dissabte, 31 de gener de 2009

La pedagogia de la disciplina

La culpabilitat és un sentiment que ve donat precisament perquè entenem què és el que està bé i el què està malament.
L'infant o jove que ja no té aquest sentiment de culpabilitat tan sols és el resultat d'una educació permissiva i sobreproteccionista quer no ha sabut posar límits de les emocions.
En les darreres dècades en molts de casos és aquesta l'educació la que s'ha rebut i els resultats ja fa temps que salten a la vista. La manca d'ordre, de disciplina, d’autoritat a les llars i a les escoles, i als carrers en general ens ha conduit al caos.
Parlar d'ordre, de disciplina i d’autoritat, anys enrere, era sinònim de fascisme i l'educació va voler canviar de rumb: havia de crear persones lliures en un món que havia de ser lliure. Amb la democràcia, pensaven, arribaria la pau i crearíem una societat més justa. Totes les idees havien de ser escoltades amb respecte i s'havia d'arribar a un acord pacíficament. La gran majoria no volia tornar a passar per una dictadura, per exemple, i tothom somiava amb una bona qualitat de vida i poder donar així un futur millor als seus fills i filles. I mentre tant, el capitalisme anava fent de les seves... Tothom sabia (o sap) que el diner embrutava l'ànima però ningú hi renunciava a tenir aquests diners... I mentre tant el comunisme tampoc funcionava, és clar...
El capitalisme sempre ens ha tingut enganyats i a nosaltres això ja ens va bé, és una altra manera de tenir controlada la societat, mentre nosaltres pensem que som lliures.
De cop l'infant comença a ser infant i es comença a parlar de la pubertat i de l'adolescència, mentre que a la vegada, per una lluita contra les desigualtats i l'abús de poder, resulta que tots soms iguals: fills i pares, alumnes i educadors... I a conseqüència, no d'una mala idea (ja està bé acabar amb les desigualtats i amb l'abús d'autoritat), sinó d'una pedagogia mal resolta ha desaparegut en molts diversos àmbits l'autoritat de l'adult en front de l'infant i del jove, acabant amb el respecte, la convivència i el sentit comú.
Mentre tant la cultura de l'esforç va desapareixent i el consumisme ens ven la felicitat ràpida i eficaç que et fa no acabar mai de desitjar de tenir coses i de fer moltes coses. I quan el fet de tenir i fer molt ja no n'és prou et prometen la joventut eterna i acabem definitivament amb el sentit comú, la responsabilitat i la maduresa fent que mares i pares comprin "tetes” a les seves filles per recuperar l'autoestima. Eva Fornós i Puigvert

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada