dijous, 15 de juny de 2006

La meva discapacitat

Quan era petit i anava a Ca’ls Hermanus a Palamós em van fer el primer test psicotècnic de la meva vida. Aleshores, jo estava als inicis del Batxillerat Elemental, no sé ben bé a quin curs. Van cridar al meu pare per donar-li els resultats però jo no vaig saber mai què li van dir exactament.
El que sí sé, és que em va animar molt amb tot allò que destacava i va minimitzar aquelles altres coses en les que no destacava tant.
La meva sorpresa va ser quan, ara fa poc, la meva dona que és especialista en reeducacions escolars va trobar aquest test psicotècnic i em va fer adonar de la meva disminució psíquica en la capacitat de llenguatge que calculat en percentil no arribava al 22%.
Jo senzillament no recordo haver viscut cap drama a casa meva, però sí que recordo al meu pare incitant-me a llegir i a escriure i motivant-me per les redaccions que feia que me les feia llegir en veu alta a ell i a la meva mare, i felicitant-me cada vegada i fent-me sentir orgullós del què feia... i jo que m’ho creia.
I així vaig anar creixent estimulat, animat i valorat per les persones que m’és m’estimava i m´és m’estimàven, sense sospitar, ni que fos de lluny, que jo era el centre d’una atenció especial per a un nen discapacitat en qüestions de llenguatge.
Més endavant, just abans de marxar de Ca’ls Hermanus, a quart de Batxillerat, un altre test psicotècnic deia ben clarament que difícilment podria seguir estudis superiors, però el meu pare sempre em va animar a estudiar tot i que mai em vaig sentir pressionat per fer-ho.
Eren altres temps i les oportunitats eren molt escasses, però jo vaig ser un privilegiat que va tenir per part del meu pare una “educació especial”. Rubèn Fornós i Casares

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada