Quina badada

Els cursos de Director d’Activitats de Lleure Infantil i Juvenil que imparteixo a través de l’Escola l’Empordà són complexos per diversos motius, un d’ells el contingut de les sessions, però ho són sobretot per la tipologia de l’alumnat.

D’això n’hi hauria molt a parlar i no és aquest el cas.

Però sí que ve al cas aquesta introducció de la complexitat del curs des de diferents vessants, fins i tot la dels requisits que els alumnes han de passar per superar el que anomenem l’etapa lectiva.

Un dels requisits és la superació d’una prova escrita que avaluï d’alguna manera l’adquisició de coneixements per part dels alumnes i donat que cada curs té un tarannà diferent, cada examen és diferent adequant-lo a les explicacions dels professors i a aquells conceptes que s’hi ha fet més èmfasi o hem considerat més importants.

Amb la resta de professors ens vam passar tota la setmana preparant l’examen corresponent al curs que estem fent a Pals, per tal que fos una prova adequada, exigent i justa.

No va ser gens fàcil.

L’examen era el dissabte i el divendres abans, per allò de la complexitat que parlava al principi, el tutor del curs em va donar un plec de fotocòpies perquè passés a l’alumnat on s’especificaven tots els requisits que els hi mancaven per aconseguir la titulació corresponent.

Sort que me’n vaig adonar!

Grapat amb el plec de fotocòpies, a l’última plana, hi havia l’examen.

Jo ja feia estona que m’havia adonat que a la classe hi havia un xiuxiueig inhabitual, però l’últim que em podia esperar era allò.

L’endemà els hi vaig posar exactament el mateix examen dient-los: si el fet de conèixer les preguntes us ha fet aprendre-les bé, ja n’estic satisfet, i si algú el suspén, en aquest cas no hi haurà cap excusa.

Rubèn Fornós i Casares Publicat a La Proa, diari del Baix Empordà el maig de 2004