dimecres, 15 de novembre de 2006

Crec que vaig embolicar la troca

Ara feia dies que no anava a la barberia, i acostumat com estava a portar el cabell ben curt em sentia incòmode perquè ja havia traspassat els meus propis límits.
La veritat, però, és que no trobava mai un moment per anar-hi, fins que m’hi vaig decidir.
Jo, ja fa anys que vaig a Can Ramon, el successor del barber Casanovas, i la veritat és que en Ramon m’ha vist créixer. Al començament jo era un nen que en plena pubertat es va sentir molest perquè en Blas, el barber del moll, no em va voler tallar els cabells com li vaig dir, i va acabar tallant-los molt curts, com ell pensava que havia de ser. El resultat és que va perdre un client que va anar a petar a la Barberia Casanovas. Des d’aleshores, i per no quedar fotut, quan el barber em demanava com m’havia de tallar els cabells jo sempre responia: “més aviat curts, vostè mateix”. Suposo que això m’ho feia fer el meu instint de supervivència. I així van passar els anys, fins que un dia, i no en fa gaires, ho vaig reflexionar i en vaig ser conscient d’aquest fet. Va ser aleshores que li vaig dir a en Ramon que em pelés al zero, tot i que em va demanar que li ho confirmés, més de dues vegades. Des d’aleshores que sempre ho faig.
Així és que la setmana passada entro a la barberia, analitzo la situació, faig un càlcul del temps i decideixo que tot i que tinc una cita programada, acabaré just a temps per no arribar tard.
Intento llegir alguna revista, però finalment acabo mirant els sants, millor dit, les santes i les seves tetes. Entra una mare amb el seu fill petit i m’adono que estic encallat en el pòster central... discretament deixo l’Interviu al cim d’un munt de revistes de divulgació científica que ni tant-se-val he fullejat. En Ramon està preparat per a la vida moderna i té una col·lecció de cotxes en miniatura i de joguines i les ofereix al nen perquè s’entretingui, la qual cosa agraïm tots: el nen, la seva mare, els clients i el mateix Ramon.
La meva estratègia és sempre la mateixa, dominada per la prudència, no dir res si és que no m’ho demanen.
En Ramon és un gat vell i sap estirar de la llengua i a la barberia sento opinions per donar i per vendre. Però el que no m’esperava d’ell és que és un expert en borsa. Un client a qui li estava tallant els cabells li estava parlant de no sé què quines accions tenia, i en Ramon li va saber dir exactament a quant estaven i si havien pujat o baixat, i en va fer una comparativa amb les d’altres empreses del ram... com un veritable assessor de borsa.
Tot seguit, un avi li explicava no se pas què de les seves propietats i els seus fils, i en Ramon es va convertir en un assessor de dret testamentari.
Mentre tant, la mare d’aquell nen intentava seguir un programa a la televisió que tenia pràcticament al cim, i en Ramon la va fer seure en el lloc adequat per poder veure la televisió sense que acabés amb torticolis... i tot això sense deixar d’anar tallant els cabells, a l’un darrera l’altre.
Quan em va tocar a mi em vaig adonar que el seu discurs canviava, per a ell em converteixo en una font d’informació, o si més no, en el centre d’un seguit de preguntes que satisfan la seva curiositat.
Acaba, pago i me’n vaig més fresc de com hi he anat, però abans m’adreço a aquell nen, en Martí, que em mirava amb cara de sorpresa per la transformació que s’havia produït en el meu rostre i li dic: “si no vas al tanto et tallaran els cabells com a mi!”.
Crec que vaig embolicar la troca. Rubèn Fornós i Casares

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada