Quina joia!

Per fi, la naturalesa seguint el seu curs, m’ha fet avi.

Què us he de dir?, si tot ha anat bé i l’Àfrica és una nena preciosa...

L’embaràs de l’Eva s’ha viscut intensament a La Proa, i no parlo ja com el seu pare, sinó com el seu company de feina.

He tingut l’oportunitat de veure com les hormones i l’instint s’anaven apoderant d’ella i la transformaven.

Un dia va revolucionar tota la redacció adequant-se el seu lloc de treball, tot d’una s’havia tornat ordenada. La seva agenda i la seva carpeta de treball feien goig de veure-les.

El seu raonar i les seves inquietuds. Però, sobretot, les seves preguntes existencialistes i pràctiques alhora. Cada divendres ens acompanyavem mútuament a repartir La Proa a un sector dels subscriptors palamosins.

Quina fila que feiem, panxuda ella pel seu embaràs i panxut jo pel meu mal cap!

Aprofitàvem l’estona per xerrar.

Crec que degut a tot això, personalment, he viscut més intensament l’embaràs de la meva filla que no pas el de la meva dona, ara fa 21 anys. I en sóc més conscient de tot plegat, potser també perquè m’he fet més gran i reflexiu.

Ara, un cop nascuda la meva néta, sé tot el que senten els avis, que no és poc, i també sé que és molt difícil d’explicar-ho.

Rubèn Fornós i Casares