A Quim Díaz el vaig conèixer ara farà 10 anys.
Es va apuntar al primer curs de monitors especialitzats en menjadors escolars.
Tenia una empresa de serveis de lleure entre els quals hi havia el servei de monitoratge de menjadors escolars, i tal com va manifestar aleshores, volia estar al dia.
No vam trigar a fixar-nos en ell, ni tampoc a integrar-lo dins l’equip de professors de l’Escola l’Empordà.
En Quim és guixolenc, però feia poc havia vingut de Madrid on els seus pares s’hi van anar a viure per motius professionals. És llicenciat en Història i ha publicat llibres temàtics relacionats amb la història local guixolenca. Va fer el curs de Director de Lleure a la comunitat de Madrid, un curs que quasi triplica en nombre d’hores el que es fa aquí a Catalunya i es va haver de buscar la vida realitzant un munt de cursets monogràfics per complir amb el còmput d’hores. Malgrat tot, li vam haver de convalidar els estudis per obtenir el títol corresponent de la Generalitat.
Un dia, de cop per a mi perquè li desconeixia l’afecció, se’m va aparèixer com un expert en jocs de taula d’arreu el món. Aquesta activitat, compaginada amb una certa dèria col·leccionista dels jocs originals de cada país, li ha donat una aparença amb un cert sentit místic. Però res més lluny de la realitat, en Quim és abans que tot una persona pràctica...
I heu llegit bé, acabo de relacionar místic amb poc pràctic, i això ho deixo com apunt per a aquells lectors que tenen el vici de psicoanalitzar-me a través dels meus escrits.
Naturalment, aquest sentit pràctic d’en Quim va fer que ben aviat els jocs de taula d’arreu es convertissin en recursos per als monitors, que els hi proporcionava a través de les seves classes.
Un altre dia se li va despertar l’afecció per la fotografia i ja porta fetes dues exposicions a Sant Feliu de Guíxols.
Aquest Pont del Pilar, l’Escola l’Empordà l’ha passat a Lles de Cerdanya, a mig camí entre Puigcerdà i Andorra, on ens hi vam desplaçar cinc professors per impartir classes a alumnes d’uns cursos de Monitors i de Directors de Lleure que estem impartint a Barcelona. Donat que l’Alberg on estàvem allotjats, propietat de l’empresa que ens va contractar per fer aquests cursos, no va facilitar-nos cuiners, ens vam haver de buscar la vida alumnes i professors. I va ser en aquest context que en Quim ens va desvetllar que de més jove havia treballat a la cuina del Bulli, el famós restaurant d’en Ferran Adrià. De fet ja coneixíem aquesta altra dèria d’en Quim, la cuina, perquè té un blog a internet especialitzat en aquest art, però el desconeixíem de forma pràctica.
Així és que el divendres es va encarregar del nostre dinar i sopar.
Jo al·lucinava.
Per dinar: xips amb vinagreta de tomata i oliva, panini d’anxova i tomata a la crema d’alvocats, amanida de cecina i formatge de cabra i costelló de porc amb peres; i per sopar: enfilalls de mozzarela, arròs amb bolets al curry i la sala de soja amb maionesa, panini de tonyina i pernil dolç i croquetes de verdures i carn d’olla.
Al davant de tanta creativitat ens vam inventar un postre a base flocs de pasta de full de Martinet de Cerdanya amb xocolata amb el 70% de cacau.
També vam fer un brindis, això sí, un xic especial perquè tenim per norma no beure alcohol quan estem en context de curs, i els cinc professors vam brindar amb cinc ingredients diferents: aigua amb gas i sense gas, coca-cola normal, coca-cola zero, i llet.
La veritat és que a més d’aquest exemple de creativitat culinària, en Quim ens va sorprendre perquè tot això ho va fer equilibrat, bo i ben presentat i fins i tot ens va raonar el perquè de cada ingredient que havia utilitzat.
Per a mi, ha estat un curs accelerat de cuina que m’ha proporcionat una visió ben diferent del que coneixia fins ara.
Al vespre, quan ja crèiem que en Quim havia esgotat la seva capacitat de sorpresa en una mateixa diada, ens va fer un joc de mans d’aquells que et cauen els collons per terra i que ni tant-se-val intentes descobrir com s’ho ha fet, perquè quedes tan bocabadat que ets incapaç de reaccionar.
“És que em vaig apuntar a un curset de màgia”, va dir amb la mateixa senzillesa que el caracteritza.
Rubèn Fornós i Casares
A Quim Díaz el vaig conèixer ara farà 10 anys.
Es va apuntar al primer curs de monitors especialitzats en menjadors escolars.
Tenia una empresa de serveis de lleure entre els quals hi havia el servei de monitoratge de menjadors escolars, i tal com va manifestar aleshores, volia estar al dia.
No vam trigar a fixar-nos en ell, ni tampoc a integrar-lo dins l’equip de professors de l’Escola l’Empordà.
En Quim és guixolenc, però feia poc havia vingut de Madrid on els seus pares s’hi van anar a viure per motius professionals. És llicenciat en Història i ha publicat llibres temàtics relacionats amb la història local guixolenca. Va fer el curs de Director de Lleure a la comunitat de Madrid, un curs que quasi triplica en nombre d’hores el que es fa aquí a Catalunya i es va haver de buscar la vida realitzant un munt de cursets monogràfics per complir amb el còmput d’hores. Malgrat tot, li vam haver de convalidar els estudis per obtenir el títol corresponent de la Generalitat.
Un dia, de cop per a mi perquè li desconeixia l’afecció, se’m va aparèixer com un expert en jocs de taula d’arreu el món. Aquesta activitat, compaginada amb una certa dèria col·leccionista dels jocs originals de cada país, li ha donat una aparença amb un cert sentit místic. Però res més lluny de la realitat, en Quim és abans que tot una persona pràctica...
I heu llegit bé, acabo de relacionar místic amb poc pràctic, i això ho deixo com apunt per a aquells lectors que tenen el vici de psicoanalitzar-me a través dels meus escrits.
Naturalment, aquest sentit pràctic d’en Quim va fer que ben aviat els jocs de taula d’arreu es convertissin en recursos per als monitors, que els hi proporcionava a través de les seves classes.
Un altre dia se li va despertar l’afecció per la fotografia i ja porta fetes dues exposicions a Sant Feliu de Guíxols.
Aquest Pont del Pilar, l’Escola l’Empordà l’ha passat a Lles de Cerdanya, a mig camí entre Puigcerdà i Andorra, on ens hi vam desplaçar cinc professors per impartir classes a alumnes d’uns cursos de Monitors i de Directors de Lleure que estem impartint a Barcelona. Donat que l’Alberg on estàvem allotjats, propietat de l’empresa que ens va contractar per fer aquests cursos, no va facilitar-nos cuiners, ens vam haver de buscar la vida alumnes i professors. I va ser en aquest context que en Quim ens va desvetllar que de més jove havia treballat a la cuina del Bulli, el famós restaurant d’en Ferran Adrià. De fet ja coneixíem aquesta altra dèria d’en Quim, la cuina, perquè té un blog a internet especialitzat en aquest art, però el desconeixíem de forma pràctica.
Així és que el divendres es va encarregar del nostre dinar i sopar.
Jo al·lucinava.
Per dinar: xips amb vinagreta de tomata i oliva, panini d’anxova i tomata a la crema d’alvocats, amanida de cecina i formatge de cabra i costelló de porc amb peres; i per sopar: enfilalls de mozzarela, arròs amb bolets al curry i la sala de soja amb maionesa, panini de tonyina i pernil dolç i croquetes de verdures i carn d’olla.
Al davant de tanta creativitat ens vam inventar un postre a base flocs de pasta de full de Martinet de Cerdanya amb xocolata amb el 70% de cacau.
També vam fer un brindis, això sí, un xic especial perquè tenim per norma no beure alcohol quan estem en context de curs, i els cinc professors vam brindar amb cinc ingredients diferents: aigua amb gas i sense gas, coca-cola normal, coca-cola zero, i llet.
La veritat és que a més d’aquest exemple de creativitat culinària, en Quim ens va sorprendre perquè tot això ho va fer equilibrat, bo i ben presentat i fins i tot ens va raonar el perquè de cada ingredient que havia utilitzat.
Per a mi, ha estat un curs accelerat de cuina que m’ha proporcionat una visió ben diferent del que coneixia fins ara.
Al vespre, quan ja crèiem que en Quim havia esgotat la seva capacitat de sorpresa en una mateixa diada, ens va fer un joc de mans d’aquells que et cauen els collons per terra i que ni tant-se-val intentes descobrir com s’ho ha fet, perquè quedes tan bocabadat que ets incapaç de reaccionar.
“És que em vaig apuntar a un curset de màgia”, va dir amb la mateixa senzillesa que el caracteritza.
Rubèn Fornós i Casares
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada