A vegades

Avui us parlaré de la meva intimitat més profunda, fent una mena de teràpia que tal vegada m’ajudarà més a mi explicant-ho que a vosaltres llegint-ho.

El meu problema, sempre ho ha estat i sovint l’he hagut d’afrontar encarant-m’hi, és una manca d’autoestima que ratlla el suïcidi social.

No dono absolutament cap valor a allò que faig ni a allò que sóc.

Això, quan tens responsabilitats socials i professionals, quan altres persones al teu costat et segueixen les passes sigui en l’àmbit professional o social, em fa sentir molt malament, perquè sóc conscient que no valorant-me a mi mateix, tampoc els valoro a ells.

I faig l’esforç, i tot depèn de si el dia és gris i fosc o de si fa sol i bonança, és a dir, tot depèn del meu estat d’ànim.

Reconec en mi aquest dèficit pel qual lluito constantment contra pensaments negatius que m’atormenten quan més bé podria estar als ulls dels altres.

I és que les persones a vegades donem valor a les coses fins que les tenim. I sovint perdem la il·lusió quan allò que volíem ho hem aconseguit.

És estrany, però és així... a vegades.

Rubèn Fornós i Casares