dimecres, 4 d’octubre de 2006

Benvinguda Sheila

Aquest dimecres 4 d’octubre ha nascut la segona de les meves nétes, la Sheila.
Ha estat un dia estrany. Des de bon matí vaig anar a l’Hospital de Palamós, però en Sergi, l’home de la meva filla i pare de la criatura em va dir que la cosa anava per llarg i que en tot cas ja em trucaria.
Em van venir tot un seguit de records i emocions al cap. Cada part, diuen, és diferent. I en aquest cas he pogut ben constatar-ho.
Quan va néixer l’Àfrica, la seva germaneta, ara farà 5 anys, els dolors del part de la meva filla Eva els va patir a casa seva. Anava a l’Hospital i la feien tornar a casa, una i altra vegada, fins que li feia cosa anar-hi: “és que em tornaran a fer fora”, ens deia plorant. Quasi la vam haver d’obligar a tornar: “però no veus que pariràs al mig del passadís”, li dèiem.
El resultat va ser que des de que va entrar a l’Hospital fins que va parir l’Àfrica van passar tan sols 10 minuts.
Aquesta vegada, però, han estat 8 hores. Vam coincidir els pares d’en Sergi i en Marc, el tiet de l’Eva, amb la meva dona Lídia i l’Àfrica. En això que pels volts de les dues de la tarda i després de molta estona sense saber res, veiem que surt l’Eva asseguda en una cadira de rodes, i va ser tanta la meva emoció que li vaig preguntar si ja havia parit.
Mare de Déu!, què vaig fer.
Es va aixecar d’una revolada i cridant em va preguntar si la collonava i que marxés de l’Hospital. El cel·lador corria al seu darrere demanant-li on anava. El pare d’en Sergi no hi entenia res, encara no sé si va quedar parat per la reacció de l’Eva o per la meva pregunta estúpida (apa que no es veia que encara tenia una panxa plena a punt d’explotar!). Van continuar passant les hores i a tres quarts de sis de la tarda vam sentir els crits esfereïdors de l’Eva que sortien del quiròfan, separat d’allà on érem nosaltres per dues sales.
La Sheila acabava de néixer.
Una nena petiteta, molt petiteta, que havia avançat la seva arribada al món 20 dies, amb un pes de 2.200 gr, però també molt boniqueta i que vam veure per primer cop amorrada al mugró, xuclant-lo ja com un bebé expert.
“Papa, t’estimo molt, perdona’m”, van ser les primeres paraules de l’Eva. I després, un munt d’emocions: en Sergi bocabadat aguantant la seva filla en braços, l’Àfrica assegudeta al llit amb la seva mare i aprenent a agafar la seva germaneta, les expressions de les àvies i el seu sentit pràctic adonant-se de tot allò que li podria fer falta a l’Eva... i dos estaquirots que feien més nosa que servei: els avis. Quan escric aquests ratlles han passat ja unes hores, i tot just m’he recuperat d’un seguit d’emocions barrejades amb una certa dosi de por de que alguna cosa pogués anar malament.
Ara, estic més tranquil, la família ha crescut i també la nostra felicitat. Rubèn Fornós i Casares

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada