testimoni si voleu (je je je je), deixo acte de fe, i tots els que llegim això, que, malauradament, en el món real i pràctic no hi ha gaires coses que es puguin atribuir a actuacions ben fetes i a formes simplificades i humanitzades de treballar.
Totes i tots estaríem però, crec jo, a temps d'entendre tot el que està mal "organitzat" des de la base, a entendre com es poden fer millor les coses. Per a això només fan falta dues coses:
- Ganes des de dalt que el món sigui humà i no burocràtic ni polític
- Educació en els conceptes i objectius que volem aconseguir
Mar Bofarull i Albert.
L'Escala, 26 de març del 2009
Avui us vull explicar algunes coses que ens interessarien a totes i a tots. I dic que ens interessarien. Sabeu per què? Perquè encara no són del tot reals en el món on vivim. Tot i que amb ganes i educació, sobretot amb ganes i sobretot amb educació, es podrien aconseguir.
Us parlaré d'un cas ben proper a la meva experiència, des del qual em posiciono sempre cap a l’anar a més. No ens podem pas quedar encara allà on estem com a societat. Seria un delicte tenir mitjans i no fer res.
Resulta que a la meva família tinc un nebot que ara mateix té 13 anys. Està entrant de ple a l'adolescència. A part, personalment i a nivell familiar no és que li hagin "deixat" el camí molt fàcil. Però això no és el més influent en el que us vull dir. Sinó que, a part de les valoracions emotives a nivell personal que ell pugui tenir més o menys ben o mal "arreglades", que de tares totes i tots en n'hem d'anar "reconduint", resulta ser que se li ha diagnosticat que és dislèxic.
Del que pretenc parlar és dels canvis que haurien d'anar-se produint, poc a poc, en la consciència global de la humanitat, i que s'haurien d'anar podent fer pal·lesos en les maneres de funcionar de les societats.
Evidentment, nosaltres, sí, els putus primermundistes, que ho tenim gairebé tot ben posadet, ens podem dedicar a anar "desenmaranyant" la teranyina social i emotiva cada vegada més. Fins a evolucionar un pas més, que tot plegat, tanta divisió d'honor i tanta separació entre primers i tercers mundistes a la lliga mundial comença a ser fastiguejant.
Bé, em centro ara sí al fet real.
Resulta que fa anys i panys que la meva mare, que és la seva àvia i que és mestra de reeducació, va al darrere de les escoles per on ha passat aquesta criatura. Fa temps que s'observa que hi ha coses que no lliguen pel que fa al rendiment escolar del noi.
Resulta que, a nivell general, per resumir-ho, és un paio molt llumenera en segons quins aspectes, ho entén tot bé i ràpid però els exàmens els cateja gairebé tots.
Finalment, a l'institut on ara va, hi ha un grup d'EAPs i sembla ser que estaran disposats a canviar certes mesures perquè el fracàs imminent del noi no sigui tal.
Però tot i així, crec que ens hauríem de voler posar sempre per davant de les situacions, com a mesura professional.
És a dir, quan jo estudiava infermeria, i més encara quan feia pràctiques, ens ensenyaven que els possibles "problemes" o riscs dels pacients amb què ens poguéssim trobar els professionals que els havíem d'atendre estaven cada vegada més tots descrits i pautats per protocols. I si tenies un pacient amb tal cosa anaves a actuar segons el protocol d'aquella tal cosa.
Protocols d'actuació.
Com per exemple en el món del lleure, la importància que pot tenir el fet, tant tonto que pot semblar, de tenir el protocol d'actuació establert per si es dóna una emergència. Qui avisa a qui, etc., etc., etc.
Això és qualitat professional. D'entrada, com a professionals en qualsevol àmbit, hem de posar totes les mesures possibles per reduir al màxim els riscos que es desprenen de coses inherents de la professió que desenvolupem. I més encara quan l'objecte de les nostres actuacions són persones.
Fa temps que està clar que les ciències socials són les més complexes en quan a preparació del personal de treball. Hem de saber tractar sense implicar-nos. Hem de..., hem de..., hem de...
Crec que el més important, que ha d'anar de la mà del no implicar-se sinó de donar una resposta, és poder reaccionar correctament. Estalviar riscos. Com? Protocols d'actuació.
Tenir ben descrit tot allò que ens pugui passar, les situacions més clares on ens podem trobar davant de la nostra feina per poder saber com haurem d'actuar en tals casos.
Les coses gairebé mai són 2+2=4. Però sí que és important saber el resultat d'una operació, per poder reconduir a temps certes pífies.
D'això parlava quan em referia a la importància, en el cas de la professionalitat i de la bona actuació, de voler estar per davant de les situacions.
És evident que no totes les coses estan contemplades en un camp. Vull dir, que en una escola està clar que no tinguin estabert el protocol d'actuació en cas de cirurgia renal. Molt bé, què caram fotria un protocol d'aquest tipus en una escola o en una casa de colònies?
Però el que no em sembla gaire adequat professionalment és, sense ànim d'ofendre però si de motivar a millorar, que a les escoles, encara no sigui una mesura establerta des d'ensenyament, contemplada professionalment, el fet de tenir protocols pedagògics de mesures a prendre en cas de diferents casos de malalties que es poden trobar al davant dels nassos els professionals que tracten amb nens i nenes. Malalties que afectin al rendiment, que estan descrites i existeixen com a tal i que es poden diagnosticar amb signes i símptomes.
Si tenim una depressió el millor seria anar al psicòleg. Doncs no trobo gaire reglamentari que en competència d'educació no hi hagi ja tot un seguit de mesures que regulin segons quins casos.
I per què, tornant al començament us deia que ens interessaria i no que ens interessa?
Doncs perquè jo, em poso per testimoni si voleu (je je je je), deixo acte de fe, i tots els que llegim això, que, malauradament, en el món real i pràctic no hi ha gaires coses que es puguin atribuir a actuacions ben fetes i a formes simplificades i humanitzades de treballar.
Totes i tots estaríem però, crec jo, a temps d'entendre tot el que està mal "organitzat" des de la base, a entendre com es poden fer millor les coses. Per a això només fan falta dues coses:
- Ganes des de dalt que el món sigui humà i no burocràtic ni polític
- Educació en els conceptes i objectius que volem aconseguir
Mar Bofarull i Albert.
L'Escala, 26 de març del 2009
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada