diumenge, 1 de juny de 2008

En Josep, el més petit de tots

Acabàvem un curs de monitors a Palamós i en començàvem un altre per a aquells alumnes que no hi havien pogut accedir.
L’Eva, la meva filla, que estava embarassada ja del que seria el seu tercer fill va dir que no faria més classes fins al curs vinent perquè estava a punt de parir.
Així és que la meva dona la substituïa.
Paral·lelament havia començat el curs de monitors i el de directors a Sant Feliu de Guíxols i estàvem acabant el de directors de Girona. Amb quatre cursos a la vegada teníem un xic complicat fer combinacions de professors i el 16 de maig vaig demanar a l’Eva si podia anar a fer classes, la tarda del divendres, a Sant Feliu.
- “En Jordi t’hi durà amb el cotxe ja que ell dóna classes als directors” li vaig dir per tranquil·litzar-la
A la classe, l’Eva com sempre va fer cantar als alumnes. Estava més nerviosa del compte i va haver d’anar corrent al lavabo.
Estava trencant aigües.
En Jordi la va dur directament a l’Hospital de Palamós, pel que sembla estava més nerviós ell que ella.
El cotxe va quedar xop i per un moment es va plantejar si és que no havia de parar a Platja d’Aro.
Jo a Girona sense assabentar-me de res.
Cap a les 10h del vespre en Jordi em truca i m’explica que ha deixat l’Eva a l’Hospital. Jo ja estava anant cap a Palamós i hi vaig anar directe.
Aquesta vegada a l’Hospital estava sol.
L’Eva ja havia parit i no la trobava, l’habitació estava buida i pel que sembla encara estava al paritori.
Amb ella el seu home, l’Arnau, que com que la seva família viu a un poblet del Pirineu a Tavascan, es trobava a cinc hores de viatge. I la meva dona, la Lídia, estava a casa amb les dues meves netes, l’Àfrica i la Sheila.
Tot d’una es va obrir l’ascensor i vaig veure l’Eva que portava en braços a en Josep, un nen molt petit que em va fer recordar la Sheila quan va nèixer.
L’Arnau i l’Eva es van fer un petó i van prendre possessió de l’habitació.
- Papa (em va dir l’Eva) ha estat emocionant, me l’he tret jo mateixa!
L’Eva va agafar pel seu compte l’infermera i li va dir que volia marxar a casa. Ella li va contestar que això no era possible.
L’endemà quan vaig anar a l’Hospital per veure’ls em van dir que ja estaven fora.
Quan vaig veure en Josep de nou semblava que el conegués de tota la vida i fins tot aquell nom que em resultava tan estrany per a ell, li esqueia bé. Em vaig adonar que també l'estimava molt.
Rubèn Fornós i Casares

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada