dimecres, 11 de març de 2009

El còmplice

Sovint ens trobem, en el moment de veure i avaluar si els nostres participants han adquirit i practiquen un hàbit que ens havíem posat com a objectiu d'inculcar-los, amb conductes que ens fan pal·lès que aquell hàbit no ha estat adquirit per a tots com a tal. Em centraré en alguns casos concrets per a exemplificar allò de què parlo: És l'hora de recollir. Ja podem anar dient als nens i nenes que hem de recollir, que les joguines i el material han de cuidar-se i guardar-se bé per a poder-les fer servir altres vegades, que les hem de cuidar per a poder-hi jugar sempre i que no se'ns trenquin, que hi ha nens i nenes que no en poden tenir de joguines... etc., etc., etc. El discurs moralista o raonant el perquè hem de fer les coses està molt bé, però alhora no hem d'oblidar que els nostres oients potser no estan en edat ni condicions de valorar unes senzilles paraules. O que, vull dir, tenim altres opcions a més a més del discurs per implicar i motivar. Potser més ràpides i efectives. Com a educadors en el lleure tenim l'oportunitat de buscar maneres i espais creatius per fer que els nens i nenes adquireixin aquests hàbits tan importants, que poden ser pesats i una norma vista com a "rotllo", alhora que són rutinaris i satisfactoris una vegada estan adquirits i mecanitzats. Dins d'aquestes idees, pensava en una manera molt més efectiva d'implicar els nens/es en aquestes tasques a fer. Per exemple, hi ha algunes coses que cada dia passen en un casal i que no sempre veiem que tots els participants estan avesats a fer, o que no sempre accepten de fer: Agafar les jaquetes abans de marxar i recollir el material/joguines fet servir. Doncs bé, em sembla una idea més implicadora i amb més pes que no pas el discurs que els hi puguem llençar i repetir (que també és important), el fet de que assignem un ajudant de monitors dintre del grup de participants. D'aquesta manera la resta del grup veu un dels "seus" dins de la nostra postura, i és un dels "seus" el que a l'hora de fer aquestes petites tasques els incita i els insisteix i promou a fer-ho, a més a més de l'equip de dirigents. No hem d'oblidar mai, penso jo, el moment i l'oportunitat de fer entendre la responsabilitat des d'un punt de vista pràctic. Podem assignar un "ajudant" nostre que canviï cada dia i d'aquesta manera potenciem l'autoestima (és un reforç positiu estar en el lloc d'un monitor/monitora) (ens ajuden a nosaltres, o que bé, molt bé) del participant al mateix temps que tots passaran per l'experiència de ser incitats per un company seu i d'incitar als seus companys almenys una vegada al llarg de la durada del casal o l'activitat que sigui. Si l'activitat són unes colònies o és de durada més curta, podem fer el mateix però en grups, de manera que tothom passi pels dos rols a treballar. Sembla mentida, però, a vegades pensant en aquestes petites coses del comportament (que jo penso que al cap i a la fi és el que a tots ens mou i que per tant és una de les coses més importants a tenir en compte) ens estalviem de disgustos, d'insistir i acabem més ràpid amb el "ara em reboto contra les normes i no em dóna la gana de fer-ho" o senzillament "ara dissimulo i provo de passar-ne i a veure què em passa". Mar Bofarull Albert

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada