Per què em sento tan malament?

Javier Cárdenas ha portat al cine la pel·lícula FBI (Frikis Buscan Incordiar) que ha escrit i dirigit ell personalment.

La pel·lícula està formalment molt ben estructurada i juga amb la ficció i la realitat fonent-la.

Bàsicament però, es tracta de fer putades a famosos, que ell anomena frikis: "FRIKI: adj. Adaptación del término anglosajón freak. Más conocido como cabrío hispano o friki ibérico. De larga tradición en el imaginario español. Antes le corrían a gorrazos en el pueblo, y ahora le ponen la alfombra roja, le dedican calles y estatuas ecuestres. Habita en los platós de televisión y siempre está al acecho esperando una oportunidad para atacar en directo. Conforma el nuevo star-system español".

I efectivament, d’això va la pel·lícula, una trama policíaca que en clau d’humor et va ensenyant diverses putades fetes a Juan Miguel, Paco Porras, Encarni, Josmar, la Pitonisa Lola i Arlekin. Tots ells personatges coneguts dels platós de televisió, d’aquesta televisió que malauradament s’ha posat de moda, que ningú no reconeix veure, però que tothom sap de què va. Jo no m’ho passo bé veint les putades (utilitzo aquesta paraula perquè així és com defineixo les bromes pesades) que es fan, riure’s a costa dels altres és una cosa que sempre m’ha dolgut. És el mateix que un dia vaig escriure sobre el programa Sis a traïció de TV3. Ho sento però no el continuo trobant correcte, i ara encara menys, havent substituït els fins particulars per fins socials, és a dir destinant els premis a ONG’s escollides pels participants, que per cert són “famosos” televisius. Ha canviat la forma, però l’essència és la mateixa, guanya qui diu mentides, qui enganya, qui posa paranys... en definitiva qui traïeix.

Com alguns jocs d’ordinador on els protagonistes (amb els quals t’hi has d’identificar necessàriament si vols guanyar o simplement jugar) estan desprovistos de qualsevol moral. Ho sento, però tot això em fa sentir molt malament. Rubèn Fornós i Casares